AAVV - Pierre Vilar

La tercera raó per la qual he triat aquestes dues fórmules —en realitat, aquestes dues idees— té a veure amb les dues anteriors però permet afegir-hi un element més personal. Per edat, dec pertànyer a la tercera generació de deixebles de Pierre Vilar. També per edat, i per professió, cada any assisteixo al redescobriment personal, íntim, d’alguns joves historiadors i historiadores de l’obra de Pierre Vilar. Ells constituiran, no en tinc cap dubte, la quarta i cinquena generació de deixebles del mestre.

Pierre Vilar va fer explícites les fonts d’inspiració de cadascuna de les dues expressions enunciades. La inspiració de la primera, història raonada, Pierre Vilar la va descobrir en un escrit de l’economista Schumpeter de 1942. Ens ho explica al text «Croissance économique et analyse historique», presentat a Estocolm el 1960, al I Congrés Internacional d’Història Econòmica. Vilar cita i reprodueix una frase de Schumpeter, economista no marxista, sobre Marx:

Va ser el primer economista de gran categoria en reconèixer i mostrar sistemàticament de quina manera la teoria econòmica pot convertir-se en anàlisi històrica i com l’exposició històrica pot convertir-se en història raonada (Vilar 1960a, 1982c: 23).

Pierre Vilar converteix l’expressió shumpeteriana en una mena de lema, una mena de guia de treball, un model mai acabat. En trobem exemples en el mateix text de 1960: l’historiador «pot intentar la història raonada de polítiques que no van ser mai ‘racionals’ ni sempre ‘raonables’». O en la introducció del llibre Iniciación al vocabulario del análisis histórico, que recull les classes impartides a la Sorbona a la dècada de 1970, tot fent referència a la resposta gairebé unànime dels aprenents d’historiadors, interrogats sobre el perquè de l’opció dels seus estudis: «per a conèixer el passat, amb l’objectiu de comprendre el present». Aquest és el comentari de Vilar:

La història tradicional també creia que ens faria «conèixer» el passat i inferir per al present algunes esporàdiques «lliçons de la història», banalment polítiques o vulgarment morals. El que esperem d’una història raonada és una altra cosa. Per expressar del que es tracta, tal vegada el millor seria invertir els termes de la resposta dels joves: s’ha de comprendre el passat per conèixer el present (Vilar 1980a: 12).

De fet, i no és pas menys important, aquesta autoexigència d’una història raonada també la trobem en el dia a dia de Pierre Vilar. Per exemple, quan corregeix l’interlocutor que li pregunta si «creu» que Catalunya és una nació o quan, en un congrés, interroga l’historiador que ha començat la seva intervenció dient: «abans, quan crèiem en les classes...» Creure? No és pas aquesta la tasca de l’historiador. L’historiador ha de pensar (Charle 1993).

La segona idea, la idea d’una història en construcció la desenvolupa Pierre Vilar al curs de l’Assaig de Diàleg amb Althusser, el 1973. En aquest cas ens trobem davant d’un comentari a la reivindicació d’Althusser: «cal construir el concepte d’història». Vilar hi contraposa una vella fórmula de Labrousse: «La història encara és per a fer». La rèplica a Althusser és, doncs, clara: no és el concepte d’història, és la mateixa història allò que cal construir.

La idea d’una «història en construcció» li serveix també a Vilar per mostrar el seu descontent amb les maneres habituals de fer història, i a l’hora, reflectir el seu esperit autocrític. El 1982, gairebé amb vuitanta anys, i després d’una obra fecunda, va acabar la introducció del seu llibre que reagrupava els principals treballs, en francès, de reflexió històrica —sovint combats «contra» determinades maneres de fer història— amb aquesta frase: «Però una història en construcció existeix, és possible» (Vilar 1982c: 10). Fins i tot si fem abstracció de la seva immensa obra d’historiador, em sembla que aquesta manera de veure la disciplina i l’ofici es troba a les antípodes de la imatge de vegades presentada per alguns dels nostres col·legues, joves o no tan joves, d’un Pierre Vilar simple historiador representant d’una conjuntura historiogràfica.

