Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat

El mateix any que Enrique Blat va nàixer, el jove rei Alfons XII, viudo als vint-i-un anys, es casà amb la seua segona esposa, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, austríaca i, en opinió del mateix rei, no massa bonica. Els interessos de la dinastia, però, eren els interessos de la dinastia i, al capdavall, tota la cort sabia que el rei es consolava amb la seua amant, la cantant d’òpera Elena Sanz, amb la qual va tenir tres fills. Per aquells dies, a més, el polític més hàbil i influent de l’època, Antonio Cánovas del Castillo, conservador i estudiós de la història, tornava a presidir el consell de ministres, després d’un temps fora del govern. I en plena marea reaccionària uns quants obrers i intel·lectuals marxistes –amb Marx encara viu–, reunits a Madrid en un banquet entorn de Pablo Iglesias, fundaven el Partido Democrático Socialista Obrero Español.

Aquell 1879 nasqueren també Josif Stalin i Lev Trostki, a les terres del tsar rus, i Albert Einstein a les del kàiser alemany. I passaren moltes altres coses, algunes carregades de futur. A Nord-amèrica, per exemple, Thomas Edison, l’inventor per antonomàsia, mostrava en diverses exhibicions públiques la llum sorprenent de la bombeta elèctrica, destinada a transformar la vida quotidiana d’aquella generació. A Alemanya, Werner Siemens construïa la primera locomotora elèctrica. I a França, Louis Pasteur descobria el principi de la vacunació. Les lletres i les arts vivien una etapa brillant en què la maduresa d’algunes obres i corrents coexistia, no sense conflictes, amb l’obsessió innovadora d’altres. Els pintors impressionistes sacsejaven el gust burgès, el realisme dominava la narrativa de les llengües més influents i la música rebia l’impacte de les innovacions wagnerianes. El mateix any que nasqué Enrique Blat, Fedor Dostoievski publicava Els germans Karamàzov , Johannes Brahms estrenava el seu Concert per a violí i orquestra , i Piotr Txaikovski l’òpera Eugene Oneguin . Més a prop, a Madrid, Benito Pérez Galdós concloïa les dues primeres sèries dels Episodios nacionales , i Marcelino Menéndez Pelayo donava els últims tocs a l’obra que el consagraria com a savi entre els savis més ultramuntans, la Historia de los heterodoxos españoles , que començaria a publicar l’any següent. I a les proximitats de Santillana del Mar, a Cantàbria, Marcelino Sanz de Sautuola descobria les coves d’Altamira.

Quan nasqué Enrique Blat, els veïns dels pobles del Camp de Túria es trobaven sota els efectes d’un sorprenent fenomen natural que els havia deixat bocabadats. Segons apuntà anys després el cronista de Llíria Domingo Uriel:

por los meses de Mayo y Junio de 1879, se produjo en toda esta comarca una fenomenal invasión de mariposas procedentes de África, que todo lo irrumpieron; pero seguidamente surgió otra de pajarillos insectívoros que acabaron con los lepidópteros (Martí, 1986, II, p. 492).

Els pares d’Enrique eren llirians: Francisco Blat i Carmen Guerrero. El pare procedia d’una família de moliners des de temps immemorial (potser això explica el cognom Blat). L’avi Bruno havia estat moliner a Llíria, al molí de l’Om. La mare d’Enrique procedia, en canvi, d’una família de teixidors: l’avi Vicent tenia un taller al poble, algunes terres (d’horta i de muntanya) i una casa que amb el temps serà el domicili familiar d’Enrique.

