Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat

Estando y encontrando conforme este inventario y justo y arreglado el justiprecio hechos por los peritos en él inscritos, yo Joaquin Peiró y Peiró, como arrendatario saliente, doy mi conformidad en un todo, haciendo entrega de todos cuantos efectos quedan detallados y constituyen los arte-factos, muelas, ahinas y efectos en el consignados. Yo Bruno Blat é Izquierdo arrendatario entrante [ací el document està trencat i s’han perdut algunes paraules] haberme hecho cargo de los efectos, muelas, ahinas y demas que constan y son anexas al molino, prometiendo devolver en el mismo ser y estado el dia de su vencimiento. Y la firma el Joaquin Peiró y por el Bruno Blat, que manifiesta no saber, lo hacen los testigos presentes abajo firmados.

Francisco substituí son pare al capdavant d’aquest molí l’any 1880, tot just quan l’Eliana començava a conformar-se com un menut nucli de població dins del terme municipal de la Pobla de Vallbona. Uns anys abans, arran de la desamortització de Mendizábal, el marquès de Casa Ramos de la Fidelidad havia adquirit allí la casa i les terres que pertanyien a l’orde dels frares carmelites calçats des del segle XVI, i el nombre de jornalers i llauradors s’havia ampliat. S’hi va construir un magnífic palau sobre la vella residència dels carmelites i s’hi incrementà el nombre de cases dels treballadors del camp, cadascuna amb l’escut del marquès sobre la porta.

El molí de la Lluna no era aleshores l’únic de l’Eliana. Al costat del barranc de Mandor hi havia dos grans molins més, que amb el pas del temps es convertirien en fàbriques de pinsos i borra, respectivament. D’un d’ells es féu càrrec per aquella època Secundino Blat, germà de Francisco, la família del qual havia d’arrelar a l’Eliana, on el cognom Blat encara perdura. De fet, un descendent d’ell, Secundino Blat Murgui, serà el penúltim alcalde pedani de l’Eliana, poc abans d’aconseguir el municipi la seua independència l’any 1958 (Jaén, 1979, p. 38).

Al molí de la Lluna va viure la família d’Enrique Blat durant prop de trenta anys. Un temps en què s’operaren notables transformacions econòmiques al conjunt del País Valencià i també al Camp de Túria (Jordán, 1981 a , p. 52). El regadiu comarcal, la morera i el cànem hi foren progressivament substituïts per les hortalisses, i particularment per la ceba. Aquest cultiu es va veure estimulat per un increment de la demanda nacional i estrangera, i pel desenvolupament dels mitjans de transport (el ferrocarril i la navegació a vapor). D’altra banda, entre 1880 i 1890 la vinya tingué una expansió important al secà comarcal com a conseqüència de la plaga de la fil·loxera, que atacà els raïms francesos i féu augmentar les exportacions de vins espanyols (el decenni següent, però, s’esdevindria el contrari, en arribar la fil·loxera a Espanya). I fou a l’empara d’aquestes transformacions com es crearen dues línies de ferrocarril que comunicaren Llíria amb València: la de via estreta –«el tren de baix»–, inaugurada el 10 de juliol de 1888, passava per Benaguasil, la Pobla de Vallbona, l’Eliana i Paterna; mentre que la de via ampla –«el tren de dalt»–, inaugurada el 10 d’octubre de 1890, anava per Benaguasil, Vilamarxant, Riba-roja i Manises (Durán, 1995, p. 38).

REPUBLICANS I CACICS, DOS MÓNS EN CONTACTE

Enrique va ser el segon fill de Francisco Blat i Carmen Guerrero. El seu germà gran va nàixer dos anys abans que ell, el 1877, també al molí del Roser. Li deien com al pare, Francisco, i va morir l’any 1926. Després d’Enrique, el matrimoni encara tindria dos fills més al molí de la Lluna. El tercer, Vicente, va nàixer l’any 1883, va emigrar a Amèrica el 1911 i tornà per morir a Llíria l’any 1951. La darrera, l’única filla, era Consuelo i morí al mateix molí de la Lluna mentre jugava: tirava una moneda a l’aire i l’empomava amb la boca, però una de tantes voltes la moneda se li posà a la gola i s’ofegà.

