Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat

Entre els diversos papers trobem un paquet amb els documents que l’acrediten com a membre destacat del casino republicà. Resulta bastant insòlit, contemplat des de la nostra descreença, que un empresari pose especial cura a deixar constància de les seues afinitats polítiques. Però no ho era tant en aquella època. La identitat partidista era una component de la pròpia identitat. Un era republicà, anarquista o de la UGT i això el definia davant ell mateix i davant els altres més que qualsevol altra característica. El franquisme, en la seua obsessió persecutòria, assenyalà moltes persones, durant els primers anys, amb el nom de «roig». Aquell és roig, es deia per discriminar una persona que no havia comès cap acció punible però que havia ostentat amb orgull les seues conviccions d’esquerres. Deixant de banda el caràcter repressiu de la indicació, és cert que abans de la guerra, per a molta gent, ser d’esquerres o de dretes significava una manera d’entendre el món. El nostre home ens indica que ell no solament fou un empresari d’empenta sinó que, com a bon republicà, cregué en el progrés.

Acuradament plegats, al costat dels certificats de republicanisme, apareixen alguns periòdics. No qualsevol periòdic sinó el del partit al qual pertanyia, en aquest cas El Pueblo . Cadascú seleccionava la informació d’acord amb la seua visió del món i s’hi atenia com a font inapel·lable de veritat. Ve en El Socialista , ho diu El Pueblo , i això tancava qualsevol objecció possible. Hauria estat, però, més congruent que un empresari que havia aconseguit un cert ascens social pertanyera al partit liberal, de manera que les amistats caciquils li obriren portes. Però ser republicà, ser blasquista, no era conseqüència d’un raonament sinó del temperament i la sensibilitat. Un seguidor de Don Vicent era una persona a qui, parlant de política, li agradava alçar la veu, era algú que gaudia amb l’algaravia i el tumult al carrer. La seua passió política tenia un punt d’esquizofrènia perquè amava, per damunt de tot, allò que era valencià, però admirava allò que era estranger, especialment si venia de França. Un dels periòdics conservats és un exemplar extraordinari dedicat a Zola. L’homenatge a l’escriptor, exaltat com a paladí de la justícia per la seua valerosa defensa de Dreyfuss, és un dels lieux de mémoire preferits del blasquisme, un d’aquells fets singulars que només passaven a València i que els participants recordaven, com el soldat d’Austerlitz, per a dir als fills: jo hi vaig ser . No sabem si ell hi fou present, però el fet que guardara la notícia ens demostra la importància que li atribuïa. Potser fou un dels 40.000 signants de la carta que s’envià a l’escriptor francès amb els plecs de les firmes enquadernats en pell. No podem saber-ho amb certesa, però el biògraf ha d’actuar com un astut detectiu, seguint pistes i considerant hipòtesis, per esbrinar els llocs que freqüentà el biografiat, les persones amb qui tractà i aquelles a qui admirà, o els llibres que va llegir. Les petges deixades als llocs republicans són massa ostensibles per a passar-les per alt.

Un altre paquet, gros també, conté els documents relacionats amb l’empresa i així és possible reconstruir l’aventura de l’emprenedor. La materialitat dels objectes és bastant precària. Es tracta d’unes llibretes, amb aspecte de quadern escolar, en què s’arrepleguen les quantitats venudes i els punts de destinació, amb minuciositat però sense la més mínima tècnica comptable. Que els empresaris de l’època sobreeixien per la seua empenta, però a penes tenien formació, és un lloc comú de la historiografia que sembla confirmar-se ací. En contrast amb aquesta imperícia trobem un sofisticat quadern de claus emprat per comunicarse telegràficament amb els agents comercials de l’estranger. Des d’un modest poble de l’interior les mercaderies partien cap a llunyans destins mentre el cap de l’empresa, amb aspecte d’agent secret, desxifrava les encomandes i somniava de desbancar amb la seua astúcia els competidors.

