Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat

Hi ha també novel·les d’altres autors ben coneguts, com ara Benito Pérez Galdós, Victor Hugo ( Los miserables ) o Jules Verne; i d’altres de menys coneguts, com ara Félix Guzzoni ( La hija del cardenal ) o Manuel Fernández y González ( El dinero, rey del mundo , editada a València pel diari El Pueblo ). I llibres d’història, com ara el fullet sense autor titulat Episodios célebres de España: Ferrer o la huelga sangrienta (publicat a Madrid per la Nueva Biblioteca), o la voluminosa obra de Pi i Margall, Historia de España en el siglo XIX , editada el 1902 i acabada per Pi i Arsuaga.

I, és clar, no hi falten tampoc els textos de naturalesa directament política. Per exemple, el fullet titulat Homenaje que la casa editorial F. Sempere y Cia dedica a su director literario D. Vicente Blasco Ibáñez con motivo de la alta distinción que le ha honrado el Gobierno de la República francesa, nombrándole Comendador de la Legión de Honor , editat a València al desembre de 1906 i en el qual col·laboren firmes com Luis Morote, Jacinto Octavio Picón, Demófilo y Alejandro Lerroux. O els dos textos de propaganda que Blasco Ibáñez publicà des de l’exili contra la dictadura de Primo de Rivera, Una nación secuestrada i Lo que será la República española , la circulació dels quals era clandestina. O el fullet de la Conferencia pronunciada por D. Marcelino Dominigo en el Ateneo de Madrid el día 11 de junio de 1930 . I entremig, una nota necrològica breu: Último retrato de D. Nicolás Salmerón .

Finalment, hi ha diverses curiositats. Alguns exemplars de les revistes La Unión Ilustrada i Mundo Gráfico , amb un excel·lent material fotogràfic i d’il·lustracions. O dos fullets humorístics en valencià: Cacau i tramusos i Gent de cuidao .

Al capdavall, tots els escrits que acabem de referir permeten qualificar Enrique Blat de típic lector republicà. Blasco Ibáñez, Pérez Galdós, Pi i Margall, Domingo, també Victor Hugo –a qui Blasco guardava tanta admiració–, són autors identificats amb la causa republicana. Autors que, mitjançant la literatura de creació, els pamflets o el treball històric, subministren arguments i referències a tots aquells que es reconeixen en aquest mite alternatiu a la realitat política existent que aleshores representava la República. La llibertat, l’autonomia personal, la democràcia, la fraternitat, la denúncia de la injustícia, de la prepotència, de l’opressió, conformen els valors que impregnen les obres d’aquests autors. Obres que, pels mèrits formals, però sobretot per les idees que defensen, formen part de la biblioteca clàssica del republicanisme espanyol.

Com també és un clàssic del republicanisme espanyol la narració, amb la màxima truculència possible, de l’afer Ferrer i Guàrdia. Amb un cert paral·lelisme amb l’afer Dreyfuss, que somogué la III República francesa, la condemna a mort en un consell de guerra d’aquest mestre àcrata català –considerat, amb proves clarament insuficients, inductor dels aldarulls barcelonins de 1909– i la seua execució immediata, provocaren una campanya, dins i fora d’Espanya, contra el govern conservador de Maura, que va ser acusat per les forces d’oposició, amb els republicans al capdavant, d’haver realitzat un autèntic crim d’Estat. L’escàndol polític general, més encara per la dimensió internacional que assolí, li costà el lloc a Maura, i constituí un moment clau en la lenta descomposició del sistema polític de la Restauració (Romero, 2000, p. 79).

