Ievgueni Zamiatin - Nosaltres

Molt bé. Un dels savis de l’antiguitat va dir una cosa intel·ligent, per casualitat, és clar: «L’amor i la gana dominen el món.» Ergo: per dominar el món, l’home ha de dominar els amos del món. Els nostres avantpassats van pagar un preu molt alt per sotmetre finalment la Gana: parlo de la Gran Guerra dels Dos-cents Anys, la guerra entre la ciutat i el camp. Els pagesos salvatges, segurament per prejudicis religiosos, s’aferraven amb obstinació al pa . 2 L’any 35 abans de la fundació de l’Estat Únic, però, es va inventar el nostre aliment actual, derivat del petroli. La veritat és que només va sobreviure un 0,2 per cent de la població del globus terraqüi. Ara bé, que lluent que es va tornar la faç de la Terra un cop despullada de la brutícia mil·lenària. I aquestes dues dècimes van poder tastar el goig a les estances de l’Estat Únic.

Que no és prou clar que el goig i l’enveja són el numerador i el denominador del trencat que es diu felicitat ? Quin sentit tindrien les víctimes innumerables de la Guerra dels Dos-cents Anys, si en la nostra vida encara existís una raó per a l’enveja? Que, de fet, existeix, perquè encara hi ha nassos xatos i nassos clàssics (la conversa que hem tingut avui mentre passejàvem), perquè n’hi ha molts que volen l’amor d’uns, mentre que el d’altres no el vol ningú.

És natural que, després de conquerir la Gana (algebraica = la suma dels béns externs), l’Estat Únic va emprendre l’ofensiva contra l’altre amo del món: l’Amor. Finalment també aquest element va acabar derrotat, és a dir, organitzat, matematitzat, i fa uns tres-cents anys que es va promulgar la nostra històrica Lex sexualis : «Tot número té dret a qualsevol altre número com a producte sexual.»

I a partir d’aquí tota la resta és pura tècnica. T’examinen escrupolosament als laboratoris de l’Oficina Sexual, determinen amb exactitud la quantitat d’hormones sexuals a la sang i et confeccionen la taula corresponent de dies sexuals. Llavors fas una sol·licitud dient que en els teus dies sexuals vols servir-te d’aquest (o d’aquest altre) número i reps el talonari que toca (el rosat). I això és tot.

Queda ben clar que ja no hi ha raons per a l’enveja, el denominador del trencat de la felicitat ha estat reduït a zero: el trencat ha esdevingut una infinitud esplèndida. I allò que per als antics era una font de tragèdies innombrables i estúpides, per a nosaltres s’ha convertit en una funció de l’organisme harmònica, agradable i profitosa, com la son, el treball físic, l’alimentació, la defecació, etc. Amb això veieu que el gran poder de la lògica neteja tot allò que toca. Oh, si també vosaltres, desconeguts, arribéssiu a conèixer aquesta força divina, si també vosaltres aprenguéssiu a seguir-la fins al final!

…Que estrany: avui he escrit sobre els cims més elevats de la història humana, he respirat tota l’estona l’aire netíssim de les muntanyes del pensament i, en canvi, per dins estic mig ennuvolat, enteranyinat, creuat per una X de quatre potes. O bé són les meves potes i tot això és perquè les he tingudes molt de temps davant dels ulls: les meves potes peludes. No m’agrada parlar-ne i no m’agraden: són una herència de l’època salvatge. No deu ser que dins meu en realitat…

Volia ratllar tot això perquè va més enllà dels límits del sumari. Però després he decidit que no ho ratllaria. Que els meus apunts, com el sismògraf més sensible, reprodueixin la corba dels meus tremolors mentals més ínfims, perquè són justament aquests tremolors els que de vegades presagien…

Però ara sí que és absurd, això sí que ja s’hauria de ratllar: hem endegat totes les forces elementals, no hi pot haver cap catàstrofe.

