Carles X. Simó Noguera - Un peu dins, un peu fora

L’anàlisi dels residents europeus del municipi de Teulada ens mostra com la nova presència de persones europees incideix sobre un increment de la població municipal al mateix temps que representa tot un seguit de nous reptes, en què la manca d’inserció socioterritorial n’és una de les principals característiques. Els autors, que prèviament han realitzat una completa anàlisi de les característiques sociodemogràfiques de Teulada, ens presenten un acurat estudi dels diferents discursos de la població autòctona sobre els nous residents, on la percepció de provisionalitat de les seves formes de vida, es converteix en un element limitador per a la seva inserció social. L’esmentada provisionalitat implica comportaments lligats al fet que els residents europeus viatgen amb el bagatge cultural des dels seus territoris d’origen, la qual cosa implica barreres culturals i/o lingüístiques.

Els autors no s’acontenten sols a presentar un diagnòstic de la situació i de l’anàlisi dels discursos de la població autòctona respecte als residents europeus sinó que també pretenen que aquest estudi sobre Teulada sigui una obra propositiva. Per tant, a les conclusions proposen unes recomanacions i/o orientacions, dirigides d’una banda a la investigació i de l’altra a les institucions, l’administració i els agents socials, per tal d’indicar diverses mesures de cara a millorar la convivència i el coneixement mutu.

Esperem que aquest treball que es publica pugui aportar un material que ens ajudi a aprofundir en el coneixement de la mobilitat humana. Els autors, professors i investigadors, ens mostren un diagnòstic rigorós de la situació actual dels residents europeus a Teulada així com la percepció de la societat d’acollida, integrant anàlisis i discursos.

Pensem, doncs, que aquesta obra representa una innovadora aportació als estudis socials sobre un dels aspectes de la mobilitat humana en el món contemporani, molt especialment el que fa referència a les migracions de ciutadans europeus cap a diferents indrets de la Mediterrània. Protagonitzen la recerca de «paradisos» que impliquen la construcció i reconstrucció de llocs i, per tant, tendeixen a la creació d’enclavaments específics, moltes vegades territorialment aïllats, que conformen incrustacions territorials alienes a la identitat del territori que els acull.

Dr. Francesc Torres Pérez

Professor i investigador Universitat de València

Al seu ja clàssic manual, Castles i Miller (2003) assenyalen l’heterogeneïtat dels fluxos com un del trets definitoris de les migracions internacionals contemporànies. Al món globalitzat d’avui hi ha migrants laborals i residencials, permanents o d’anada-tornada, de diferent origen de classe, cultural i nacional, els quals s’instal·len en la societat de recepció amb formes molt diverses. A les darreres dècades, la costa mediterrània espanyola ha esdevingut un espai migratori central que mostra aquesta complexitat de fluxos. Amb el 66% del veïnat estranger, amb anglesos i alemanys com a col·lectius més nombrosos, Teulada és un cas paradigmàtic, un «lloc estratègic d’investigació» (Merton, 1995) d’un tipus d’immigrant, els europeus de països rics que migren per aconseguir una millora residencial i de qualitat de vida i que, com no podia ser d’altra forma, han transformat el municipi.

La recerca de Carles Simó i Jordi Giner sobre la immigració de residents europeus a Teulada constitueix una sòlida aportació al coneixement de la realitat d’aquest municipi i, més enllà, a l’estudi i anàlisi d’un fenomen tan ignorat com distorsionat, com és la migració de jubilats europeus i les dinàmiques que ha desenvolupat. Aquest estudi suposa, també, una eina imprescindible per a un debat ciutadà –seré i informat– sobre el futur de Teulada.

Parle de fenomen ignorat perquè, per començar, es tracta de residents estrangers, immigrants en sentit estricte, que no són identificats com a tals. La figura de l’immigrant és una construcció social que a Espanya s’ha reservat per als immigrants laborals, els estrangers, l’objectiu dels quals és aconseguir treball i unes oportunitats vitals que no troben als seus països, més pobres i «endarrerits». En contraposició, els protagonistes de la migració d’europeus de països rics –la qual es conforma primer com una migració de jubilats i es diversifica després amb migrants laborals per atendre els seus connacionals– no són vistos com el que són: immigrants. Són designats com a turistes, turistes residencials o turistes permanents –una contradicció en els seus termes– quan són veïns estrangers que si fa dues dècades constituïen un col·lectiu minoritari, d’alt poder adquisitiu i tractat com a client, ara conforma la part majoritària del veïnat, amb poder adquisitiu mitjà, la relació amb el qual oscil·la entre la del client-turista i la del conciutadà, depenent si més no de l’ús que fan dels serveis públics i la seua incidència en l’elecció del govern municipal.

