AAVV - La veu del Regne. 600 anys de la Generalitat Valenciana

S’obre així un important capítol en la història no sols fiscal i financera, sinó sobretot política del regne de València i, en general, de la Corona d’Aragó, que els acosta més a la via del parlamentarisme i el constitucionalisme pròpia d’Anglaterra, els Països Baixos i altres regions europees, que a la més monàrquica i autoritària, que acabaria en l’absolutisme, seguida per França i Castella. I així, mentre en aquests dos països seria el monarca i la hisenda reial, és a dir, el poder central, el que s’encarregaria de la recaptació i la gestió dels impostos, amb tot el que això suposa –i bé que ho sabem els valencians del segle XXI–, al regne de València, com a la Corona d’Aragó, el que se n’encarregava era la Generalitat i la hisenda del regne, convertits en actors polítics que, com el Parlament a Anglaterra o institucions similars a Borgonya, Flandes i Holanda, constituïen un contrapès a l’actuació del sobirà. Al regne de València, el rei no estava per damunt de la llei –de fet, no era rei fins que no jurava els furs, a l’inici del seu regnat–, ni tan sols, dit siga de passada, per damunt de l’impost, com mostren els pagaments fets per la Casa del Rei cada vegada que s’estava a la capital valenciana.

La Generalitat, doncs, fa els primers passos als anys seixanta del Tres-cents, quan es va fer necessari un important esforç econòmic per a fer front a l’enorme volum de la despesa militar. Però no va ser fins 1418, ara fa sis-cents anys, amb Alfons el Magnànim, que la nova institució es va consolidar plenament i començà a funcionar amb regularitat. La Generalitat, anomenada inicialment Diputació del General, era, efectivament, una diputació, una comissió permanent de les corts, que representava el conjunt –«general»– dels habitants del regne de València. Aquesta funció de representació política del regne queda molt ben expressada en una declaració de 1409 en què es diu: «E, com lo ofici de la Diputació representàs tot lo regne». Per oligàrquiques que fossen –i això no ho hem de perdre de vista: es tracta d’una societat feudal, estamental, no d’una societat moderna i democràtica–, les corts i en particular la seua diputació permanent, la Generalitat, representaven la societat política del regne, i n’eren ben conscients. Eren la veu del regne, la veu que vehiculava les queixes i les demandes dels valencians davant el monarca.

A la consolidació de la Generalitat també contribuí l’emissió de deute públic –de fet, es tracta del primer deute sobirà o estatal a Europa, si exceptuem el de les ciutats-estat del nord d’Itàlia–, els interessos del qual es pagaven amb els ingressos fiscals recaptats per la institució, els impostos coneguts com a generalitats , que es convertiren així en permanents i regulars. Difícilment hauria pogut Pere el Cerimoniós no sols guanyar la guerra contra una Castella que multiplicava per quatre o per cinc l’extensió i la demografia de la Corona d’Aragó, sinó fins i tot acabar en taules, si no hagués estat per la capacitat fiscal i financera d’aquesta. Castella tenia més territori, més població i, sobretot, més tropes, però la Corona d’Aragó tenia més capacitat financera gràcies a la riquesa de les ciutats i a la seua economia. Aquesta capacitat financera es concretà en l’emissió de deute públic, que era adquirit per ciutadans i altres inversors del regne. El deute públic consolidat i a llarg termini, el primer deute sobirà a Europa, molt abans que s’estengués a la resta del continent (a Anglaterra, per exemple, no s’implantaria fins al final del segle XVII, més de tres-cents anys després), dotava l’estat d’un important volum de recursos, que, en el cas valencià, com en el de la resta de territoris de la Corona d’Aragó, era gestionat i controlat per la Generalitat. Podem fer-nos una idea del que això significa si tenim en compte l’actual infrafinançament del País Valencià i, com a conseqüència, la invisibilitat política d’aquest a Madrid. Els diners dels impostos que paguen avui els valencians es canalitzen majoritàriament cap a l’administració central, que després només en retorna, en forma d’inversions i transferències, una part molt minsa i gens proporcional a la població. El País Valencià és, des de fa moltes dècades, un important motor econòmic, un dels més potents d’Espanya, primer amb la taronja i l’agricultura d’exportació i després amb el turisme i la construcció, però un nan polític. L’acció política depèn en gran mesura de la capacitat financera i la hisenda espanyola s’ha organitzat en els últims tres segles amb una visió centralista i vertical des de Madrid, que és també com s’ha construït l’Estat espanyol des de la guerra de Successió i el triomf dels Borbons. Molt diferent al model descentralitzat, confederal en diríem avui, que caracteritzà primer la Corona d’Aragó, en l’època medieval, i després la monarquia hispànica de la Casa d’Àustria, que mantingué vigent el sistema foral.