I ara ja ho tinc clar del tot: aquesta sensació estranya dins meu també és fruit de la situació quadrada de què parlava al principi. No hi ha cap X dins meu (no n’hi pot haver cap), el que passa és que em fa por que no tingueu alguna mena de X dins vostre, lectors meus desconeguts. Però confio que no em jutjareu d’una manera excessivament severa. Confio que entendreu que per a mi és més difícil escriure que per a cap altre autor en tota la història de la humanitat: uns escrivien per als seus contemporanis, d’altres per als seus descendents, però mai ningú no ha escrit per als avantpassats o per a éssers que s’assemblen als seus avantpassats salvatges i llunyans…

2.Només conservem aquesta paraula com a metàfora poètica. No coneixem la composició química d’aquesta substància.

Sumari

Un incident

El maleït «és clar»

Vint-i-quatre hores

Ho repeteixo: m’he imposat el deure d’escriure sense amagar res. Per això, per més trist que sigui, haig de fer menció aquí del fet que fins i tot el nostre procés d’enduriment i de cristal·lització de la vida és evident que encara no s’ha completat, que resten uns quants estadis per assolir l’ideal. L’ideal (és clar) és allà on no passa res, en canvi aquí… Què us sembla això: avui he llegit al Diari de l’Estat que demà passat hi haurà una Festa de la Justícia a la plaça del Cub. Algun número deu haver tornat a pertorbar el curs de la gran Màquina de l’Estat, deu haver tornat a passar alguna cosa imprevista, imprecomputable.

I, a més a més, a mi també m’ha passat una cosa. En realitat ha estat durant l’hora personal, és a dir, en el transcurs del temps reservat a circumstàncies imprevistes, però igualment…

Cap a les 16 h (més exactament, quan faltaven deu minuts per a les 16 h) era a casa. De sobte, ha sonat el telèfon.

—D-503? —era una veu femenina.

—Sí.

—Està lliure?

—Sí.

—Sóc jo, la I-330. Passo volant a buscar-lo i anem a la Casa Antiga. Entesos?

La I-330… Aquesta I em fa empipar, em repugna, gairebé em fa por. Però precisament per això li he dit que sí.

Cinc minuts més tard ja érem a l’aero. La majòlica blava del cel de maig i el sol lleuger en el seu aero daurat brunzint darrere nostre, sense avançar-nos i sense quedar-se enrere. Com una cataracta, davant nostre blanquejava un núvol lleig i inflat com les galtes d’un antic cupido, i molestava una mica. Amb la finestra del davant aixecada el vent t’asseca els llavis i, sense voler, te’ls llepes sense parar i hi penses sense parar.

Ja es veien allà lluny les taques d’un verd tèrbol, a l’altra banda del Mur. Llavors he tingut un ai al cor lleuger i involuntari… Avall, avall, avall, com si baixéssim una muntanya espadada, i ja érem al costat de la Casa Antiga.

Aquella construcció estranya, fràgil i cega estava tota coberta amb una closca de vidre: si no, és clar, ja fa temps que s’hauria esfondrat. Al costat de la porta de vidre hi havia una vella que era tot arrugues, sobretot a la boca: només hi tenia plecs i rufes, els llavis li havien fugit endins, feia la impressió que la boca se li havia soldat i semblava del tot increïble que pogués parlar. I, malgrat tot, ha parlat.

—I què, reiets, que heu vingut a veure casa meva? —i les arrugues li han brillat (és a dir, se li deuen haver posat en forma de rajos i ha fet la impressió que li brillaven ).

—Sí, àvia, en torno a tenir ganes —li ha respost la I.

Les arrugues brillaven:

—Quin sol, oi? I què, doncs? Ai, trapella! Ai, trapella! Ja ho sé, ja ho sé! Vinga, doncs: passeu tots sols, jo val més que em quedi aquí al sol…

Hum… La meva acompanyant deu venir sovint de visita. Hi havia alguna cosa que em volia treure del damunt, que em feia nosa: segurament era la imatge visual importuna del núvol sobre la blavor llisa de la majòlica.