Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat

Al mateix temps, hi havia un artesanat i una mínima indústria: la tradicional, que abans ja hem descrit amb Madoz (d’aiguardent, sabó, oli, farina, sogues i estores, terrisseria, alguns telers aïllats), i una altra de més nova. Per exemple, l’any 1905 s’hi va posar en marxa una fàbrica de gel, motiu pel qual els carros deixaren de transportar la neu des de les muntanyes, i una altra d’alcohol vínic (Durán, 1995, pp. 58 i 66). També, des de les acaballes del segle XIX, s’hi explotava el caolí. L’iniciador d’aquesta activitat havia estat Antoni Borrell i més tard hi participaren d’altres, com ara Salvador i José M. Lapiedra (Durán, 1995, p. 95). Fins i tot, durant els anys noranta s’hi havia instal·lat la fàbrica de seda de José Cotanda Porcar, que feia mocadors i donava ocupació a un gran nombre de dones (Jordán, 1979, pp. 27-30).

Però gairebé això era tot. Els diccionaris de l’època descrivien Llíria com un poble d’uns noranta carrers, unes deu places i unes cinc fonts, amb sis escoles públiques (tres de cada sexe) i dues de privades, dos cafés, dos casinos i dos teatres. Una curiosa dualitat de locals socials, que remetia a l’existència de les dues famoses bandes de música, la Primitiva 1 i la Unió Musical, que aglutinaven cadascuna la seua part del poble (la de dalt i la de baix) i rivalitzaven amb gran passió en els certàmens de la Fira de Juliol de València. Una rivalitat que s’estenia també a l’activitat teatral i d’altres (Rosalén, 1995, pp. 109-110).

El molí de Sant Josep, ja ho hem dit, es trobava a la part de baix del poble, darrere de la Florida. Aquest edifici l’havia fet construir per a fàbrica de licors Paulino Civera Cotanda, que tenia també una taverna a la placeta de la Font Nova, vora el carrer que pujava de les estacions cap a la plaça Major –des de 1897 denominat carrer de València–, al costat del casalot que allotjava els jutjats i la presó (i que s’assolaria l’any 1926, amb el consegüent eixamplament de la replaceta). 2 Era un negoci que venia de família (el pare de Paulino, Mariano Civera, ja era destil·lador i taverner) i que fins i tot els havia permès adquirir algunes terres. Quan Enrique Blat es féu càrrec del molí, feia nou anys que Paulino Civera havia faltat (a l’edat de 45), i ara portava el negoci la seua viuda, Oliva Pascual Merenciano, juntament amb les filles (Jovita, Elvira i Remedio). Hi havia també un altre fill (Mariano), que, no obstant, en casar-se, havia obert la seua pròpia taverna (més amunt del poble, també vora la carretera de València).

Los cafés [el diumenge] era el día que disfrutaban de más concurrencia. Pero también tenían la suya y no escasa las tabernas, en especial la de Paulino y la del Rincó, donde los hombres sentados en banquetas bajas, de cuerda y morera, sin respaldo, alrededor de una mesita con plancha de zinc, jugaban al «truc» bebiendo el vino en porrones y comiendo cacahuete (Durán, 1995, p. 29).

El veïnatge del molí de Sant Josep amb la fàbrica de licors va fer que Enrique Blat coneguera la família de Paulino i començara relacions amb una de les filles, Elvira, d’edat semblant a la seua. El casament d’ambdós va tenir lloc al cap d’uns mesos, el 25 de maig de 1906, i es posaren a viure a la mateixa Florida, en un pis construït damunt de la destil·leria. Anys després es mudarien a la casa de la mare d’Enrique, situada molt a prop de la taverna de la Font Nova, al carrer de València. 3 Arran del seu matrimoni, a més de regentar el molí de Sant Josep (on tenia un parell de treballadors) i comerciar amb farines, 4 Enrique col·laborà també en el negoci de la família de la dona i s’inicià en el coneixement de la fabricació de licors (cosa que, amb el temps, li seria de profit, com ja es veurà). El seu caràcter emprenedor no tardà a donar senyals de vida i l’any 1909 convencé la sogra i el cunyat perquè concorregueren amb els seus productes a l’Exposició Regional celebrada a València. La perla de la destil·leria, l’anís El Vencedor, hi va obtenir com a guardó una medalla d’or.

A més a més, Enrique s’encarregava d’explotar les terres que per herència paterna o per acord familiar li pertocaven. La meticulositat amb què Enrique apuntava les despeses i els ingressos generats per la seua activitat agrària és ben demostrativa del seu tarannà d’empresari conscienciós i previsor. Per posar-ne algun exemple, reproduïm tot seguit el balanç que fa de l’any 1913 i la relació de les despeses extraordinàries originades per la plantació d’albercoquers al pla de les Avenes entre 1914 i 1916. La paraula atoñada que apareix en aquest cas cal interpretar-la com una personal traducció al castellà de l’efecte de tonyar, és a dir, cavar profundament la terra.

AÑO 1913

GASTOS EXTRAORDINARIOS EN EL LLANO DE LAS ABENAS

L’any 1914 la mitjana de salari setmanal dels obrers espanyols se situava al voltant de les 24,90 pessetes; l’hora mitjana de jornal d’un obrer qualificat de la indústria a València, de 45 cèntims, i la d’un peó també a València, 29 cèntims (Tuñón de Lara, 1985, II, pp. 10-12). Això significa que el benefici que Enrique aconseguia del conreu de la terra equivalia a més de 17 setmanes d’un obrer mitjà espanyol o d’un obrer qualificat valencià (considerant jornades de 9 hores 6 dies a la setmana) i a més de 27 setmanes (més de mig any, per tant), d’un peó. Evidentment, Enrique no vivia de la terra, i els seus ingressos agraris complementaven els comercials. Ara bé, el que ens interessa és l’aposta per innovar, per invertir 2.426,55 pessetes –és a dir, més de cinc vegades els beneficis agraris de 1913– en un arbre fruiter com l’albercoquer, amb perspectives ben diferents a les del raïm, les figues o les garrofes, que constituïen productes tradicionals del secà comarcal. La capacitat d’iniciativa del personatge, però també d’assumir riscos, sembla innegable.

Enrique Blat i Elvira Civera tingueren cinc fills: la més gran, Elvira, va nàixer l’any 1907; el segon, Mario, nasqué l’any 1908 i morí afusellat el 1939; el tercer, Enrique, va nàixer el 1911 i morí de desgràcia el 1914; la quarta, Argentina, nasqué el 1914 i va morir al cap de setze mesos; finalment, la cinquena va nàixer l’any 1918 i decidiren posar-li novament el nom d’Argentina.

Just quan Enrique i Elvira tingueren els dos primers fills va ser quan la mare d’Enrique, Carmen Guerrero, i el germà menut, Vicente Blat, deixaren el molí de la Lluna i es traslladaren a viure a Llíria. En el cas del germà, tanmateix, l’estada no va durar molt de temps ja que, en començar l’any 1911, Vicente partí cap a l’emigració, cap a Amèrica.