Joan J. Adrià i Montolío - L'atzarosa vida d'Enrique Blat

Hi hagué una raó en aquesta partida. Una raó no econòmica, sinó sentimental: el disgust per un amor frustrat. En efecte, Vicente s’havia enamorat d’una xica de Llíria de família molt religiosa i de dretes. Una família que no veia amb bons ulls el xic, atesa la reconeguda ideologia republicana de sa casa. Tot i això, Vicente tractava de veure la xica sempre que podia. De vegades, l’ocasió era quan la xicota pujava a missa primera al monestir de Sant Miquel. A fi de desfer aquesta relació, la família de la xica la dugué a un altre poble. Tornà a Llíria al cap d’un temps, però ja casada. Aleshores, Vicente decidí posar-hi terra per mig i emigrar.

Se n’anà a Cuba, on tenia uns familiars de la branca materna. En concret, va ser un oncle d’ell, Paco Murgui Guerrero, qui li facilità les coses per a introduirse en l’illa. Una illa que ja era independent d’Espanya, des del 10 de desembre de 1898, si bé suportava la tutela administrativa dels Estats Units. Una illa on, en principi, les coses no li resultarien gens fàcils, a Vicente. Ho revelen les cartes que va enviar a la família, d’una de les quals adjuntem textualment els fragments següents:

Habana 12 de Junio 1916

Querida Madre y hermanos y demás familia. deseo que al recibo de esta se allen todos enla más perfecta salut, la mia no puede mejorar.

Despues de saludarlos paso adecirles que ace como cuatro meses que no recibo noticias suias nosé siserá estrabio delas cartas ho falta de contestación. supongo que será estrabio porque desde que salí de san Juan Bautista que fué en Marzo he corrido media isla de Cuba. de San Juan pase ala probincia de Santa clara. luego pasé ala Probincia de Matanzas y de alli ala de la Habana y como entodo este tiempo que ha transcurrido no tube punto fijo ni probabilidad de recibir la correspondencia.

Este biaje lo ahecho en compania de Castellano y parte de el en compañía de Isidro […], nos emos gastado mas de 70 duros y pasar muchas peripecias y muchos trabajos, pero apesar de todo estamos mui conforme por que no ai rincon que no emos bisto el modo de ganarse la vida […].

EL REPUBLICANISME D’ENRIQUE BLAT

El nom que Enrique Blat i Elvira Civera posaren als fills va ser en gran part conseqüência de l’enorme admiració d’Enrique per la figura polÍtica i literària de Blasco Ibáñez. Pel que fa a la primera filla, no hi ha res a dir, ja que li van posar el nom de la mare. Quant al primer fill baró, però, Enrique s’encabotà a posar-li el mateix nom que el d’un fill de Blasco (Mario), i aixÍ ho intentà també en el cas del segon, a qui volia posar-li Sigfrido. Això, però, Elvira ja no ho consentÍ i el xiquet fou batejat amb el nom del pare. Finalment, el nom d’Argentina per a la segona filla –i quan aquesta mor, també per a la tercera– feia referència a l’aventura de Blasco en aquell paÍs. 5

El republicanisme d’Enrique Blat li venia de son pare. No obstant, la seua admiració per Blasco Ibáñez s’havia accentuat els darrers anys a mesura que aquest insigne personatge anà omplint la vida pública valenciana. Compartia, amb discreció, l’anticlericalisme de Blasco, en raó de la posició de l’Església en contra de les llibertats i a favor de l’estat de les coses, sota el domini dels més poderosos. D’altra banda, la formació autodidacta d’Enrique va tenir en El Pueblo un element d’influència fonamental. Aquest periòdic, fundat per Blasco Ibáñez el 1894, combinava la dura crítica i el missatge doctrinari amb una tasca educadora de la gent treballadora (Reig, 2002, p. 54). Al capdavall, era un instrument d’instrucció amb el qual es va sentir molt identificat Enrique Blat.