El pare d’Enrique, Francisco, era republicà, com també ho havia sigut l’avi, Bruno. Lluny quedava el sexenni revolucionari que va viure Espanya entre 1868 i 1874, i que inclogué la curta experiència de la I República. Aleshores, la burgesia no oligàrquica i les forces progressistes i republicanes van tractar de democratitzar el país i avançar en la seua modernització econòmica i social. Al llarg de la perifèria mediterrània, sobretot als nuclis urbans, s’estengué el republicanisme. També arribà a Llíria. A València fou el republicanisme de Pi i Margall el que més va arrelar entre les classes populars, atès el seu contingut social. Tanmateix, el context no va ser massa favorable per al nou règim (hisenda pública exhaurida, guerra carlina, etc.). S’hi aguditzaren els conflictes socials, i també el temor dels grans propietaris a l’evolució de les coses. Aquests no van parar de conspirar fins al colp militar de Sagunt, el 29 de desembre de 1874, que obrí el camí de la Restauració monàrquica en la persona d’Alfonso XII. Entre els conspiradors es trobava, precisament, el marquès de Casa Ramos, un dels polítics conservadors més notoris de la província de València (Yanini, 1984, pp. 33-35; Martí Martínez, 1990, p. 140).

Amb la Restauració havia arribat el restabliment de l’ordre social i l’enfortiment dels mecanismes tradicionals de poder. Al capdavall, l’estabilització d’un sistema de dominació oligàrquica que tenia el caciquisme com a base. Hi havia un règim que permetia la substitució, un tant artificial, entre el Partit Conservador i el Partit Liberal en el poder. Una façana parlamentària aparentment democràtica, darrere la qual hi havia les relacions de subordinació i dependència que derivaven de les estructures de propietat existents. La cúpula de poder la conformaven els grans propietaris i l’alta burgesia agrària i de negocis; per sota, la burgesia industrial, els llauradors acomodats i les classes mitjanes de les ciutats (comerciants, artesans, etc.); a la base, la massa de treballadors del camp i els obrers industrials.

El republicanisme recolzava en les classes mitjanes urbanes i en les masses populars, però era difícil trencar l’esquema bipartidista ordit a Espanya en benefici dels poders tradicionals. A la ciutat de València el republicanisme blasquista va aconseguir els primers èxits electorals el 1891, després d’haver-se implantat el sufragi universal a l’Estat Espanyol l’any anterior. Blasco Ibáñez havia fundat el setmanari La Bandera Federal l’any 1889, tot prenent partit pel republicanisme de Pi i Margall (Reig, 2002, p. 28; Martí Martínez, 1990, p. 159), i era aquesta la línia política amb la qual simpatitzaven els Blat.

Tanmateix, a la comarca del Camp de Túria imperarà encara durant molts anys la influència dels grans propietaris. L’hegemonia dels partits Conservador i Liberal s’hi mantindrà fins a la Dictadura de Primo de Rivera. El marquès de Casa Ramos, del partit Conservador, va ser elegit diputat a Corts pel districte de Llíria l’any 1879 (prèviament ho ha havia sigut per València l’any 1876) i ho tornaria a ser l’any 1884 (entremig hi hagué un canvi de govern, l’any 1881, i el diputat pel districte de Llíria fou el periodista liberal Enrique Vilarroya). L’any 1886 va ser elegit el vescomte de Bétera, també del partit Conservador, que morí el mateix any. L’any 1891 ho va ser l’advocat Manuel Danvila Collado, històric dirigent dels conservadors valencians, mentre que el 1893 ho fou el liberal Juan José Pardo Pérez (Yanini, 1984, pp. 89-93; Varela et altri , 2001, p. 735; Paniagua i Piqueras, 2003, pp. 181-182 i 417).

Naturalment, Francisco Blat tractava de guardar bones relacions amb els terratinents de la zona, com ara el marquès de Casa Ramos, de qui tenia una certa dependència, tot i que fóra indirecta. 2 No era gens prudent actuar d’una altra manera. Precisament, a finals dels anys vuitanta la dona, Carmen Guerrero, hagué d’acudir al marquès per demanar-li ajuda arran del lamentable incident que va patir el seu marit.