Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat

Nota metodològica

La font bàsica per a la nostra recerca ha estat, com hem dit, la documentació acumulada en vida per Enrique Blat, conservada per la seua filla Argentina i la seua néta Carmen Escrig Blat. Agrair-los la seua ajuda no és un simple acte de cortesia, sinó de justícia. L’accés a aquest material hauria estat impossible sense la col·laboració d’elles que, a més, han estat un auxili constant per als investigadors mitjançant els seus insubstituïbles testimonis orals. De fet, el fil argumental de la biografia segueix molt de prop el relat que Argentina i Carmen ens feren en diverses converses entre abril i agost de l’any 2002. Foren particularment fecundes les tres llargues sessions de treball (de vora quatre hores cadascuna) mantingudes durant el mes de juliol. L’excel·lent memòria d’Argentina i la tenacitat de Carmen a l’hora d’ordenar el material –i els records– en una seqüència lògica i facilitar-nos la consulta conformen els fonaments sobre els quals hem intentat, rajola a rajola, construir la nostra interpretació de la vida d’Enrique. Tant ens hem aprofitat de la informació rebuda oralment que ens sembla un exercici d’erudició innecessari i embafador advertir a peu de pàgina que l’emprem cada vegada que ho fem. Tota afirmació que realitzem, tota dada que donem sobre el nostre biografiat, i que no estiga sostinguda per una cita d’autoritat o atribució documental explícita, és que prové de la memòria familiar encarnada en aquestes dues dones.

I encara, al mes de maig de 2003 vam tenir l’ocasió de conèixer la filla de Vicente Blat, Carmen Blat Sanjuán, i el seu marit Vinicio, en una ràpida visita que feren a Llíria. La conversa, intensa i molt agradable, ens aportà una valuosa perspectiva sobre les relacions entre els dos germans Blat i les seues avinences i desavinences.

A banda de la documentació i els testimonis familiars, hem consultat també alguns llibres i lligalls de l’Arxiu Municipal de Llíria i algunes fonts hemerogràfiques. Tanmateix, és més important el deute que tenim amb determinades peces bibliogràfiques que cal destacar entre la llarga llista de les obres consultades pel gran pes que han assolit en el nostre relat. D’una banda, una sèrie de treballs amb una gran càrrega testimonial (el de José Duran i els de José María Peñarrocha sobretot, dos llirians coetanis en sentit ampli d’Enrique Blat) que, per la qualitat dels seus autors i la pertinència de les seues observacions s’han revelat d’enorme utilitat a l’hora d’il·lustrar diversos aspectes del context en què es mogué el nostre personatge. De l’altra, uns quants estudis de diversa temàtica referits a la Llíria contemporània, amb plantejaments i metodologies diferents (Simeón, Rosalén, Martí, les mateixes aportacions d’alguns de nosaltres…), però que tots junts subministren, a més de dades concretes, un marc de referència que possibilita el diàleg entre la vida d’Enrique Blat i els processos històrics, en aquest cas fins i tot localment considerats, que tota biografia ha d’incorporar. En l’època daurada del gènere biogràfic era quasi canònic titular cada obra «La vida de qui fóra i el seu temps». D’alguna manera, la nostra també és «La vida d’Enrique Blat i el seu temps». I el seu temps el podem abastar amb remarcable concreció gràcies al fet que tots aquests investigadors han treballat molt i han fet de la Llíria contem-porània un dels marcs locals amb més bibliografia disponible d’entre els de similars dimensions.

