Ievgueni Zamiatin - Nosaltres

Pels altaveus de la Fàbrica de Música retrunyia la Marxa amb harmonia, la Marxa de cada dia. Quin encís tan inefable que tenia la quotidianitat, la reiteració, la lluïssor!

L’O m’ha agafat de bracet.

—A passejar.

M’ha esbatanat els ulls blaus i rodons, finestres blaves cap a dins seu, i m’hi he ficat sense topar amb res: a dins no hi havia res, és a dir, res d’accessori, d’innecessari.

—No, no passegem. Haig d’anar… —i li he dit a on.

I per gran sorpresa meva he vist que el cercle rosat de la boca se li tornava una mitja lluna rosada amb les banyes avall, com si hagués tastat alguna cosa àcida. He petat.

—Em sembla que els números femenins esteu irremeiablement corsecades de prejudicis. Sou totalment incapaces de pensar en abstracte. Ja em perdonarà, però això és pura estupidesa.

—Se’n va a veure els espies… bufa! Doncs jo li havia portat un pom de muguet…

—A què treu cap aquest «doncs jo»? Per què aquest «doncs»? És típic d’una dona. —He engrapat els lliris enfadat (ho reconec).— Molt bé, aquí tenim els seus lliris, i què? Olori’ls: oi que fan bona olor? Ara faci el favor d’aplicar aquesta lògica, almenys. Els lliris de maig fan bona olor, d’acord. Ara bé, oi que de l’olor, del concepte mateix d’olor, no en pot dir que sigui bo ni dolent? Oi que no pot? Hi ha l’olor del muguet, però també hi ha l’olor fatigosa del jusquiam: totes dues són olors. A l’antic estat hi havia espies i ara també n’hi ha… sí, espies. No em fan cap por les paraules. Però el que és ben clar és que llavors els espies eren jusquiam i ara són lliris de maig. Sí, lliris, i tant!

La mitja lluna rosada tremolava. Ara ho entenc: només m’ho ha semblat, però estava convençut que es posaria a riure. I l’he escridassada encara més fort:

—Sí, lliris de maig! I no fa cap gràcia, cap gràcia!

Els globus esfèrics i llisos dels caps que passaven de llarg es tombaven a mirar. L’O m’ha agafat de bracet amb tendresa.

—Avui està estrany… No està pas malalt?

El somni, el groc, el Buda… He vist de seguida que havia d’anar a l’Oficina Mèdica.

—Sí, té raó, i tant que estic malalt —he dit molt content (això és una contradicció totalment inexplicable: no hi havia cap motiu per estar content).

—Doncs ha d’anar al metge ara mateix. Perquè ja sap que té l’obligació d’estar sa, fa gràcia que això l’hi hagi d’explicar jo.

—Estimada O, però si té tota la raó. Tota la raó!

No he anat a l’Oficina dels Guardians: no hi havia res a fer, havia d’anar a l’Oficina Mèdica. M’hi han tingut fins a les 17 h.

I al vespre (de fet, tant se val, perquè al vespre allà ja era tancat) m’ha vingut a veure l’O. No tenia les cortines tirades. Hem estat resolent problemes d’un vell llibre d’exercicis: és una cosa que tranquil·litza molt i que depura el pensament. L’O-90 seia damunt de la llibreta, amb el cap torçat sobre l’espatlla esquerra, i de tanta aplicació es clavava la llengua a la galta esquerra. Era tot tan infantil, tan encisador. I també a dins meu tot era bo, precís, senzill…

Se n’ha anat. M’he quedat tot sol. He respirat fondo dues vegades (va molt bé abans de dormir). I, de sobte, una olor imprevista, i d’alguna cosa molt desagradable… Ho he trobat de seguida: tenia el pom de muguet amagat dins del llit. De cop i volta tot s’ha arremolinat, tot s’ha aixecat del fons. Això de deixar-me aquests lliris de maig ha estat un gest sense cap mena de tacte per part seva. Au, doncs, no hi he anat, apa. Però no és pas culpa meva si estava malalt.

Sumari

Una arrel irracional

L’R-13

El triangle

Va ser fa molt de temps, quan anava a l’escola, que vaig trobar-me per primer cop la . Me’n recordo clarament, com si ho tingués gravat: una sala esfèrica i lluminosa, centenars de caps rodons de nois i en Pliapa, el nostre matemàtic. En dèiem Pliapa. Ja estava força gastat, tenia els caragols fluixos i, quan l’encarregat l’endollava per darrere, pels altaveus sempre se sentia: «plia-pa-patxxx», i llavors començava la classe. Un dia en Pliapa va explicar els nombres irracionals, recordo que jo plorava, picava la taula amb els punys i bramava: «No vull la! Traieu-me de sobre la!». Aquesta arrel irracional va créixer dins meu com una cosa estranya, aliena, espaordidora, em va devorar: era impossible de comprendre i de neutralitzar, perquè estava fora de la ratio .

I ara ha tornat la aquesta. He revisat els apunts i ho tinc clar: m’he enganyat i m’he mentit per no veure la . Això que estava malalt i tot plegat són foteses: hi hauria pogut anar. Fa una setmana hi hauria anat sense pensar-m’hi, ho sé. I ara per què… Per què?

Avui, per exemple. A les 16.10 h era davant de la paret de vidre brillant; a sota de la lluïssor daurada, assolellada i pura de les lletres del rètol de l’Oficina. Al fons, a través del vidre, s’hi veia una llarga filera d’unifs blavosos. Com llànties en una església antiga, hi flamejaven les cares: eren allà per fer una proesa, per trair davant l’altar de l’Estat Únic els seus estimats, els seus amics, ells mateixos. I jo, jo volia córrer amb ells, estar amb ells. I no he pogut: tenia els peus profundament soldats a les llambordes de vidre. Estava plantat, amb la mirada obtusa, sense forces per moure’m del lloc…

—Ep, matemàtic, que està adormit!

M’he esgarrifat. Se m’acostaven uns ulls negres, envernissats de riure, i uns llavis molsuts, negroides. Era el meu vell amic, el poeta R-13, acompanyat de l’O rosada.

M’he girat enfadat (em sembla que si no m’haguessin molestat, m’hauria arrencat de soca-rel la i hauria entrat a l’Oficina).

—No dormia, si un cas badava —he dit amb un to bastant esquerp.

—Sí, molt bé, molt bé! Amic meu, vostè no hauria de ser matemàtic, hauria de ser poeta. Sí, poeta! I tant, vingui amb nosaltres, faci’s poeta, què me’n diu? Si ho vol, ho puc arreglar de seguida. Què li sembla?

L’R-13 quan parla s’atropella, les paraules li brollen a raig, li surten com esquitxos dels llavis molsuts. Cada pe és una font, poetes és una font.

—He servit i continuaré servint la ciència —he dit, arrugant el front.

No m’agraden les bromes ni les entenc, i l’R-13 té el mal costum de fer-ne.

—Ui, què tenim aquí: la ciència! Aquesta ciència vostra és covardia i prou. És ben bé això, de debò. El que voleu és posar murs a l’infinit, i teniu por de treure el cap més enllà dels murs. I tant! Feu-hi una mirada i haureu d’aclucar els ulls. I tant!

—Els murs són la base de tot el que l’home… —he començat.

L’R m’esquitxava com una font, l’O feia un riure rodó i rosat. He fet un gest de desdeny amb la mà: rieu, tant me fa. No estava per tot allò. Havia d’eliminar la maleïda , ofegar-la d’alguna manera.

—Sabeu què? —he proposat—, podeu venir una estona a casa a fer problemes.

M’ha vingut al cap l’hora tranquil·la d’ahir, potser avui n’hi hauria una d’igual.

L’O s’ha mirat l’R. Després m’ha mirat a mi amb ulls clars i rodons. Tenia les galtes una mica del color tendre i excitant dels nostres tiquets.