L’empresa era menuda, amb uns quaranta treballadors (més ben dit, treballadores, ja que la mà d’obra femenina era aclaparadorament majoritària) que apareixen en una foto, les dones amb els cabells replegats en un monyo, un vestit bast que els arriba fins als peus, sobre el qual porten un gran davantal; els homes, amb gorra i brusa. Malgrat el seu aspecte de llauradors i llauradores, per a tots ells treballar a la fàbrica marcava una diferència: significava tenir un jornal segur durant bona part de l’any, alguns durant tot l’any. La indústria no aportava únicament llocs de treball, sinó que era una aposta pel futur. Per això quan, a l’entrada de Llíria, es contempla la finca que ocupa el solar que un dia fou fàbrica, se sent el dolor d’una amputació. L’edifici ha quedat esborrat del paisatge urbà, com si les pedres hagueren tornat a la terra i no hi hagueren existit mai, apilades per la voluntat humana, al peu del tossal acastellat de la Vila Vella, entre la trama laberíntica de carrers medievals i de cases apinyades al voltant de l’antiga església del segle XIII i, allà baix, als afores, les dues estacions de ferrocarril que comunicaven la població amb València, construïdes a finals del segle XIX. Una, la del ferrocarril de via estreta, el trenet de sempre, el metro d’avui, en ple ús. L’altra, la que fou de via ampla, situada just enfront del lloc que ocupava la fàbrica, i que jau abandonada, amb la línia clausurada i els murs menjats per l’herba, com l’esquelet d’una vella barca.

Si recorríem el País Valencià, en molts pobles trobaríem vestigis de l’empenta industrialitzadora que impulsà uns empresaris, probablement més dels que pensem, a respondre a la crida dels temps. En alguns casos, els vells edificis s’assemblen a enormes galions que contingueren tresors, com la fàbrica de sacs de Vinalesa o la de ceràmica Nolla, a Alboraia; en altres només ha sobreviscut un pal mínim, la silueta d’un fumeral que ens indica que allí hi hagué un motor de vapor que movia màquines; o, com al lloc que ocupà l’enorme fàbrica de Ríos a Llíria, uns llenços de tàpia, la porta i la porteria, una torre per al dipòsit de l’aigua, uns arbres encara altius… U sent la temptació de parlar d’una generació schumpeteriana que anà donant forma a allò que després serien els districtes industrials, però seria excessiu, ja que cap d’ells no disposà de la força titànica, requerida pel model, per a impulsar un cicle econòmic estancat. La tipologia d’aquests empresaris s’aproxima més a la dissenyada per l’escola de Viena, aquells que actuen en mercats relativament estables en els quals, tanmateix, es donen imperfeccions (en la comercialització, en la qualitat…) a la manera de forats per on introduir-se. La majoria dels nostres empresaris, llevat d’algun de més volada, triomfaren en mercats tradicionals (el moble, el calcer, les joguines, la ceràmica). I si semblava que ja estava tot dit, ells encara foren capaços d’aportar-hi alguna cosa. A diferència de l’empresari schumpeterià, que destrossa un teixit productiu obsolet, i després esdevé empresari chandlerià, creador de grans corporacions, l’empresari a la vienesa es mou en el camp dels mercats establerts i les seues possibilitats de creixement són menors. La seua grandària òptima no supera la talla mitjana. Però això no significa que no siga eficient en el terreny que trepitja.

Com després s’explicarà amb detall, els nostre biografiat actuà de manera intel·ligent i dinàmica. Sabé trobar el forat existent en una economia agrària que no disposava d’indústries de transformació, i s’aplicà a tapar-lo amb èxit durant bastants anys, fins que un esdeveniment poc clar el portà a la fallida. Si aquest llibre fóra un manual de gestió, d’aquells que tant abunden en l’actualitat, l’assumpte podria resoldre’s fàcilment. És ben sabut que, d’acord amb les normes d’una bona gestió, un endeutament excessiu resulta desaconsellable i, probablement, això és el que va passar. Tanmateix, els papers que ens ha deixat, amb el propòsit manifest que coneguem la veritable versió dels fets, no fan referència als problemes de finançament, sinó a una trama fosca que li fou parada per enfonsar-lo i de la qual ell es defensa aportant documents de la seua honradesa. Algú, que no el volia bé, l’acusà de trampós o, més senzillament, d’insolvent, i aquest fet accelerà la caiguda. Com que hagué d’abandonar l’empresa i marxar precipitadament a Amèrica tot buscant la fortuna que ací havia perdut, caldrà reconèixer que existien causes objectives i tal volta exagerà la persecució patida. El biògraf dubta entre quedar-se amb el fet nu d’una fallida deguda, com dirien els economistes amb el seu llenguatge asèptic, a la circumstància que el passiu superava l’actiu, o seguir els fils de la maquinació i endinsar-se en un terreny més novel·lesc. Per què no? Hirschman ha dedicat algunes de les seues obres a mostrar que en el món dels fets econòmics, aparentment regit per lleis, les passions humanes es barregen amb els interessos i produeixen alteracions imprevistes. I fou Marx qui recomanà llegir Balzac per a saber com funciona el capitalisme. La maximització del benefici, aquesta llei impol·luta que, segons els economistes, afavoreix a tothom, apareix en les seues novel·les entreteixida amb ambicions, enganys i traïcions. I potser és aquesta la veritat dels negocis.