Moliners i teixidors han estat sempre uns oficis tradicionals molt vinculats a una societat agrària. Com ho era aleshores el Camp de Túria, on hi havia també una certa emigració. Alguns components de la família Guerrero, per exemple, hagueren de fer camí cap a les Amèriques. Madoz al·ludeix a «la escasez y falta de trabajo que hubo en los últimos años» (Madoz, 1847, p. 309), i descriu de la manera següent l’economia de Llíria a mitjan segle XIX:

La general es la agrícola (trigo, cebada, maiz, judías, garbanzos, habas, lentejas, hortalizas, frutas, alfalfa, hoja de morera, algarrobas, higos, aceite y vino; esparto y caza), encontrándose toda clase de artes y oficios mecánicos, 9 telares de lienzo casero, 18 fabricantes de esteras y sogas, 5 fábricas de aguardiente, 3 alfarerías, 6 molinos harineros y 1 de aceite, 1 tenería de curtidos, 3 confiteros y cereros, etc. El comercio se hace al por menor con los artículos necesarios para el consumo de todas las clases, exportándose pleita a Zaragoza y nieve, carbón, granos y caldos a Valencia (Madoz, 1847, p. 311).

Si bé hi havia altres cultius que aleshores podien ser més rendibles, el forment ocupava encara una part important de les terres de secà i regadiu de la comarca. S’atenia així una necessitat bàsica en una societat de baix nivell de renda i poca circulació de diners. El llaurador s’assegurava l’autoconsum de gra i destinava la resta de la producció al mercat. Lògicament, els rendiments eren més alts al regadiu, on el forment es cultivava de novembre a juny i es combinava la resta de l’any amb altres productes (com ara la dacsa, la ceba o altres hortalisses) en una rotació de cultius que hi era clàssica (Pérez Puchal, 1963, p. 172).

Els molins realitzaven la transformació del gra en farina. S’ubicaven al costat de sèquies, el cabal de les quals els feia funcionar. Hi havia molins a Vilamarxant, al costat de les sèquies que deriven aigua del riu Túria; la que activava el molí del Roser era la del Cinc, un braç de la sèquia Major que continua cap a Riba-roja (Piqueras et al. , 1995, p. 201). Hi havia molins a Llíria, al costat de la sèquia Major que porta l’aigua de la font de Sant Vicent. I hi havia molins al costat de la sèquia Mare de Benaguasil que deriva aigua del riu Túria i la reparteix –mitjançant distints braços– pels termes de Benaguasil, la Pobla de Vallbona i l’Eliana (Piqueras et al. , 1995, p. 195).

Els moliners no solien ser els propietaris dels molins, sinó que els llogaven als seus propietaris. Alguns estaven dècades i dècades al mateix molí. Això solia ser signe de certa prosperitat i d’acompliment d’expectatives. Altres, descontents amb el lloguer o amb els guanys, provaven a diversos llocs, desenvolupant una mena d’itinerància que els feia recórrer molts molins fins a trobar-ne un que reunira les condicions suficients per a animar-los a instal·lar-se amb voluntat de permanència. Precisament, uns mesos després del naixement d’Enrique Blat, la seua família es va traslladar a un molí situat prop de l’Eliana, a uns metres de la Torre del Virrei, vora la sèquia de Gallipont. Era el molí de la Lluna, que encara es conserva, amagat entre les parets d’una fàbrica inactiva des de fa temps i els canyars i les bardisses que creixen vora la sèquia. Una edificació impressionant –com un gran mas–, amb el nom del molí a la porta, sota un taulell de ceràmica amb una lluna en fase creixent; una llarga façana, amb nombroses finestres i un eixint de caràcter defensiu, presidida per un rellotge de sol.

Feia ja uns anys que aquest molí l’havia llogat l’avi Bruno, que deixà Llíria per instal·lar-s’hi segurament desitjós d’assegurar una major estabilitat als seus ingressos: els aguts cicles de sequera de la font de Sant Vicent, en minvar el cabal de la sèquia Major, afectaven negativament tots els molins llirians, obligantlos a períodes d’inactivitat; per contra, les sèquies amb aigua del Túria, com la de Gallipont, gaudien d’un cabal molt més regular. Entre els papers d’Enrique encara es conserva l’inventari fet al molí de la Lluna el dia que se’n féu càrrec Bruno. Llàstima que no porte data ni es conserve en bones condicions. La descripció i valoració de les tres moles i la resta d’eines –« ahinas movibles » diu el document, en un exemple extraordinari de com el valencià parlat contaminava el castellà escrit– conclou amb una declaració formal de traspàs, òbviament redactada per un professional de la ploma i el tinter, entre el llogater anterior i Bruno Blat: