AAVV - Pierre Vilar

Nosaltres mateixos no ens en podem escapar. Un dels aspectes del nostre treball consisteix precisament en jutjar-nos a nosaltres mateixos, a cada instant, sobre la manera i la mesura com la nostra pròpia reflexió (i la dels nostres veïns) obeeix a la inflexió del moment. Ara bé, sens dubte la millor manera, no d’escapar-ne (perquè mai podem arribar a escapar-nos-en) a la pressió de la història, però si de dominar-la obeint-la, és tenir-ne plena consciència. I tot seguit fer l’esforç de pensar-la teòricament (en lloc de deixar-nos emportar empíricament per ella (Vilar 1982c: 357).

En aquesta darrera frase —«fer l’esforç de pensar teòricament la història, en lloc de deixar-nos portar empíricament per ella»— hi podem veure el germen d’una altra expressió de l’autor: «pensar històricament». És fàcil veure que aquesta expressió resumeix les dues que fins ara hem comentat : «la història raonada», «la història en construcció». És interessant de veure que també resumeix la importància de prendre consciència de viure en la història, de no deixar-nos portar empíricament per ella.

La idea, i fins i tot l’expressió d’un pensament històric, ja es troba a Catalunya dins l’Espanya Moderna, és a dir, als anys seixanta, i apareix força vegades a l’obra de Pierre Vilar. Per exemple, el 1973, al ja mencionat Assaig de diàleg amb Althusser, escriu que la història total no vol dir «dir-ho tot sobre tot», sinó «pensar-ho tot històricament» (Vilar 1973b, 1982c: 425). I afegeix: «Heus aquí el marxisme». Recordem-ho: no és el concepte d’història el que cal construir sinó la història mateixa. No es tracta de pensar la història sinó de pensar històricament.

Però no serà fins a final de la dècada de 1980 quan Pierre Vilar desenvolupi aquesta expressió per a donar-li un sentit molt més ampli. La conferència «Pensar històricament» revela un pas important: el missatge de Pierre Vilar no anava dirigit només als historiadors sinó a totes les persones interessades pel món actual. [2]

No vull pas insistir en aquesta idea, però vull presentar-la com a punt culminant d’un itinerari intel·lectual (Congost 2003). L’historiador Michel Vovelle, després d’haver comparat la Catalunya dins l’Espanya Moderna, la tesi doctoral de Vilar, a la Sagrada Família, ha afirmat que, després d’haver rellegit l’obra de Vilar, havia arribat a la conclusió que només hi havia una manera possible de definir-lo: Pierre Vilar havia estat, al llarg de la seva vida, un historiador en construcció.

Em sembla que no és casualitat, sinó fruit d’una coherència, que trobem unides i vives, al final de la seva vida, les preocupacions i inquietuds que hem vist que han marcat la seva obra i la seva trajectòria. Aquestes preocupacions van mantenir «viu» i «combatiu» el pensament de l’historiador i van inspirar la seva recerca i les seves reivindicacions: una història raonada el 1960, una història en construcció el 1973, pensar històricament el 1987... No són pas expressions que hagin estat pensades precisament per a fer més fàcil l’ofici d’historiador. Recordar-les aquí i avui vol ésser un estímul per a tots aquells que, com nosaltres, se senten prou forts per afrontar les dificultats de ser historiador el 2005. Pel que fa a aquells que pensin que només es tracta de fórmules… tant de bo que experimentin el desig de comprovar-ho!

[*]Professora de la Universitat de Girona. Una versió ampliada d’aquest text a Albareda et al. (2006), pp. 23-41.

[1]Es tracta d’una sessió organitzada a París, a l’Institut d’Histoire du Temps Présent, per l’historiador Jean-François Sirinelli.

[2]Es tracta de la conferència «Penser historiquement» que va pronunciar a Àvila el 30 de juliol de 1987, a la clausura del curs d’estiu de la Fundación Sánchez Albornoz. El text ha estat publicat en català (Vilar 1992b) i en castellà (Vilar 1992a; Vilar 2004).