El reclam d’aquesta divisa, amb tot el que suggereix, permet, al contrari, d’entendre millor per què alguns dels seus deixebles, de la primera, la segona i tercera generació, persisteixen avui, en plena globalització, a voler demostrar, amb els seus treballs que «aquesta altra història, aquesta història en construcció, és possible».

Què tenen en comú aquestes dues fórmules —història raonada i història en construcció— encunyades amb uns quants anys de diferència? Em sembla que podem respondre sense vacil·lar: en primer lloc, i sobretot, una disposició al treball seriós, científic. Darrera la reivindicació de la «història raonada» s’hi amaga sobretot una voluntat de treballar científicament. Una voluntat que es va manifestar molt aviat en l’universitari Vilar que, a la fi de la dècada de 1930, decideix abandonar la geografia per a fer-se historiador perquè, com explica a la introducció de la seva tesi, Catalunya dins l’Espanya Moderna, la geografia se li anava apareixent cada vegada més com una simple «tècnica d’informació», útil però insuficient per a una anàlisi profunda, és a dir, científica, de la realitat (Vilar 1962b, 1: 15).

La seva obra d’historiador i la seva concepció de la història, doncs, van impregnar-se molt aviat d’aquesta voluntat d’anàlisi científica de la realitat. Aviat aquesta paraula, «anàlisi», es revela clau en el vocabulari de Vilar. Seria difícil trobar un altre historiador que hagi fet servir tant l’expressió «anàlisi històrica» als seus treballs de recerca empírica i que l’hagi convertit en el centre de seves reflexions teòriques.

La reivindicació de l’anàlisi històrica es troba, per exemple, a la base del seu programa d’història total, com es pot veure al treball citat d’Estocolm de 1960: «Croissance économique et analyse historique». Segurament és en aquest text on trobem d’una manera explícita la diferència entre la seva pròpia concepció de la història total i la història total desenvolupada per d’altres historiadors de la seva generació. La reivindicació de Pierre Vilar d’una història total és sobretot la reivindicació de l’anàlisi total, de l’escorcollament total, és a dir, de l’estudi dels fets i dels problemes històrics amb tota la seva complexitat. És aquí on s’ha de concentrar l’esforç intel·lectual, teòric, que reclama Vilar.

Les dues fórmules tenen un segon element comú: la seva pràctica identificació amb el marxisme. Hem vist que el 1960, citant Schumpeter, Vilar havia partit de Marx per a reivindicar la «història raonada» i que el 1973 havia partit de la història marxista per a reclamar «una història en construcció». Al mateix text escriu:

A la pregunta: què és la història? No podem pas respondre per la teoria de manera més satisfactòria que per la pràctica. Només podem intentar de fer-ho, a la manera de Marx, per la seva passió de «fer seva» una matèria complexa, cosa que exigeix sempre un mínim teòric, i «construir» l’objecte del pensament que li correspon, el que exigeix a la vegada evadir-se’n i tenir-la «present». No es tracta de fer recerca sense teoria —i la poca exigència teòrica de l’historiador irrita justament al filòsof. Però tampoc no es tracta de fer teoria sense recerca, o l’historiador serà molt aviat acusat, com no fa gaire ho ha estat l’economista, de només saber utilitzar «capses buides» (Vilar 1973b, 1982c: 399).

De fet, la tercera idea comuna a les dues fórmules és aquesta necessitat de confrontar la teoria amb la realitat històrica, o a la inversa. «Raonar», «construir» la història és per a Pierre Vilar anar contínuament del cas a la teoria i de la teoria al cas (Vilar 1973b, 1982c: 421-423). Es tracta d’un excel·lent antídot contra les maneres dogmàtiques de pensar.