Cal advertir, d’altra banda, que les característiques de la documentació que ens ha deixat Enrique Blat han aconsellat de prendre una sèrie d’opcions expositives per tal de facilitar la lectura del relat sense sacrificar la fidelitat als mateixos documents. Així, quan hem considerat pertinent reproduir-los en tot o en part, no els hem traduït –la llengua escrita de Blat sempre és el castellà, un castellà ple de contaminacions procedents de la seua condició de valencianoparlant– i hem mantingut l’ortografia original, sense posar sic cada vegada que apareix una falta o una expressió poc ortodoxa. Això no s’aplica, és clar, a les citacions historiogràfiques. A més, en algunes ocasions, hem hagut d’adaptar al format del nostre treball anotacions manuscrites o mecanografiades de caràcter esquemàtic, comptable o enumeratiu. S’ha tractat, en aquests casos, de respectar també l’ortografia i la disposició original, de manera que, de vegades, hem preferit oferir el resultat de la inevitable adaptació en peces separades del cos del text immediatament reconeixedores. En aquelles ocasions que hem introduït quadres confeccionats per nosaltres a partir de dades procedents de la documentació, però que com a tals quadres no figuren en la documentació, la diferència s’aprecia amb gran facilitat. Finalment, hem decidit ser bastant rigorosos amb l’aparat d’erudició. No hem escrit una novel·la ni una obra divulgativa, sinó un treball d’investigació. I en tota recerca els deutes intel·lectuals cal pagar-los, i citar les fonts de cada afirmació és la millor manera de garantir la serietat del discurs. Amb aquesta finalitat, hem procurat d’introduir les referències bibliogràfiques o documentals en el mateix cos del text entre parèntesis, i utilitzar també les notes a peu de pàgina en aquells casos que ens ha semblat convenient ampliar o matisar allò que s’afirma sense interrompre la lectura. Sempre hi ha qui pensa que un excés de notes cansa, embolica i destorba. Nosaltres estem convençuts que les persones que s’acosten a aquest llibre no mostraran cap símptoma de peresa mental. La d’Enrique Blat fou una vida tan plena de peripècies i alternatives que no convida precisament a l’avorriment.

I.EL MOLINER DE L’ELIANA (1879-1904)

Els records de vegades són tan vius que es poden tocar. Uns documents, uns objectes, unes fotografies, ens poden fer reviure intensament persones i situacions del passat. Però amb més facilitat encara ho poden aconseguir les paraules plenes d’estima d’una filla o d’una néta en rememorar les vivències del pare, de l’avi o d’altres éssers que ompliren la realitat pretèrita. Un passat zelosament guardat gràcies a tanta estima. Un univers que, ara, a través de les confidències familiars –més que no a través dels objectes, els documents o les fotografies–, comença a cobrar novament vida i el recuperem per a la memòria.

DEL MOLÍ DEL ROSER AL MOLÍ DE LA LLUNA

El molí del Roser avui ja no existeix. Era un molí fariner que hi havia antigament a Vilamarxant, un dels pobles de la comarca del Camp de Túria. Com n’hi havia també d’altres. Estava situat a l’eixida de la població, tot just travessar el barranc de Teulada. Allí va nàixer Enrique Blat Guerrero, el dia 14 de juliol de 1879. L’endemà mateix el batejaren en l’església parroquial d’aquell municipi. És el que solia fer-se en aquell temps: batejar l’infant l’endemà de nàixer per si de cas moria, cosa no gens improbable; així guanyaria el cel un angelet nou. Li posaren, a més, el nom del sant del dia que el van batejar, sant Enric, emperador alemany. 1

L’any que nasqué Enrique en feia quatre ja que Alfons XII havia entrat a Madrid com a rei, tres que la monarquia restaurada s’havia dotat d’una Constitució eclèctica destinada a durar decennis i decennis, i un que el general Martínez Campos havia aconseguit aturar la primera guerra d’independència de Cuba mitjançant un conveni transaccional, la pau de Zanjón. Lleó XIII regia l’Església Catòlica. Guillem I regnava sobre el Reich Alemany, que Otto von Bismarck governava com a canceller, i Victòria I sobre l’Imperi Britànic, amb Benjamin Disraeli al capdavant del govern. Jules Grévy presidia la República Francesa, i Rutherford B. Hayes els Estats Units d’Amèrica.