AAVV - Pierre Vilar

Tot i que les circumstàncies que envolten l’elaboració d’aquest text no són gens misterioses, no és menys cert que se’n té un coneixement força escàs: sabem que, a petició de Labrousse, es va encarregar a Vilar la preparació de l’informe, presentat en representació de la delegació francesa. Si els historiadors del comitè francès hi van plantejar objeccions o reserves és una pregunta que no puc respondre, tot i que ho dubto força, ja que en aquella època l’autoritat de Labrousse estava fora de tota discussió i en un comitè dominat pels membres de la Sorbona de l’època no s’hauria vist precisament amb bons ulls discutir-li obertament l’opinió. A més, cal recordar el fort impacte entre els historiadors, no només d’Espanya sinó d’arreu d’Europa, de les recerques de Vilar, de la seva tesi doctoral encara pendent d’aparició Catalunya dins l’Espanya Moderna, de la qual els observadors més atents ja parlaven bé abans que aparegués, dels seus articles («Histoire des prix, Histoire generale. Un nouveau livre de E. J. Hamilton», Annales E.S.C., 1949; «Le temps du Quichotte», Europe, 1956, etc.), del seu petit llibre publicat dins la col·lecció Que sais-je? de PUF, Histoire de l’Espagne (primera edició de 1947), fins al punt que la proposta de Labrousse, que s’avançava així a la designació del seu (probable i desitjat) substitut no podia generar massa oposició. El marxisme públic i reconegut de Pierre Vilar potser podria haver suscitat recels, en alguns casos motivats pel que podríem anomenar els «efectes de la guerra freda», però el comportament sempre respectuós amb les institucions universitàries que mostrava Vilar i la seva manca de militància (o partidisme) les hauria desactivat completament, de manera que, tot i que s’expressava en nom propi, en realitat a Estocolm ho va fer en representació d’una part significativa de la història econòmica tal com s’entenia llavors a França.

Podem valorar retrospectivament els importants efectes que això tenia, ja que Vilar hi va incorporar una posició indubtablement «marxista», no exempta de visions polèmiques però sobretot inspirada en la preocupació per valorar la possibilitat de recórrer als conceptes fonamentals del marxisme en la reconfiguració d’una història sensible a la idea de tenir en compte seriosament el contingut de l’anàlisi econòmica, i no només les dades superficialment útils.

La motivació de Pierre Vilar en les seves aportacions hi era ben explícita: afavorir la cooperació entre especialistes en anàlisi econòmica i historiadors centrats a consolidar una història sintètica i «total» tenint en compte de manera seriosa i fonamentada, i no anecdòtica, els coneixements i les pràctiques dels economistes, un tema que reprendria amb motiu d’un brillant article («Pour une meilleure compréhension entre économistes et historiens. Histoire quantitative ou économétrie rétrospective») publicat a la Revue historique l’any 1965 (Vilar 1982c: 295-313). Tanmateix, la problemàtica desenvolupada per Vilar a Estocolm, les seves «reflexions metodològiques», no equivalien a una adhesió incondicional dels historiadors als principis dels economistes i és en termes de «confrontació» que conceptes com «anàlisi econòmica» i «anàlisi històrica» es mobilitzen conjuntament amb l’objectiu de fer coincidir, al voltant del tema del «creixement», els resultats de les recerques d’uns i altres. I aquesta convergència no es produeix esbiaixadament, a través del mecanisme d’una suma passiva, sinó com a resultat d’un esforç rigorós d’assimilació crítica de les posicions teòriques dels economistes i de les dades generades pels historiadors a partir de les fonts. L’objectiu final pretès, que adquiria la significació d’una veritable prova de fe científica, Vilar l’exposava sense vacil·lar: «La finalitat última d’aquestes reflexions, que dissortadament és difícil d’assolir, seria un programa d’història total que fins ara només s’ha atrevit a exigir el marxisme i que articularia l’esperit de la recerca històrica» (Vilar 1982c: 14). En aquest punt caldria recordar que Pierre Vilar, historiador de professió i marxista d’elecció, sempre va situar la història com una ciència bàsica al camp de les ciències socials i humanes, tal com ho recordava l’any 1973 a la seva crítica a l’estructuralisme d’Althusser:

El marxisme es basa a pensar-ho tot històricament. Que arran d’això se’n desprengui o no un «historicisme» és (com en el cas de l’humanisme) un problema lèxic. Només em malfio de les negacions apassionades [...] La història es pensa en l’espai, i també en el temps.

I en paraules de Marx: «La història universal no ha existit sempre: en la seva faceta d’història universal, la història és un resultat». I si Marx va poder, segons Vilar, arribar a aquesta conclusió fonamental és perquè: «va ser el primer economista de nivell que va reconèixer i difondre sistemàticament com la teoria econòmica es pot convertir en anàlisi històrica i com les exposicions històriques es poden convertir en història raonada (la cursiva és nostra)». Qui podria negar-ho avui dia? L’informe presentat l’any 1960 a Estocolm formulava un gran programa de recerca per a una «història raonada» que hauria extret de l’estructura conceptual del marxisme la major part dels mitjans d’anàlisi.