PERSPECTIVES MARXISTES I CRÍTICA DE LA HISTÒRIA IDEALISTA (A L’ENTORN DE LA CONFERÈNCIA D’ESTOCOLM DE 1962)

Claude Mazauric [*]

Abans de presentar aquesta exposició, voldria fer un petit retrat de la meva situació: no he estat alumne ni deixeble de Pierre Vilar i mai no vaig tenir l’ocasió, durant els anys ja ben llunyans dels meus estudis, de gaudir de les seves lliçons, ni de participar en les reunions del seu seminari a l’École des Hautes Études (EHES), llevat d’una sola sessió a la qual un bon amic meu em va arrossegar mig d’amagat. Tampoc no vaig poder treballar a prop seu, ni aprofitar els seus valuosos consells, excepte l’any 1971, amb motiu de la redacció d’un article de l’Encyclopaedia Universalis per al qual l’editor va proposar com a títol «Història marxista», un títol que no em convencia gens. Només gràcies al seu vistiplau, que jo mateix li vaig sol·licitar, i al d’Albert Soboul, que ja havia obtingut inicialment, vaig poder transformar el títol en «Concepció marxista de la història», opció que va ser finalment l’escollida per a la publicació. En canvi, sí que sóc i he estat sempre un admirador incondicional de l’historiador Pierre Vilar, autor d’obres que ja formen part de mi i que han inspirat sempre les meves investigacions i la meva feina des dels anys 60, quan vaig tenir ocasió de conèixer-lo al Centre d’Études et de Recherches Marxistes de París, i especialment des que Vilar va assumir la responsabilitat d’ocupar la càtedra d’història econòmica i social de la Universitat de la Sorbona, en substitució de Camille-Ernest Labrousse. El gener de 1968, amb motiu del col·loqui de Brussel·les «Occupants/occupés» (Vilar, 1968b: 221) vaig mantenir una llarga i animada conversa amb ell, una conversa que vam reprendre en successives ocasions en anys posteriors fins al contacte telefònic de 1992 sobre el col·loqui organitzat per Guy Lemarchand i jo mateix a la Universitat de Rouen sobre «Nations, nationalismes, transitions, 16e-18e siècles» per al qual Pierre Vilar, ja amb una edat considerable però encara en plenitud de facultats intel·lectuals, ens va enviar un text, que va llegir Michel Vovelle i que posteriorment es va publicar, d’un gran contingut heurístic (Lemarchand i Mazauric, 1993). Ara farà una mica més d’un any que, poc després de la seva mort, em van encarregar la redacció d’un breu article d’homenatge per al diari comunista L’Humanité [1]i vaig aprofitar l’ocasió per tornar-me a submergir en la seva obra teòrica, una experiència a la qual, a hores d’ara, encara estic immers. Per tot això, doncs, parlaré de Pierre Vilar, historiador marxista, tant des del meu paper d’admirador com des de la gratitud i el reconeixement per tot el que n’he après.

He centrat les reflexions principalment, tot i que no de manera exclusiva, al llarg text de 73 pàgines impreses (a la seva reedició) que Pierre Vilar va presentar a Estocolm, al marc del congrés internacional de ciències històriques, amb motiu de la primera conferència d’història econòmica, orientada vers el gran tema del «creixement». Aquest informe es va publicar sota el títol «Croissance économique et analyse historique». [2]

Per entendre millor el meu interès per aquest llarg text, primer de tot cal que concreti un parell de dades. La primera té relació amb allò que anomeno el descobriment de l’obra i la importància que ha adquirit per a la meva formació com a historiador. Vaig llegir l’article de Pierre Vilar l’any 1961 o el 1962, mentre escrivia el meu primer llibre sobre Babeuf. La lectura me la va recomanar Albert Soboul, que la considerava com una magnífica introducció a la recerca històrica des de la perspectiva del marxisme, i no regatejava elogis a aquell informe que tan bona impressió va causar a Estocolm. I, evidentment, a mi em va despertar també un gran interès, ja que em va ajudar a formar-me unes perspectives de treball pròpies com historiador novell que no se centraven només en la història econòmica, sinó en la història política i ideològica de la Revolució Francesa, un camí pel qual tot just començava a moure’m, tot seguint les passes de Lefebvre i Soboul. Més endavant, durant les dècades dels anys 70, 80 i 90 vaig utilitzar en diferents ocasions aquest text com a recurs fonamental de la meva pràctica docent a la Universitat de Rouen, recomanant-ne la lectura com una forma d’aprenentatge dels estudiants orientats cap a la recerca. La reedició del text complet l’any 1982 dins el recull Une histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que incorporava notes de referències complementàries a través de les quals Vilar articulava els seus plantejaments inicials d’una manera reflexiva, va facilitar encara més l’accés a un text que inicialment només coneixia un petit grup d’historiadors, tots investigadors contrastats, malgrat que l’autor hi basaria la part més important de les seves contribucions a l’activitat del CERM a París entre 1963 i 1970.