Ievgueni Zamiatin - Nosaltres

—Però és que jo avui… Avui tinc el tiquet per a ell —ha assenyalat l’R amb el cap— i al vespre està ocupat… O sigui que…

Els llavis humits i envernissats han disparat amb bonhomia:

—A veure: amb ella en tenim prou amb mitja hora. Oi que sí, O? De problemes d’aquests seus, no en tinc ganes. Val més que vingueu a casa a seure una estona.

M’esgarrifava quedar-me tot sol o, més aviat, amb aquest home nou, que m’era estrany i que només per una rara casualitat devia tenir el meu mateix número: el D-503. Me n’he anat a casa seva, a casa l’R. La veritat és que no és precís ni rítmic, que té una lògica un punt tergiversada i burleta, però igualment som amics. No és casual que tres anys enrere tots dos escollíssim l’encantadora i rosada O. D’alguna manera, això ens va lligar amb més força que els anys d’escola.

Més endavant, a l’habitació de l’R. Tot semblava exactament igual que a la meva: les Taules, el vidre de les butaques, la taula, l’armari, el llit. Però tot just ha entrat que ja ha mogut una butaca, i l’altra, i els plans s’han desplaçat, tot ha sortit de les proporcions establertes i s’ha tornat no euclidià. L’R continua sent el mateix, el mateix. De Taylor i de matemàtiques sempre ha anat a la cua.

Hem recordat el vell Pliapa: quan, de joves, li omplíem les potes de vidre de notes d’agraïment enganxades (ens l’estimàvem molt). Hem recordat el Catequista. 3 Tenia una veu extraordinàriament forta, feia sortir aire dels altaveus i tot, i els nens repetíem els textos cridant a plens pulmons. I hem recordat un cop que l’entremaliat de l’R-13 va posar-li paper mastegat als bafles: digués el text que digués, en sortia disparat un bocí. Van castigar l’R, és clar, havia fet mal fet, és clar, però ara ens en fèiem un tip de riure —triangle aquest nostre sencer, reconec que jo també.

—I si hagués estat viu, com passava amb els antics? Hauria estat… —la te brollava de la font d’aquells llavis molsuts que disparaven.

El sol a través del sostre i les parets. El sol per dalt, pels costats, reflectit a baix. L’O a la falda de l’R-13, amb gotes minúscules de sol als ulls blaus. M’havia escalfat, m’havia apartat. La havia callat, no es bellugava…

—I què, com li va la Integral ? Aviat ens enlairarem per anar a instruir els habitants d’altres planetes o què? Afanyeu-vos-hi, vinga! Si no, els poetes us carregarem tant de versos que no els podrà aixecar ni la Integral . Cada dia, de 8 a 11 h… —L’R feia que no amb el cap i es gratava el clatell; tenia un clatell que semblava una maleteta quadrada, lligada pel darrere (m’ha vingut al cap un retrat antic: La desconeguda de la carrossa ).

M’he animat:

—Ah, que també escriu per a la Integral ? I què escriu?, expliqui-m’ho. A veure, avui, per exemple.

—Avui, no res. Tenia altra feina… —la efa m’ha ruixat directament.

—Quina?

L’R ha fet una ganyota.

—Quina, quina! Doncs si ho vol saber, una sentència. He versificat una sentència. Un idiota, un dels nostres poetes… Dos anys assegut al meu costat, com si res. I, de sobte, me la deixa anar: «Sóc un geni, un geni que està per sobre de la llei», diu. I quins gargots que escriu… Doncs això, ves!

Els llavis molsuts li penjaven, el vernís dels ulls se li havia esvanit. L’R-13 s’ha alçat d’un bot, s’ha girat. Ha clavat la vista a alguna banda a través de la paret. Em mirava la seva maleteta ben tancada i pensava: «Què deu remenar dins d’aquesta maleta?».

Un minut de silenci incòmode i asimètric. No sabia què passava, però passava alguna cosa.

—Per sort, els temps antediluvians de tots aquests Shakespeares i Dostoievskis, o com es diguin, ja han passat —he dit amb una veu intencionadament forta.

