Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat

Així ho veié Blasco, qui oferí, en Arroz y tartana , una transposició al petit món valencià d’ El diner , del seu mestre Zola. Els telers de la indústria de la seda jauen abandonats al vell casalot del barri de Velluters i regna l’especulació borsària, perquè aqueixes són les lleis de la història del capital; però qui mou la trama és l’afany d’ostentació de Doña Manuela i l’astúcia múrria del banquer Morte, transsumpte evident del marquès de Campo. En els llibres d’història es compta la fallida de les societats financeres de Campo, com si fóra alguna cosa inexorable, i en alguns casos s’esmenta de passada la ruïna dels petits estalviadors, però no es diu res del desmesurat afany de Campo per derrotar Salamanca, que el portà al fracàs, ni de Doña Manuela, ni de la pobra costurera i la seua anciana tia, que perderen tot el que havien estalviat durant una vida de treball. Les biografies, en irrompre en la història, esquincen el teixit de les lleis que la regeixen i fan aflorar les il·lusions i les passions dels éssers humans que les mouen, les violen o les pateixen. En la biografia d’Enrique Blat, la fallida de l’empresa pot explicar-se com una dada quantitativa, que confirma el feble finançament de la industrialització valenciana, o com un drama personal en què es conjugaren múltiples i, potser, obscurs factors. No és qüestió de triar entre dos models de fer història, sinó de saber fins a on arriba la capacitat explicativa de cadascun.

Arruïnat, el nostre personatge volgué fer les Amèriques. A l’aventura de l’emigració les relacions entre la història general i la personal són encara més intenses. Blasco intentà plasmar-ho en una novel·la, Los argonautas , on les conversacions dels emigrants que narren les seues desgràcies i els seus somnis van barrejant-se amb la història dels primers conqueridors espanyols. El novel·lista exagera perquè el que pretén és rememorar la seua aventura de colonitzador de la Pampa, però hi ha en tot emigrant, fins en el més humil, un anhel de conquistar encara que siga una petita parcel·la de la terra de la gran promesa. Al llarg de la història, milers i milers de persones, famílies senceres, víctimes de les fams o de les guerres, abandonaren els seus llocs d’origen i partiren a buscar una vida millor. I encara ho continuen fent. L’emigració és el capítol que compta amb estadístiques més voluminoses, però també amb les històries personals més colpidores. Allí els trobem, els uns al costat dels altres a la coberta del vaixell, a l’espera que aparega l’anhelada costa, travessant les muntanyes gelats de fred en una filera interminable, expulsats de la seua pàtria, esperant a les andanes, amb les maletes de cartó lligades amb una corda, o ajupits per no ser vists a la petita pastera. Entre tants, el fotògraf ha captat el rostre gastat, però no vençut, d’un jornaler, les mans d’un xiquet que s’agafen al faldó de la mare per no perdre’s, l’abraçada al moll, el darrer cigarret a l’estació mirant obsessivament la terra que, tal vegada, ja no es tornarà a xafar. En alguns casos, el xiquet ha estat localitzat al cap dels anys i ens conta la seua història, com en Les cendres d’Àngela , o els descendents del que se n’anà tornen per conèixer la casa de la qual tant sentiren parlar, i la televisió realitza un emotiu reportatge, com en el cas dels néts d’una família que seguí a Blasco a l’Argentina.

Del País Valencià, encara que no siga una terra d’emigració massiva, partiren bastants persones si bé es pensa, especialment a les darreries del segle XIX i durant els anys seixanta. Un d’ells fou Enrique Blat. Deixà la dona i els fills al poble, amb la confiança de tornar a reunir-los si li anava bé, i se n’anà a Veneçuela, on l’esperava un germà que molt jove ja s’havia instal·lat al Nou Món i lluitava per aconseguir la prosperitat. S’acomplia així una de les regles bàsiques de l’emigració que funciona, generalment, mitjançant xarxes de suport. Cal que hi haja un pioner, que ix del poble a provar fortuna i a preparar el camí sostingut per la família o el grup, i després van seguint-lo altres que esdevenen la base d’un flux continuat. Primer els de casa ajuden aquell que se’n va, després és aquest qui ajuda els qui es quedaren, generalment pagant el viatge i acollint algun membre més jove o en dificultats. L’emigració és un dels fenòmens humans en què funciona de manera més activa la solidaritat de grup i en el qual les xarxes de suport tendeixen a densificar-se, en comptes de desaparèixer. En la nostra història, els dos germans grans, Francisco i Enrique, muntaren l’empresa i ajudaren el menut, Vicente, que s’obrira camí a Amèrica i, quan es va produir la fallida, l’americà acudí en l’auxili acollint Enrique a Veneçuela –Francisco havia mort ja, com veurem, de manera ben dramàtica– i posant els diners per constituir una nova empresa, una destil·leria de licors. Enrique, però, no acabà de pujar en el nou negoci. Greument malalt (d’un càncer de gola que superà gràcies a una reeixida operació realitzada ja a València), retornà al cap d’un any. Les relacions amb el germà d’Amèrica n’eixiren malparades ja que aquest restà sumit en un mar de deutes; però es reprengueren amb força al cap d’uns anys i un fill seu arribà a enviar diners a Llíria –cotitzats dòlars– en els difícils anys de la postguerra. Encara avui la tercera generació de la família continua tractant-se.