Guerra, fiscalitat i finances, especialment el deute públic, estan, doncs, en l’origen de la forma que acabaria adoptant la construcció de l’Estat als territoris de la Corona d’Aragó, entre aquests el regne de València, caracteritzada per un major equilibri de poder entre el rei i el regne i per la participació política d’aquest, a través de la Generalitat, en l’administració fiscal i financera de l’Estat, cosa que no es feu a Castella, on mai no es va desplegar una institució semblant. Amb el temps, la Generalitat assumiria també funcions polítiques, encara que en els temps moderns hagué de compartir la representació del regne amb una altra institució, els Elets dels Tres Estaments. I és que la Generalitat havia estat paulatinament neutralitzada i desactivada per la monarquia, que mediatitzava l’elecció dels síndics de les ciutats i exercia també un fort control sobre els altres, de manera que els braços o estaments de les corts decidiren elegir els seus propis representants directes per tal de deslliurar-se de la tutela reial i defensar-ne millor els interessos i els del regne. Per la seua part, el monarca atiava la competència entre ambdues institucions per tal de debilitar la representació política dels valencians i, sobretot, la seua contestació a les polítiques reials, com es posaria en relleu amb mesures tan lesives per als interessos valencians com l’expulsió dels moriscos el 1609, que comportà la minva de la tercera part de la població del país o, abans, la introducció de la Inquisició, durament contestada per les institucions regnícoles, i que tindria efectes devastadors per a la societat i la cultura valencianes.

La Generalitat, com la resta de les institucions del regne de València, va ser abolida el 1707, després de la derrota valenciana en la guerra de Successió, pels decrets de Nova Planta, que substituïen l’antic ordenament foral per les lleis i institucions castellanes, amb una visió més centralista i absolutista de l’Estat i del poder de la monarquia. Quan dic «derrota valenciana» i no del bàndol austriacista, és perquè la derrota va ser general, de tots els valencians, com amargament es queixaven els partidaris de Felip V, que protestaren per la supressió de les lleis i les llibertats valencianes i que, per això, tot i la seua filiació política borbònica i la lleialtat al nou monarca, acabaren a la presó. Amb tot, la Generalitat no desaparegué del tot de l’imaginari dels valencians, que, d’altra banda, tenien al magnífic edifici del palau de la plaça de Manises un testimoni permanent de l’antiga esplendor. En els segles XIX i XX, les institucions forals, junt amb tot el passat medieval i modern, es convertiren en objecte, primer, d’evocació nostàlgica per part dels poetes i erudits del Romanticisme i la Renaixença, de Vicent Boix a Teodor Llorente, i, més tard, de reivindicació política per part del valencianisme. De la Declaració Valencianista de 1918, de la qual es compleixen enguany cent anys, a la Segona República, les aspiracions valencianistes anaren concretant-se en l’aconseguiment d’un Estatut d’Autonomia, al mateix solc del que havien obtingut ja Catalunya, Euskadi i Galícia, i que la guerra no va fer possible. Aquestes aspiracions es reprengueren durant el franquisme i, sobretot, en la transició democràtica, quan les forces progressistes afegiren al paquet bàsic de reclamacions democràtiques –llibertat i amnistia– la de –i estatut d’autonomia–. Això i les grans mobilitzacions que hi donaren suport, com la manifestació massiva del Nou d’Octubre de 1977, ara fa ja quaran-ta-unanys, conduirien finalment a l’Estatut de 1982, que recuperava, més que l’antiga institució premoderna, el seu nom i el seu caràcter simbòlic, amb el qual es designa des d’aleshores el conjunt de les institucions de l’autogovern valencià.