AAVV - La veu del Regne. 600 anys de la Generalitat Valenciana

La singularitat política dels valencians no és, doncs, un fenomen recent, de fa menys de quaranta anys, quan es va crear l’Estat de les autonomies, quan es va decidir el cafè per a tots per a aigualir el de Catalunya i el País Basc, sinó que enfonsa les arrels en un passat antic, plurisecular, i, com demostraren les mobilitzacions dels anys setanta, encara viva i present. Sis segles no són poca cosa, encara que la celebració puga ser lleugerament tímida, sense estridències ni grans solemnitats ajustades a la importància de l’efemèride i que, de ben segur, no seria negligida ni desaprofitada, si poguessen disposar-ne, per altres comunitats autònomes més conscients i zeloses del seu passat històric.

De tot això, de la creació de la Generalitat a la seua abolició, la seua recuperació i el seu present, de les seues funcions i competències, de la seua composició i forma d’elecció, del seu patrimoni cultural i artístic, de la relació amb el monarca, entre la col·laboració i la confrontació, de la negociació, de la representativitat política, de finances i fiscalitat, de deute públic, de construcció de l’Estat i de la història valenciana dels últims sis segles en general, amb la Generalitat com a fil conductor, se’n parlarà en el congrés internacional que, sota el nom La veu del regne. Representació política, recursos públics i construcció de l’estat. 600 anys de la Generalitat Valenciana , se celebrarà al llarg d’aquesta setmana, de diumenge 21 a diumenge 28. El congrés, organitzat per les cinc universitats públiques valencianes, amb el patrocini de Presidència de la Generalitat i el concurs també de les Corts Valencianes, reunirà a València, Morella i Alacant més de cent vuitanta especialistes de diferents països, de França i Itàlia al Canadà, els estudis dels quals contribuiran no sols a posar en valor el paper de la Generalitat com a entitat singular, pròpia d’estats amb una important representació política del regne, sinó també a comparar la institució valenciana amb d’altres de similars –i fins i tot amb el mateix nom– en altres regnes de la Corona d’Aragó i fins i tot d’Europa occidental. Així, mentre que unes sessions se centren en la Generalitat Valenciana, en ella mateixa, d’altres l’aborden en comparació amb la Generalitat de Catalunya, la Diputación General de Aragón i les diputacions dels regnes de Sardenya, Sicília i Nàpols, i encara amb les que funcionaren a Borgonya i als Països Baixos. Només des d’una perspectiva comparatista, destacant-ne les similituds i les diferències, podrem entendre millor la singularitat de la institució valenciana.

La majoria de les sessions científiques tindran lloc a la ciutat de València, repartides en diversos escenaris, des de la Facultat de Geografia i Història fins a la Facultat de Dret, la de Medicina i l’edifici del Rectorat, totes dins la Universitat de València, a l’avinguda de Blasco Ibáñez, a més de la Facultat de Teologia, l’Octubre. Centre de Cultura Contemporània, el Palau de les Corts i el mateix Palau de la Generalitat, tot al centre de la ciutat. En total seran setze sessions que se celebraran simultàniament als diferents espais esmentats. A Morella, dimecres 24, al Teatre Municipal, a la Sala del Justícia i al convent de Sant Francesc, se celebrarà un altre acte institucional, presidit pel conseller d’Educació, Cultura i Esport, la rectora de la Universitat Jaume I l’alcalde de la ciutat, seguit d’una sessió acadèmica, i a Alacant, al castell de Santa Bàrbara, se celebrarà la sessió de clausura, presidida pel president de les Corts, el rector de la Universitat d’Alacant, l’alcalde de la ciutat i els presidents dels parlaments o consells regionals dels territoris que formaren part de l’antiga Corona d’Aragó: Catalunya, Aragó, Illes Balears, Sardenya, Sicília i Nàpols. I en tots aquests actes, tindrem la participació de la Capella de Ministrers, dirigida per Carles Magraner, que ha creat un espectacle escènic i musical per a l’ocasió, La veu del regne. Cants d’un poble per a trencar silencis , amb música dels diferents períodes històrics i textos elaborats per Alfons Llorenç.

Amb un magne congrés com aquest, es vol retre homenatge també a aquella esplèndida i inèdita experiència que va ser el Primer Congrés d’Història del País Valencià, que reuní més de set-cents participants l’any 1971, prompte farà cinquanta anys, i que malauradament no va tenir continuïtat. I també a historiadors i pensadors que posaren la història i la identitat dels valencians al centre de les seues reflexions, en particular Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Joan Reglà, Emili Giralt i Alfons Cucó, que, en uns moments difícils, no sols de repressió sinó també de provincialització i despersonalització, identificaren els problemes i les llacunes de l’experiència històrica valenciana, alhora que formulaven propostes de futur. La història, combinada amb la voluntat política, amb la decisió de futur.

En aquest mateix sentit, tot i tractar-se el congrés que avui inaugurem d’un congrés d’història –una història que arriba fins avui mateix, ja que algunes de les ponències analitzaran els últims anys de govern autonòmic, i fins i tot la presència de la Generalitat i la història valenciana en els llibres de text–, la perspectiva no és historicista. En el discurs d’obertura de curs a l’Institut de París on exercia com a professor, al començament dels anys trenta del segle XX, Pierre Vilar explicava als alumnes que l’objectiu de la història no consisteix tant a acumular coneixements, i menys encara dates i noms, sinó a «ensenyar a pensar davant els problemes més greus del món». O, com diria trenta anys més tard Joan Reglà, aleshores catedràtic d’història moderna a la Universitat de València, a «comprendre el món». Un dels problemes d’avui és el de l’organització política de l’Estat i la redistribució dels recursos financers, com mostren l’agenda del Consell de la Generalitat Valenciana i la preocupació de totes les forces polítiques i, en general, de tota la societat valenciana pel finançament. La història no ho resoldrà, això. Però ajuda a com-prendre-ho, a comprendre com hem arribat fins ací. Espanya s’ha construït d’una determinada manera des del segle XVIII, fortament centralitzada i vertical, del centre sobre, o contra, les perifèries. Però podria haver-ho fet d’una altra manera, com ho intentaren les dues experiències republicanes amb què ha comptat, al segle XIX i al segle XX, com ho intenta des de fa quasi quaranta anys l’actual Estat de les autonomies o fins i tot com aspiren a aprofundir-hi alguns, desenvolupant el seu caràcter federal, enfront de les pulsions recentralitzadores d’altres, que pretenen revertir tot el procés i tornar als vells i bons temps en què tot es decidia a Madrid. Avui, que ens preocupen problemes tan apressants com, a escala mundial, l’aprofundiment en la democràcia i en la inclusivitat dels sistemes polítics, per fer front a l’increment de les desigualtats i la marginació dels més desfavorits, o, en l’àmbit espanyol, la consolidació d’una forma d’Estat més descentralitzada, més plural, més pròxima a la ciutadania, el millor coneixement del que van ser institucions com la Generalitat i la tradició legal i política durant els segles de règim foral pot ser d’un gran interès no sols per a la recuperació de la història valenciana, sinó també per a situar en perspectiva i contribuir a l’enfortiment i millora del sistema polític i institucional dels valencians, del qual depenen, al capdavall el seu benestar material i el seu desenvolupament social i cultural.

XIMO PUIG President de la Generalitat Valenciana

El gran historiador Josep Fontana, investit doctor honoris causa per la Universitat de València en aquest mateix paranimf, acostumava a explicar que «La Història és una ciència que ens permet conéixer el passat, comprendre més adequadament el present, i tindre millors instruments per a tractar de conformar el futur».