De la mateixa manera, és raonable trobar novel·les del famós Jules Verne en la biblioteca d’un republicà espanyol. Més enllà dels elements profètics i premonitoris que solen utilitzar-se per a descriure tòpicament la seua obra, hi ha en les seus històries un conjunt de concepcions que feien molt pròxim aquest autor a la ideologia republicana: la fe cega en el progrés i l’avenir, la importància de la ciència –i alhora el perill de la seua mala utilització– com a agent modernitzador, l’exaltació de l’alliberament dels pobles oprimits, la condemna de la guerra i l’esclavitud, la confiança en el poder de l’home per a dominar la natura… En una de les novel·les de Verne que tenia Enrique Blat a la seua biblioteca, Los quinientos millones de la Begún , s’arriba a contraposar els valors republicans francesos amb l’autoritarisme alemany, una dualitat que reapareix també en la més famosa novel·la de Blasco Ibáñez, Los cuatro jinetes del Apocalipsis . Cal considerar igualment que, malgrat el seu èxit literari, Verne no havia menyspreat tampoc la política, i en les darreres dècades del segle XIX va ser elegit regidor d’Amiens en la candidatura republicana radical (Salabert, 1985).

Finalment, no ens pot estranyar l’escassa presència de la literatura en valencià en la biblioteca d’Enrique Blat. Vicente Blasco Ibáñez i el republicanisme que ell féu revifar, com es ben sabut, apostà pel castellà com a llengua d’expressió cultural. Una vegada i una altra, en la premsa republicana, mostrava una consideració molt afectiva envers el valencià, però alhora en minusvalorava les possibilitats com a llengua. En els actes públics, els líders republicans sempre parlaven en castellà, i de vegades pronunciaven algunes paraules en valencià, com una concessió a la incultura del poble (Reig, 1982, p. 332). Tanmateix, la literatura satírica valenciana era molt divertida, cal reconéixer-ho: els sainets, els setmanaris, els plecs de versets, escrits en un llenguatge popular, quotidià però ric, incloïen una innegable dosi de crítica social i de costums, que sembla que era bastant ben rebuda per les bases republicanes.

DIES DE DOL

Des del seu casament, la vida d’Enrique Blat va transcórrer així entre les ocupacions laborals (centrades en el molí, el comerç de farines, la destil·leria i la taverna de la família de la dona) i les activitats socials i afeccions culturals que acabem de referir. Mentrestant, el matrimoni esdevingué una família amb diversos fills, com ja sabem. Les coses no eren aleshores gens fàcils, en general, més encara d’ençà que va començar la guerra europea. Però tampoc li anaven tan malament a Enrique. Ara bé, els anys 1914 i 1915 foren realment fatídics per a la família Blat Civera. Una sèrie de desgràcies familiars afectaren aleshores sensiblement la vida d’Enrique i Elvira.

La primera desgràcia important que va patir el matrimoni va ser la pèrdua del segon fill baró, Enrique, de tres anys, en circumstàncies molt doloroses. Era el 14 de maig de 1914. El xiquet era a la taverna de l’avi, al costat de la mare. La taula estava parada per a dinar. Mentre la mare servia a un client, el xiquet agafà el peix que tenia al plat i s’engolí una espina. S’ofegava. Van cridar un metge del poble. Encara se’n va fer venir un altre de València, que en tractar de traure-li l’espina li arrancà les cordes vocals. Res no s’hi podia fer ja. El xiquet morí «lligat al llit i rabiós de dolor», en el trist record que en conserva la família.

Encara no s’havien recuperat Enrique i Elvira d’aquesta desgràcia quan en vingué una altra: la mort d’una filla menuda, la primera Argentina, a l’edat de setze mesos. Era el 24 d’abril de 1915. Poc després, el 2 de setembre del mateix any, Elvira perdia la seua germana Remedio, a l’edat de 29 anys. Una mort que seria seguida en poc de temps per la dels seus dos fills, Araceli i Virgilio.

Desgràcia sobre desgràcia. L’1 de desembre de 1915 moria també el germà d’Elvira, Mariano, a l’edat de 40 anys. Tenia dues filles, i d’aleshores ençà es faria càrrec de la seua taverna la dona, Antònia Borrell, i la taverna seria coneguda per això com «Ca la Viuda».