Ievgueni Zamiatin - Nosaltres

Mentre pujàvem per l’escala ampla i fosca, la I ha dit:

—Me l’estimo, aquesta vella.

—Per què?

—Doncs no ho sé. Potser per la boca. O potser per no res. Perquè sí.

He arronsat les espatlles. Ha continuat mig somrient, o potser sense somriure gens:

—Em sento molt culpable. És clar que l’amor no ha de ser perquè sí , sinó per alguna raó . Tots els elements han d’estar…

—Sí, és clar… —he començat a dir, però de seguida m’he atrapat deixant anar aquella paraula i he mirat la I de reüll: se’n deu haver adonat?

Ella mirava a terra. Tenia els ulls tirats avall, com si fossin cortines.

M’ha vingut al cap: a la nit, pels volts de les 22 h, passes per l’avinguda i, entre cel·les ben il·luminades i transparents, també n’hi ha de fosques, amb les cortines tirades. I aquí, darrere d’aquestes cortines… Què hi ha darrere de les seves cortines? Per què m’ha trucat avui i a què treu cap tot això?

He obert una porta pesant, opaca i que grinyolava i ja érem en una estança fosca i desendreçada (d’això se’n deia apartament ). Hi havia el mateix instrument de música estrany i de cua , i una música salvatge, desorganitzada i boja com la d’aquell temps, un garbuix de colors i formes. Una superfície blanca damunt nostre; parets de color blau fosc; enquadernacions vermelles, verdes i carabasses de llibres vells; el bronze groc dels canelobres, una estàtua de Buda; línies de mobiliari esguerrades per l’epilèpsia i que no es poden encabir en cap equació.

Amb prou feines podia suportar aquest caos. Però la meva acompanyant devia tenir un organisme més fort.

—Aquest és el meu preferit… —I ha semblat que se n’adonava de sobte, un somriure que era mossegada, unes dents blanques i esmolades.— Més exactament: el més absurd de tots els seus apartaments .

—O encara més exactament: els estats —l’he corregida—. Milers d’estats microscòpics guerrejant eternament, despietats com…

—Bé, sí, és clar… —ha dit la I amb un posat que semblava seriós.

Hem travessat una habitació on hi havia llits petits, infantils (les criatures en aquella època també eren una propietat privada). I més habitacions, el tremolor dels miralls, armaris llòbrecs, sofàs insuportablement bigarrats, una llar de foc enorme, un llit gran de fusta vermella. El nostre vidre actual, preciós, transparent i etern, només hi era en forma de finestretes quadrades, fràgils i penoses.

—Doncs imagina’t que aquí estimaven perquè sí , cremaven, patien… —Un altre cop amb la cortina dels ulls tirada avall.— Quina manera tan absurda i forassenyada de malgastar energia humana, oi?

Semblava que parlés des de dins meu, pronunciava les meves idees. Però al somriure sempre hi tenia aquesta X empipadora. Darrere de les cortines, a dins seu, hi passava alguna cosa que em feia perdre la paciència. Volia discutir amb ella, escridassar-la (això mateix), però havia de donar-li la raó: era impossible no donar-l’hi.

Ens hem aturat davant d’un mirall. En aquest moment, només veia els seus ulls. M’ha vingut al cap una idea: que l’home té una construcció tan salvatge com aquests apartaments absurds. Que els caps dels homes són opacs i només tenen unes finestres minúscules a l’interior: els ulls. Ella ha semblat que ho endevinava, s’ha girat. «Molt bé, vet aquí els meus ulls. Què?» (Tot això en silenci, evidentment.)

Tenia al davant dues finestres d’una foscor sinistra i, a l’interior, una vida molt estranya i desconeguda. Només hi he vist un foc, hi té una llar de foc ben encesa, i algunes figures que recordaven…

Això era natural, és clar: m’hi veia reflectit. Però no d’una manera natural, no m’hi assemblava (per descomptat, era per l’acció aclaparadora de la situació). He sentit por definitivament, m’he sentit enxampat, empresonat a la cel·la salvatge, m’he sentit atrapat pel remolí salvatge de la vida antiga.