Enrique llegia El Pueblo a la taverna de Paulino (pròxima a l’estació), qui, des de feia anys, abans de morir, havia aconseguit que els diaris de València arribaren a Llíria amb el tren. A més d’ El Pueblo , hi havia altres diaris, com ara El Mercantil Valenciano (de tarannà liberal), Las Provincias (el diari conservador, de Teodor Llorente i la burgesia) i Diario de Valencia (més vinculat al carlisme i a l’església). Paulino va fer que uns cecs vengueren aquests diaris a Llíria i s’hi guanyaren així la vida (ell es quedava amb els que sobraven). Després, així que va poder, Enrique es va subscriure al diari El Pueblo, i mantingué aquesta subscripció mentre li fou possible. 6

A las 8, en el primer tren de la «vía estrecha», llegaba la prensa de la capital, siendo los periódicos más leídos el Mercantil Valenciano y las Provincias […].

Por la amplia calzada [de la plaça Major] voceaba mañana y tarde, los periódicos de la capital –en número que sobrepasaría poco el centenar– el bueno de Diego el ciego, con su inmutable pregón: ¡«El Mercantil» y «Las Provincias», con interesantes noticias de Madrid y Barcelona! (Durán, 1995, p. 25).

Certament, el blasquisme va arrelar també a LlÍria, bé que no amb la mateixa força amb què ho va fer a la ciutat de València i la rodalia. Cal considerar que, en un àmbit més rural com el del Camp de Túria, els cacics tenien encara una gran domini social. L’hegemonia polÍtica continuaven ostentant-la els partits Liberal i Conservador, liderats pels més poderosos. A LlÍria, en concret, el cap del partit Liberal era Juan Izquierdo Alcaide, i el del partit Conservador l’era José M. Lleó Aparisi, ambdós grans terratinents del poble (Rosalén, 1995, p. 119). 7

Por el año 1904, y estando en todo su apogeo el partido que acaudillaba el cacique máximo de la localidad Juan Izquierdo Alcayde, conocido por el «Virrey», hizo una reforma en la mencionada casa [de la Plaça Major] instalando en ella el Casino del Partido Liberal que él dirigía, al que la gente denominaba Casino Nuevo o Casino de Izquierdo. Su salón decorado con gusto, ostentaba lienzos murales de Fillol. Duró este casino hasta que sobrevino la Dictadura del General Primo de Rivera, en 1923 (Durán, 1995, p. 116).

L’ascensió política de Juan Izquierdo fou constant i a l’últim eclipsà els conservadors. Alcalde de Llíria el 1898 i diputat provincial diverses vegades durant la dècada següent, alineat amb la fracció del Conde de Romanones en les pugnes pel poder dins del partit Liberal, el seu domini de la maquinària electoral del districte de Llíria arribà a ser aclaparador. Si fins a l’esclat de la Gran Guerra Europea encara tingué lloc un torn pacífic entre diputats conservadors i liberals –el 1903 el diputat elegit fou el nostre vell conegut el Marquès de Càceres; el 1905, Teodoro Izquierdo, germà gran de Juan; el 1907, el Marquès de Càceres; el 1910 i 1911 un metge liberal, Vicente Gimeno, fill del qui era aleshores ministre Amalio Gimeno, el més influent del liberals valencians; i el 1914 el Marquès de Càceres per darrera vegada–, a partir de 1916 Juan Izquierdo dominà els comicis sense cap concessió als rivals. Així, fou elegit diputat de manera successiva en cinc ocasions, els anys 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. El 1919 i 1923 el nomenament es realitzà d’acord amb l’article 29 de la llei electoral, és a dir, Juan Izquierdo fou l’únic candidat que es presentà al districte (Varela et alii , 2001, p. 736; Paniagua i Piqueras, 2003, pp. 251 i 287-288). La seua carrera la culminà precisament en el període immediatament al colp d’estat de Primo de Rivera, quan arribà a ocupar un dels més alts càrrecs de l’administració de l’Estat, la Direcció General de Presons. Residia, per cert, en una enorme casa pairal situada al mateix carrer en què vivia Enrique Blat, i que acabà portant el seu nom.

Els republicans tenien, però, una presència notable a Llíria, la qual anà augmentant amb el temps. Com ja hem assenyalat, les arrels de la tradició republicana a Llíria es remunten, almenys, al sexenni revolucionari que va de 1868 a 1874. Tot i això, fou cap a finals de segle, amb la consolidació d’una classe mitjana urbana, quan el moviment hi començà a prendre una certa força. Com indica Daniel Simeón, «en setembre de 1895, les distintes tendències republicanes de la ciutat s’unien sota la senyera blasquista per a lluitar contra els partits monàrquics de la localitat» (Simeón, 1993, p. 117).