Els documents que ens donen compte de la darrera etapa de la vida d’Enrique formen part de la tragèdia viscuda pel poble espanyol durant la guerra i la postguerra. España, aparta de mi este cáliz , suplicava César Vallejo. El nostre biografiat hagué de beure-se’l fins a les escorrialles, com molts altres. La guerra civil ha estat, en la gran història, una de les tragèdies col·lectives que més ha afectat la petita història de les persones i les famílies. Les injustícies i els odis ancestrals acumulats durant segles, en un bàndol, i la venjança implacable, en l’altre, provocaren una violència a la qual ningú no pogué sostraure’s. A ell li tocà patir la mort del fill, un jove amb les idees republicanes que el pare li havia inculcat, condemnat a mort i executat pels nacionals als pocs dies de la seua victòria. És curiós que, si bé en l’assumpte de la fallida de l’empresa va tenir un interès especial a mostrar qui l’havia traït, ara no trobem en els escrits la més mínima indicació respecte a com anaren les coses. Encara que tot indica que es feren atropelladament. Enmig de la fúria dels primers dies hi devia haver algú amb influència o autoritat que, per fanatisme, venjança o, encara pitjor, creient que obrava bé, l’assenyalara amb el dit i diguera: «Eixe, eixe també!». Aquestes coses se sabien als pobles, però ningú no les deia, ni en veu baixa, i el pare, si res esbrinà, preferí no posar-ho per escrit. Tots els que coneixen el cas, però, sembla que sí que estan d’acord en una cosa: si el consell de guerra s’haguera celebrat uns mesos més tard, hauria estat condemnat (ja que no es perdonava ningú) a uns quants anys de presó, però no afusellat. Així ocorrien les coses, però; com havien ocorregut també en els primers moments de la revolució, quan bastava una denúncia per a ser culpable i patir una mort doblement injusta (per tal com la pena de mort sempre ho és, però més encara si resulta immotivada). En la tragèdia del fill la biografia del pare ateny un to coral on ressonen les veus de tants altres que també ploraren pels seus.

Amb tot, calia sobreviure, dura feina que el franquisme imposà als vençuts. Desposseït del treball que feia a l’Ajuntament de Llíria des del seu retorn d’Amèrica, amb les facultats minvades per la necessitat de fer servir un aparell ortopèdic per a parlar, hagué d’enginyar-se-les per a guanyar-se la vida i sostenir la família, la dona i una filla que quedava per casar. Comprà una màquina de fer fideus i es dedicà a fabricar-los i vendre’ls, vorejant i penetrant la zona prohibida del petit estraperlo. La filla, a més, recorria els pobles veïns carregada amb cistelles per vendre torró, formatge, xocolate i tot allò que poguera representar un guany, per escàs que fóra. Com a prova dels seus hàbits empresarials, Enrique Blat ens ha deixat uns quadernets en què, com feia en els bons temps en què dirigia la fàbrica de conserves, apuntava les partides de fideus venudes. Amb la diferència que els milers de quilos que aleshores eixien cap a l’estranger eren ara magres lliuraments de 20 o 30 quilos venuts a Llíria o en algun mercat de València. Mentre feia la pasta en una habitació de dimensions reduïdes, el pioner de la indústria devia contemplar de lluny els murs de l’antiga empresa, de la nau que havia bastit amb tanta dedicació, i que acabaria cremada alguns anys després de la seua mort. Tal vegada alguns lectors objectaran que és un final molt pobre i una història sense lluentor ni relleu. L’únic que podem dir-los és que a nosaltres ens agrada la història, com a aquell xiquet a qui son pare escrigué per explicarli la raó (el xiquet era el fill de Gramsci), perquè conta la vida de persones com nosaltres, en les seues relacions socials i en les seues condicions materials. Aquesta és la biografia d’una persona corrent que, amb la seua aventura personal, on es mesclen els èxits i els fracassos, ens ajuda a comprendre la història del temps que li pertocà viure.