Aquests veïns no són turistes però es tracta d’una migració alimentada pel turisme, tant als seus inicis de jubilats, com per les oportunitats laborals que s’obrin ací per a altres connacionals. Simó i Giner ens aclareixen els conceptes per a comprendre aquesta realitat i ens guien per les complexes relacions entre turisme, migracions internacionals de jubilats i les dinàmiques transnacionals que es generen. Al mateix temps sintetitzen les aportacions de diferents autors espanyols –entre els que destacaria l’obra de Pere Salvà (2003)– i estrangers sobre les característiques d’aquest moviment migratori molt específic, no limitat però a la costa mediterrània espanyola (sols cal pensar en la Cerdanya i la Toscana italiana o la Florida nord-americana).

Aquest llibre ens aporta un viu quadre del veïnat europeu de països rics de Teulada, dels seus trets sociodemogràfics, de les característiques socioespacials i relacionals del seu procés d’inserció i la visió de la societat d’acollida i les seues percepcions, interpretacions i vivències respecte d’aquesta part del veïnat.

Dels 14.722 veïns de Teulada, segons el padró de 2011, 9.589 són estrangers, el 66,5% del total. La meitat del veïnat és nacional d’altres països de la Unió Europea i dins d’ells els anglesos i alemanys són els més nombrosos. Es tracta de col·lectius notablement envellits, amb un gran pes dels jubilats, encara que als darrers quinze anys la seua composició s’ha diversificat amb gent jove, en edat laboral, atreta per les oportunitats que el municipi ofereix i amb un nivell socioeconòmic més modest. Uns i altres, entre el 83% i el 87% dels veïns d’aquestes nacionalitats, viuen en disseminat, urbanitzacions i cases disperses pel terme municipal. En les urbanitzacions i espais residencials, aquests veïns han recreat el seu micromón social, amb negocis propis, marques identitàries angleses i/o alemanyes i una densa i viva sociabilitat pròpia, amb associacions formals i informals, i on la llengua és l’anglés o l’alemany. A més, la residència en disseminats dificulta l’accés als serveis públics i els espais de la vida local, afavoreix una vida quotidiana i una sociabilitat tancada en el propi grup i tendeix a reduir les relacions amb els veïns autòctons. Unes relacions que oscil·len, a més entre dos extrems de diferent natura, la relació client/treballador turístic i la relació entre conveïns amb institucions, serveis i interessos comuns, i dels quals s’espera els compliments d’uns mínims (per exemple, la inscripció padronal, cosa que no sempre es dóna per part d’aquests veïns europeus).

Tanmateix, a Teulada, com en general a Espanya, la convivència és pacifica però distant (Torres, 2011). Es comparteixen sense grans tensions els espais comuns però també sense interrelació significativa, tot i que a diferència de les ciutats i altres municipis valencians, la residència en disseminats, l’edat mitjana i la sociabilitat pròpia tan accentuada, fan que la coincidència quotidiana siga molt més reduïda entre autòctons i immigrants. Es tracta d’una mera coexistència que evoca la imatge del mosaic que Park (1928) utilitzava per referir-se al Chicago de primeries del segle xx: un conjunt de grups ètnics que viuen els uns al costat dels altres però que no s’interrelacionen. Fins ara, com ben bé mostra l’anàlisi de Simó i Giner aquest tipus de convivència semblava beneficiar a tothom. A uns, els autòctons, perquè s’identifica amb el turisme i el desenvolupament econòmic; als altres, els veïns europeus, perquè vivint amb «un peu dins i l’altre fora» tenien els avantatges de les dues societats: la llengua, cultura i sociabilitat de la societat originària –amb forts lligams transnacionals– i el clima i els preus més reduïts –fins fa pocs anys– de la societat d’acollida. Aquest equilibri d’interessos mostra, en l’actualitat, les seues limitacions.