Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat

Podria confirmar cada capítol de la seua biografia amb documents acreditatius i amb l’aval de les persones que l’han conegut. Fins que un bon dia rep la notícia que entre els papers desclassificats de la Stasi, la policia de la República Democràtica Alemanya, es troben informes sobre la seua estada en aquell país. Com que ell recorda bé les persones amb qui tractà, els dissidents que entrevistà i les cròniques que envià al seu periòdic, a primera vista poc li poden dir sobre ell mateix aquells informes que ell no sàpiga ja. Però no és així. Es tracta d’informes de confidents, de la portera del seu immoble, d’un professor de germanística, del llibreter a qui demanava consell sobre les novetats aparegudes, persones que ell tractà com a portera, com a professor o com a llibreter i que, de sobte, apareixen sota una altra llum. Una part de la seua biografia ha canviat per complet. Aquells amb qui convisqué ja no són els mateixos. Els actes que realitzà –assistir a una conferència sobre Goethe, anar a un concert– tenen un significat distint als ulls dels qui l’han estat observant. Fins els gestos més indiferents –comprar el diari, dir a la portera que avui no tornarà a dormir, besar una xicota en un cafè, haver-se oblidat de posarse corbata– formen part d’una identitat nova que aquells qui l’espien han anat construint. Sense saber-ho ell, durant tot aquest temps ha estat una altra persona, no Timothy, l’antic estudiant d’Oxford, ni Garton, el brillant periodista de la BBC, sinó Romeo, el sospitós sotmès a vigilància pels serveis de seguretat. Que ell no fóra un veritable espia no repara l’esquinç que el coneixement d’aquests fets ha produït en la seua biografia, perquè allò que sí que ha estat és un ciutadà vigilat. En L’expedient , subtitulat Una història personal , el periodista reconstrueix aqueix fragment de la seua biografia que representa prou més que una curiosa anècdota de la seua vida. Amb la forma d’una novel·la de Kafka (el ciutadà K és acusat d’un delicte que desconeix, que no pot esbrinar quin és i pel qual mai no és jutjat) la història desvela la situació de moltes altres persones posades sota sospita per l’Estat totalitari.

La història d’un minúscul grup de comunistes perduts en la nit del franquisme, el relat d’un moliner medieval que explica als inquisidors la seua concepció del món, un fragment del passat d’un periodista sota l’ull vigilant del gran germà: vides d’escassa, per no dir nul·la, rellevància històrica si es mesura per la influència que tingueren en els grans esdeveniments. Podríem, doncs, preguntar-nos si les seues biografies tenen cabuda en el camp historiogràfic o si manquen d’interès. Fa ja bastants anys que els historiadors de l’escola dels Annales i els marxistes arremeteren contra una manera d’entendre la història en la qual els grans personatges, homes il·lustres com en Plutarc, herois com en Carlyle, ocupaven tot l’escenari, i suplantaven la presència determinant dels fets econòmics i el paper de les forces socials. Els nous corrents historiogràfics menysprearen el gènere biogràfic, però en propiciaren la renovació mitjançant l’apropament a un tipus de persones, tretes del common people , que eren vistes com el contrapunt dels grans personatges. Le rétour de Martin Guerre, de Natalie Z. Davis, es podria llegir com una mena d’anti-Joana d’Arc. Contrastant amb el personatge que salva França, ens trobem amb la vida d’un pobre camperol que torna de la guerra derrotat i ni tan sols és reconegut pels seus veïns, un pobre camperol que, amb el seu destí individual, representa la sort que va escaure a tants altres camperols arrossegats per la violència feudal. L’estudi de Gabraudy sobre una família obrera de Torí, emigrada del sud durant el període feixista, l’itinerari de la qual se segueix per anar descobrint les estratègies d’adaptació o resistència de la gent normal i corrent, és una contraproposta a la història del líder sindical heroic i omniscient. Les investigacions sobre el nazisme, que compten amb una exhaustiva i excel·lent biografia de Hitler, se centren ara en microhistòries (d’un poble menut, d’un batalló de soldats) amb el propòsit de desvelar el grau de complicitat de la població ordinària.

L’objecció a aquest tipus de biografies de gent de baix, o del mig, és l’opo-sada a l’anterior. Mentre els grans personatges ocupen el lloc que correspon a la dinàmica de les forces socials, i s’arroguen un protagonisme desproporcionat, els petits manquen de consistència i representativitat. Qui ens assegura que Martin Guerre, l’obrer de Torí, els veïns d’un determinat poble alemany, el moliner Menocchio, o el periodista britànic espiat per la Stasi reflecteixen problemes generals susceptibles d’ampliar el nostre coneixement històric? Ningú, només les seues vides mateix. El corrent tumultuós del temps les anà sepultant, les anà abandonant en platges ignotes, però conserven, com les petxines, les estries que solcà el dolor, la concavitat buida on en vida féu niu la dignitat o la covardia, el soroll i la fúria de les tempestes que les transitaren. Com aquelles sabates que pintà Van Gogh, porten adherida la terra que xafaren, la humitat dels llargs hiverns, la tristesa cansada del seu posseïdor. La biografia d’una persona ordinària no representa la seua època o la seua classe, a la manera d’un ambaixador plenipotenciari que ens ho explica tot, però està habitada pels temors i les esperances dels seus contemporanis. És una història particular per la qual passà la història del seu temps.

Des d’aquests pressupòsits hem abordat la biografia d’Enrique Blat Guerrero, fill d’uns moliners que, durant les primeres dècades del segle XX, posà en peu una indústria florent en un poble agrícola. Després d’uns inicis prometedors, l’empresa fracassà i hagué de marxar un temps a Amèrica. Fou una persona compromesa amb la política, animador del partit republicà, i hagué de pagar per això un preu molt alt: la mort del seu fill a mans dels vencedors de la guerra. Una biografia que ben bé podria ser contada com una novel·la ja que conté els ingredients necessaris: l’ambició del protagonista, el triomf, la fugida i l’aventura en un país estrany, la venjança dels enemics, la lluita per sobreviure durant els anys de la fam. Una novel·la en la qual inevitablement ressonaria el fragor de la història, l’estrèpit de les màquines del començament de la industrialització, les tensions polítiques de l’època de la Restauració, els somnis dels emigrants, les devastadores conseqüències de la guerra. Nosaltres no hem escrit ni una novel·la ni un gran llibre d’història, sinó la biografia d’una persona. El lector jutjarà si és alguna cosa més.

L’aportació a la història de la biografia d’Enrique Blat

Deia Virginia Woolf que l’inici d’una biografia podia estar en una caixa de sabates, on es guarda un paquet de cartes, lligat amb una cinta, un fermall, una col·lecció de postals amb mata-segells de diversos països i un petit llibre de poemes. En el nostre cas disposem d’unes quantes caixes arxivadores on l’interessat anà guardant documents diversos que constituïen les baules de la seua vida. L’afany memorialista que porta les persones a conservar cartes, fotografies, records d’aniversaris, és bastant freqüent, però el que sorprèn en aquest cas és la voluntat de conservar el llegat siga com siga. Alguns documents podien resultar comprometedors per a una persona marcada de desafecta al règim. D’altres resulten poc afalagadors, de manera que si continuen allí, resistint la corrosió del temps, és perquè existí en l’interessat una voluntat autobiogràfica manifesta i tenaç. Tenint en compte que se’n deuen haver perdut altres tants, els que han arribat fins a nosaltres indiquen que foren seleccionats amb la intenció de definir i justificar la pròpia vida.

Читать дальше