Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat

Uns roders havien anat a robar al molí de la Lluna i Francisco els va fer front amb l’escopeta. Fins i tot va eixir en persecució d’ells i en matà un prop de l’estació de l’Eliana. De sobte, se li acabà la munició i quedà en una posició ben difícil. Els trets, però, havien alertat els habitants d’un altre molí de la zona, que el cridaren –«Sisco, pose’s ací»– i li donaren refugi. Sembla que Francisco presumí d’haver matat el roder, però no va avisar les autoritats. I com que els lladres no havien consumat el robatori, Francisco fou detingut i empresonat per aquella mort. Primer va ser tancat a la presó de Llíria, on va rebre la visita d’un germà del mort (vinater de professió) que encara agraí el que havia passat, ja que ell mateix era víctima de les malifetes del roder. Després, Francisco va ser portat a una altra presó a València.

El marquès atengué Carmen –que amb prou feines havia continuat portant endavant el molí amb l’ajuda d’algun treballador i dels fills, que hagueren de deixar d’anar a escola–, i feu gestions perquè Francisco poguera eixir de la presó. Per fi fou alliberat, però només després d’algun temps. La primera sol·licitud d’indult, presentada per Manuel Danvila –aleshores diputat a Corts pel districte de Llíria–, potser el polític conservador valencià amb major influència a Madrid, fou denegada el 28 de juliol de 1891; però sembla que una segona, posterior, fou atesa. 3 Francisco moriria uns anys més tard afectat per una bronquitis crònica, una malaltia professional que, tanmateix, no el féu deixar de fumar.

Més prompte, al principi dels noranta, moriria el marquès de Casa Ramos, qui va deixar la propietat de l’Eliana a la filla, la marquesa del Real Agrado, casada amb el marquès de Càceres. Aquest va ser també diputat conservador pel districte de Llíria l’any 1896 –el 1898 ho seria el catedràtic liberal Manuel Zabala, el 1899 l’advocat conservador, periodista i poeta, Teodor Llorente, i el 1901 el liberal Francisco Martínez Bertomeu (Yanini, 1984, pp. 90-93; Varela et altri , p. 736). Al cap d’un quant temps, el marquès de Càceres va parcel·lar les terres de l’Eliana i les va vendre als seus arrendataris. Com diu Jaén, fou aleshores, en deixar arrere un sistema quasi feudal, que l’Eliana començà a ser pròpiament un poble (Jaén, 1979, p. 31).

A poc a poc, en fer-se més grans, els fills de Francisco Blat anaren deixant el molí de la Lluna, amb el servei militar entremig.

El primer va ser el gran, Francisco, que es traslladà a Llíria només començar el segle XX per fer-se càrrec del molí del Remei (o del Rei). Allí es casà, però no va tenir fills.

Després deixà la llar familiar Enrique, que va veure avançada la seua quinta a l’any 1898 arran de la guerra de Cuba. Una guerra que havia començat el 1895 i que havia alçat moltes protestes entre les forces progressistes en tot Espanya, i a València en particular entre els blasquistes (que denunciaven el gran sacrifici de vides humanes que provocava, de gent humil i treballadora que no podia pagar la seua redempció en efectiu). A Enrique li tocà la marina, però justament el 1898 es va acabar aquella guerra en què Espanya va perdre Cuba (on havia emigrat algun familiar de la branca dels Guerrero), Puerto Rico i les Filipines, així com l’escassa flota que tenia. És per això que Enrique no s’hagué d’embarcar. Quedà adscrit temporalment a Cartagena i després passà a la reserva. A la fi, es traslladà a viure a Llíria l’any 1905, per ocupar-se del molí de Sant Josep, situat a la part de baix del poble, al Trencall, just darrere de la Florida, el primer gran edifici construït a la zona baixa de la nova variant de la carretera de València oberta uns anys abans.

El tercer germà, Vicente, romandria encara alguns anys més al molí de la Lluna, al costat de la seua mare. Fins que tots dos es traslladaren també a viure a Llíria, l’any 1907 o 1908.