—Sap què? —ha dit la I—, vagi un moment a l’habitació del costat.

La veu li sortia de dins, de darrere de la finestra dels seus ulls foscos, on cremava la llar de foc.

Hi he anat, m’he assegut. Des d’un prestatge de la paret i directament a la cara em somreia de manera notable la fesomia asimètrica i de nas xato d’un dels poetes antics (Puixkin, diria). Què faig aquí assegut, suportant amb submissió aquest somriure? A què treu cap tot això? Per què sóc aquí? Què representa aquesta situació absurda? Aquesta dona empipadora i repugnant, aquest joc estrany…

La porta de l’armari ha picat, s’ha sentit el fru-fru de la seda; amb prou feines he pogut resistir d’anar cap allà i… No ho recordo exactament: devia voler-li dir coses molt grosses.

Però ja ha aparegut ella. Duia un vestit curt antic d’un color groc llampant, barret negre i mitges negres. Era un vestit de seda fina, em deixava veure ben clares unes mitges molt llargues, molt per sobre dels genolls, i el coll descobert, i l’ombra entre els…

—Escolti’m, és ben clar que vostè vol ser original, però com pot…

—És clar —m’ha interromput la I—, ser original vol dir distingir-se d’alguna manera entre els altres. Per tant, ser original és infringir la igualtat… I d’allò que en la llengua idiota dels antics se’n deia ser banal , per a nosaltres només vol dir complir el deure. Perquè…

—Sí, sí, sí! Exactament —no m’he pogut contenir—. I no hi ha res, res de res, que vostè…

S’ha acostat a l’estàtua del poeta xato i, després de tapar amb cortines el foc salvatge dels seus ulls allà dins, darrere de les finestres, aquest cop m’ha dit una cosa molt assenyada i d’una manera que semblava del tot seriosa (potser perquè m’estovés):

—No li sembla sorprenent que en un temps la gent suportés aquesta colla? I no es limitaven a suportar-los: els reverenciaven. Quin esperit tan esclau! Oi que sí?

—És clar… És a dir, voldria… (Aquest maleït «és clar»!)

—I tant, ja ho entenc. Perquè, en realitat, els poetes eren uns senyors molt més poderosos que els reis coronats. Com és que no els van aïllar, ni els van exterminar? Amb nosaltres…

—Sí, amb nosaltres… —he començat, però ella s’ha posat a riure de cop i volta.

He pogut veure el riure amb els ulls: la corba eixordadora i marcada d’aquest riure, flexible i elàstica com un fuet.

Recordo que tot jo tremolava. Volia engrapar-la i ja no recordo què més… Havia de fer alguna cosa, era igual què. M’he obert d’esma la xapa daurada i he mirat el rellotge. Faltaven deu minuts per a les 17 h.

—No troba que ja és l’hora? —li he dit amb tanta amabilitat com he pogut.

—I si li demanés de quedar-se aquí amb mi?

—Escolti’m, vostè… és conscient del que diu? Haig de ser a l’auditori d’aquí a deu minuts…

—…I tots els números han de fer el curs estipulat d’art i ciència… —ha fet la I, imitant-me la veu.

Després ha corregut la cortina, ha alçat el cap: la llar de foc li cremava a través de les finestres fosques.

—Tinc un metge assignat a l’Oficina Mèdica. Si l’hi demano, li farà un certificat de malaltia. Què hi diu?

Ho he entès. Finalment he entès on anava tot aquell joc.

—Vet aquí, doncs! Vostè deu saber que, com qualsevol número honrat, jo ara de fet hauria d’anar de seguida a l’Oficina de Guardians i…

—I si no és de fet? —Ha fet un somriure que era mossegada.— Sento una curiositat terrible: anirà cap a l’Oficina o no?

—Vostè es queda? —He agafat el pom de la porta.

Era de metall, i he sentit que la meva veu també era metàl·lica.