L’R ha girat la cara. Les paraules li continuaven rajant i brollant, però m’ha fet l’efecte que ja no tenia aquell vernís d’alegria als ulls.

—Sí, estimat matemàtic, per sort, per sort, per sort! Som la mitjana aritmètica més afortunada… Com dieu vosaltres: s’ha d’integrar del zero a l’infinit, des d’un cretí fins a Shakespeare… Doncs això!

No sé per què, allò no havia de venir a tomb de res, però m’ha vingut al cap ella, i el seu to: hi havia un fil molt fi que s’estenia entre ella i l’R (quin?). La s’ha tornat a bellugar. M’he obert la xapa. Passaven vint-i-cinc minuts de les 16 h. Segons el tiquet rosat, encara tenien quaranta-cinc minuts.

—Bé, me n’haig d’anar. —He fet un petó a l’O, he donat la mà a l’R i he enfilat cap a l’ascensor.

A l’avinguda, quan creuava a l’altra banda, m’he tombat: al bloc de vidre de l’edifici, lluminós i travessat pel sol, aquí i allà hi havia les cel·les opaques, del color blau grisós de les cortines tirades, les cel·les de la felicitat rítmica de Taylor. Amb la mirada he trobat la cel·la de l’R-13, al sisè pis: ja havia abaixat les cortines.

Estimada O… Estimat R… En ell també hi ha alguna cosa que no acabo de veure clara (no sé per què dic «també», però si ho he escrit, ja està escrit). Igualment, però, jo, ell i l’O, nosaltres, som un triangle que, encara que no sigui isòsceles, no deixa de ser un triangle. Per dir-ho en la llengua dels nostres avantpassats (pot ser que per a vosaltres, els meus lectors planetaris, sigui una llengua més entenedora), som una família. Encara que sigui poc temps, de vegades va tan bé reposar, cloure’t dins d’un triangle simple i fort de tot allò que…

3.Evidentment, no instruïa en lleis divines, sinó en la llei de l’Estat Únic.

Sumari

La litúrgia

Iambes i troqueus

Una mà de ferro colat

Un dia solemne i lluminós. En dies així oblides les teves flaqueses, imprecisions i dolències i tot és cristal·lí, infrangible i etern, com el nostre vidre nou…

La plaça del Cub. Seixanta-sis cercles concèntrics i potents: les tribunes. I seixanta-sis fileres: les candeles calmes de les cares, ulls que reflecteixen la lluïssor del cel o, potser, la de l’Estat Únic. Flors roges com la sang: els llavis de les dones. Cares d’infant com garlandes tendres a les primeres files, a prop del centre de l’acció. Un silenci pregon, auster, gòtic.

Per les descripcions que ens n’han arribat, els antics devien experimentar una cosa semblant durant els serveis religiosos . Però ells servien el seu Déu forassenyat i desconegut, mentre que nosaltres en servim un d’assenyat i minuciosament conegut. El seu Déu no els va donar res, fora de cerques eternes i turmentoses. No se li va acudir res més intel·ligent que oferir-se en sacrifici no se sap ben bé per què. Nosaltres, en canvi, rendim sacrifici al nostre Déu, l’Estat Únic, un sacrifici tranquil, meditat i sensat. Sí, aquesta era la litúrgia solemne de l’Estat Únic, el record dels dies i anys de la Guerra dels Dos-cents Anys, la grandiosa celebració de la victòria de tots sobre un, la suma sobre la unitat…

Vet aquí que n’hi ha un de plantat als graons d’aquest Cub inundat de sol. Una cara blanca… no, ja ni blanca, sense color: una cara de vidre, uns llavis de vidre. I només els ulls negres, uns forats xucladors, engolidors, i el món terrible que li queda a pocs minuts. Ja no duu la xapa daurada amb el número. Té les mans lligades amb una cinta porpra (un costum antic: l’explicació sembla que rau en el fet que, en l’antiguitat, quan tot això no es feia en nom de l’Estat Únic, els condemnats es creien amb el dret d’oposar resistència, i habitualment se’ls lligaven les mans amb cadenes).