Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat

Fou aleshores quan es creà un casino republicà a Llíria i s’hi començà a editar El Edetano , una publicació que es mantindrà activa fins a la primera dècada del segle XX. Aquest setmanari radical i anticlerical es venia pels carrers del poble i certs punts de València, prestava atenció especial als interessos dels petits productors i dels jornalers, i denunciava la corrupció, la ineficàcia i la injustícia de les autoritats i els cacics locals (Simeón, 1993, pp. 118-122). Es posa doncs de manifest, una vegada més, el caràcter interclassista que tenia el republicanisme blasquista, en l’intent de combinar els interessos de tots aquells «ciutadans honrats», ja foren petita burgesia, llauradors, artesans o jornalers. Tot plegat, sota un discurs emocional i populista on la República era una utopia, un mite (Reig, 1986, pp. 92 i 197).

L’any 1898, els republicans de Llíria van celebrar amb gran alegria l’elecció per primera vegada de Blasco Ibáñez com a diputat per València. L’any, justament, de la pèrdua de les darreres colònies, un esdeveniment que tant va repercutir en la vida del país. A partir d’aleshores, en efecte, el règim de la Restauració perdria progressivament legitimitat i guanyarien, per contra, influència els corrents regeneracionistes. D’altra banda, el creixement industrial –bé que lent– i el de les ciutats –un poc més ostensible– aniria canviant gradualment el mapa de la societat espanyola, i doncs emergirien altres forces polítiques i socials més representatives de la nova realitat.

El casino republicà de Llíria, també anomenat «Centro Federal» o «Centro Republicano», estava situat a la plaça Major del poble (on avui s’ubica el Bar Pelotari), a la casa de Pasqual Marqués, llaurador i pare dels «Cabretes». Ací s’atresorava la tradició republicana, es guardava la bandera del Centre i se celebrava cada any, l’11 de febrer, la proclamació de la I República. El casino era una peça clau del moviment republicà, a Llíria i arreu del país.

Los casinos configuran una alternativa visible y cotidiana a «lo existente», proporcionan un lugar donde se puede demostrar diariamente lo que uno piensa. Reúnen a los que tienen «otras ideas», los que no pisan la Iglesia, los que odian la guerra y protestan por los consumos, los antiguos federales, los masones, los maestros laicos, los societarios, en fin, todos los que están en contra del sistema encuentran asilo en la isla del progreso (Reig, 2000, p. 93).

Poc després d’arribar a Llíria, Enrique Blat es va integrar també, amb els seus germans, en aquest Centre Federal, el qual tenia aleshores vora dos-cents membres i simpatitzants (Simeón, 1993, p. 124), que eren representatius d’un ampli espectre d’estrats socials. Hi havia professionals i comerciants, artesans, llauradors benestants, jornalers i, sobretot, petits i mitjans llauradors. Va ser l’any 1907 quan els republicans de Llíria s’afegiren oficialment a la Unió Republicana de Blasco Ibáñez, i s’hi mantingué la unitat de tots els republicans del poble fins a l’inici dels anys trenta, moment en què es van fragmentar en dos grups.

Amb tot, l’existència de bastants simpatitzants no ens ha d’emmascarar el fet que els republicans realment actius durant aquells anys eren sols un parell de dotzenes, i d’una extracció social més restringida: professionals liberals, comerciants, empresaris, molts amb una bona base de propietat agrària amb què protegir els negocis. Entre ells va trobar Enrique Blat alguns dels amics que l’acompanyaran, d’una manera o altra, la resta de la seua vida. Se’n destaquen sobretot dos: Juan Antonio Motes i Jaime Torrijo, ambdós més joves que ell, ja que havien nascut el 1891. Motes tenia espardenyeria oberta a la plaça Major i, a poc a poc, es convertirà en un dels principals punts de referència del republicanisme llirià. Conspirador, com veurem, contra la dictadura de Primo de Rivera, hagué d’assumir la responsabilitat de l’alcaldia de Llíria en començar la guerra civil i partir després a l’exili. Torrijo, perit agrícola i un dels fundadors el 1910 de les Joventuts Republicanes a Llíria (Simeón, 1993, p. 125), es convertirà a començament dels anys trenta en gendre d’Enrique.

Diverses fotografies conservades per la família, on sempre apareix Enrique Blat, testifiquen les celebracions –cada febrer– de la proclamació de la I República per part del Centre Federal de Llíria. La més antiga, en bastant mal estat, realitzada al mur del Remei, prop dels trulls de Borrell, es de vora 1910: hi ha 13 homes (tots ells amb brusa) i un xiquet, i enarboren la bandera del centre. Hi ha una altra foto, de prop de 1920, signada per Domingo Uriel, extraordinàriament ben conservada: està feta al casino republicà, és a dir, a casa de Pasqual i Salvador Marqués («els Cabretes»), hi apareixen 20 homes (17 amb brusa i 3 amb jaqueta) i 3 dones (vestides amb faldilla llarga i obscura, toca de llana i davantal), porten també la bandera del Centre Federal i entre els presents destaca Eduardo Felip, mestre de la banda Unió Musical de Llíria. Finalment, hi ha un parell de fotos de l’any 1926, on els republicans del poble celebren la festa anual acompanyats de Marcelino Domingo: ara es troben a la font de Sant Vicent, i són 22 homes i un xiquet.

També entre els papers d’Enrique ens ha arribat, acuradament guardat en una cartera, un retall del diari El Pueblo on Enrique, del seu puny, ha posat la data: 9 de gener de 1912. Es tracta d’una vinyeta titulada El pan de cada día… on la redacció del diari ha comparat el sou que reben alguns treballadors i professionals i els havers percebuts pels membres de la casa reial. No hi ha comentaris. Qualsevol republicà pensava que no calien, que el cost de mantenir la família dels Borbó tindria una millor destinació si s’invertia en altres menesters.

Tot i amb això, les crítiques a l’elevat cost de la maquinària de l’Estat no es limiten a la monarquia. També arriben fins al govern. Juntament amb el retall de premsa anterior hem trobat una nota escrita a mà per Enrique Blat en què es calcula detalladament quant costa a la Hisenda pública la suma d’havers dels ministres, antics ministres i Casa Reial el 1923.

Però el republicanisme, per a Enrique Blat, no era només política, també era cultura. I Blasco, per a ell, era tant un mite polític com literari. No cal sinó escorcollar la seua biblioteca per a comprovar-ho.

En efecte, al llarg dels anys (sobretot en els deu i els vint) Enrique va reunir un bon grapat de llibres que posen clarament de manifest les seues inquietuds culturals i els seus gustos literaris. Hi ha, no cal dir-ho, una bona part de les novel·les de Blasco Ibáñez: novel·les del cicle valencià ( Arroz y tartana , La barraca ), novel·les del cicle de rebel·lia social ( El intruso , La bodega ), novel·les que són testimoni del drama de la guerra ( Los cuatro jinetes del Apocalipsis ) i novel·les de viatges i d’aventures ( La tierra de todos , La vuelta al mundo de un novelista ).