1.La família conserva encara un certificat de baptisme expedit el 1910. D’altra banda, el dia de Sant Enric era el 15 de juliol fins que les modificacions del santoral romà, ja en la segona meitat del segle XX, el traslladaren al dia 13 del mateix mes.

2.Curiosament, entre la documentació familiar es conserva la fotografia d’una persona identificada com el «Mayordomo del marqués de Casa Ramos», i una altra del «Mayordomo del marqués de Cáceres».

3.Entre la documentació d’Enrique Blat encara es conserva l’ofici, de data 5/08/91, en què Rafael Conde y Luque, subsecretari de Gràcia i Justícia, comunica a Manuel Danvila la denegació de l’indult «sintiendo muchísimo no haya podido complacerle como hubiera deseado». Danvila, siga dit de passada, fou nomenat ministre de la Governació per Cánovas del Castillo l’any següent. És evident que Francisco Blat no havia pogut trobar millor valedor.

II.L’ATZAR I LA VOLUNTAT: INICI DE NOUS CAMINS (1905-1915)

L’atzar, la casualitat, és un factor que cal tenir sempre en compte en la vida de les persones. Potser a l’hora d’explicar els processos socials s’ha de deixar un tant de banda, però no obstant és un element que intervé, de vegades de manera decisiva, en la conformació d’una biografia individual. És clar que les persones llauren en bona mesura el seu destí a força de voluntat, a partir d’unes circumstàncies socials que les condicionen poderosament. Però és també cert que l’atzar, la casualitat, pot modificar de sobte, per a bé o per a mal, una trajectòria individual. Així s’esdevindrà diverses vegades, al llarg de la vida, en el cas d’Enrique Blat Guerrero.

TEMPS DE MUDANÇA: CASAMENT I NOVES ACTIVITATS

Quan Enrique Blat va arribar a Llíria, l’any 1905, per regentar el molí de Sant Josep, era un home de vint-i-cinc anys, encara jove. En les fotografies apareix vestit amb brusa, que és com sempre solia vestir. Era ben plantat, alt i prim (després s’engreixaria una mica i se li faria més redona la cara). També sabem que tenia bon caràcter, i que era emprenedor i faener. Aquell any, pel gener, hi va haver una gran gelada que féu malbé les collites (Martí, 1986, II, p. 504), i després, a l’estiu, encara hi hauria una forta sequera (Durán, 1995, p. 225).

Momentos antes de clarear el día empezaba el desfile de jornaleros y carros hacia el monte, no sin que antes muchos de aquellos se hicieran una copa en casa Carmelo y las caballerías haberlas abrevado en el «abeuraor del Molí de Dalt», ya que casi ninguna casa de Liria, salvo las de la parte baja, tenía agua […]. A las 7 de la mañana y también al atardecer salían los rebaños de cabras, que ordeñaban la leche a la puerta de cada casa (Durán, 1995, p. 25).

La Llíria d’aleshores, al començament del segle XX, era un poble de vora 9.000 habitants, un tant estancat. Un poble fonamentalment agrícola i de secà, que semblava haver esgotat la seua capacitat de creixement (Jordán, 1979, p. 21). Tanmateix, encara li’n quedava.

Era un municipi gran, cap de partit judicial i ben comunicat. Feia uns quinze anys que tenia dues línies ferroviàries que el connectaven amb València, els mateixos en què hi començà a prestar servei públic el telègraf Morse (Martí, 1986, II, p. 498). La llum elèctrica s’hi havia inaugurat l’any 1896 (Durán, 1995, p. 28) i el telèfon públic hi arribaria el 1909 (Martí, 1986, II, p. 504). També tenia bons camins carreters, amb diligències que portaven d’una banda a València i de l’altra, al Villar i a Xelva, fins que la tracció animal fou substituïda per la mecànica –els autos de línia– l’any 1914 (Durán, 1995, p. 125). Hi havia unes 650 hectàrees de regadiu, i més que podien haver-n’hi si s’incrementava l’aigua disponible: aleshores, a banda de la font de Sant Vicent, es preparava l’explotació del pou de Gerardo, que va començar de fet al cap d’un parell d’anys (Durán, 1995, p. 228).