Tanmateix, considero que el text transporta les exigències teòriques més enllà del que permetia el tema tractat, per les restriccions en l’ordre del dia de la primera conferència internacional d’història econòmica. A banda d’allò que hi planteja amb relació als temes del «desenvolupament» i el «creixement econòmic», Pierre Vilar hi exposa sota la capa d’una possible «història raonada» l’ambició d’una «història total», és a dir, d’una història que sigui fruit d’una visió argumentada i basada en recerques incontestables, però essencialment inspirada en una concepció materialista de la història de la humanitat, que situaria com a base de la producció i la reproducció creixent de l’espècie humana les estructures materials de la seva existència social, el seu imaginari polític i cultural i la seva pròpia autoconstrucció civilitzadora. Pierre Vilar, historiador minuciós i atent fins al mínim detall a les crítiques de les fonts explotades per l’investigador —potser pel fet de ser casat amb una arxivista de gran renom?— mai no va deixar d’observar els homes des de la seva visió d’antropòleg i de geògraf, la seva vocació inicial, uns orígens que ell mateix recordava constantment. Potser, doncs, precisament aquesta polivalència metodològica i, alhora, aquesta cerca d’una hermenèutica que li permetés contemplar el moviment de la civilització com l’expressió d’un monisme ontològic que el sosté i el determina, són els elements que caracteritzen, en conjunt, l’obra de Vilar. L’any 1960 segurament res no expressava millor aquesta gran ambició de saviesa que els esforços que va dedicar a la història de Catalunya, coronats precisament mentre preparava el famós informe destinat a la conferència d’Estocolm, que d’alguna manera també n’era un resultat.

La lectura (o més ben dit la relectura, a dia d’avui) d’aquesta magistral obra exigeix segurament que en concretem d’una manera més precisa la composició: 17 pàgines (és a dir, un 23% del total) es dediquen a resumir les posicions del «pensament econòmic» i del «pensament històric» davant els «problemes del creixement». La part més important correspon als diferents punts de vista teòrics dels economistes, especialment els de Marx, Schumpeter, Colin Clark, Perroux, Akerman o Rostow, autors en els quals descobreix una novetat contemporània: «la temptació de la història». Els historiadors que han tastat «la temptació de l’economia» (llevat de Mantoux, esmentat explícitament) es considera de seguida que provenen d’una generació que ha superat «una altra etapa al cap de trenta anys» —és a dir, després de la fundació d’Annales per part de Marc Bloch i Lucien Febvre— i que seguint l’estela dels Hamilton, Beveridge, Labrousse (i també Simiand, considerat de vegades com economista i de vegades com historiador) entren en un camí nou i innovador: en aquest punt Vilar es fa ressò de molts noms que marcarien decisivament els propers cinquanta anys, noms com Chaunu, Goubert, Baehrel, Van der Wee, Abel, Jeannin, etc. A partir de les recerques «quantitatives» d’aquests autors, Vilar enuncia de passada, pensant en els futurs investigadors, un veritable programa de treball que reprendrà posteriorment en nombroses ocasions, tant pel que fa a les seves orientacions teòriques com les pràctiques. Tanmateix, el més interessant de l’informe d’Estocolm té relació amb la llarga exposició de 55 pàgines (77% del total) que associa «programa d’anàlisi» al títol de «temes d’investigació», amb l’única finalitat d’avançar pel camí d’una «observació» rigorosa i d’una «interpretació» problematitzada dels fenòmens relacionats amb el «creixement». En aquest punt, tot sembla impregnat de la tranquil·la certesa de l’investigador-historiador disposat a analitzar a partir de fonts perfectament identificades i no de fets d’antiquari, sinó d’interaccions, de dinàmiques situades amb precisió i de transformacions possibles o previstes. Cada element de les diferents categories d’objectes protagonistes de l’anàlisi del «creixement» és objecte d’un triple qüestionament, primer com a «signe», després com a «conseqüència» (o efecte) i finalment com a «factor». D’aquesta manera, comença primer amb el «nombre d’homes» (12 pàgines) en relació a la categoria de les forces productives —tot i que Vilar concedia una importància cabdal a la demografia, s’oposava inequívocament a qualsevol forma de pandemografisme en nom de la historicitat de les estructures històriques globals, especialment de les estructures de producció de béns— i posteriorment passa a l’apartat de «la producció de béns», un exhaustiu desglossament d’una ciència contrastada, que ocupa un 60% del total de l’informe, aborda també el tema del «moviment dels ingressos» (12 pàgines) i finalment parla del «balanç dels intercanvis», concepte tractat breument en cinc pàgines (tot i que aquesta categoria havia estat sempre la més atentament observada pels historiadors). Com a cinquena part, s’hi inclou una conclusió de dues pàgines que parla del plantejament problemàtic d’una nova mena de recerques, les qüestions de l’«equilibri social» i del «poder polític», a través de dues interrogacions: una relacionada amb els «conflictes interns», entre els quals Vilar distingeix les «sacsejades conjunturals» que tenen un valor de testimoni i les «lluites de classes», que s’emmarquen en el «llarg termini» de les transformacions estructurals —no s’hauria de fer referència aquí al discurs de Mao sobre la dialèctica, i parlar de «contradiccions antagòniques» i de «contradiccions no antagòniques»?— per a, posteriorment, plantejar el problema de la «unitat» i del «poder del grup», en què se situa la qüestió nacional, la de la ideologia (especialment de les «ideologies de progrés»), la de l’«entusiasme col·lectiu», percebut com a «signe», com a «factor» i en funció de les seves «conseqüències».