Ievgueni Zamiatin - Nosaltres

Nosaltres

núm. 24

Ievgueni Zamiatin

Traducció de Miquel Cabal Guarro

That publication was effected under the auspices of the

Mikhail Prokhorov Foundation TRANSCRIPT Programme to

Support Translations of Russian Literature

Primera edició: setembre de 2015

Segona edició: octubre de 2019

© de la traducció, Miquel Cabal Guarro

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125144-3-8

Producció de l’ePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Laia Cabal Guarro

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Sumari

L’anunci

La línia més sàvia de totes

Un poema

Em limito a transcriure el que ha aparegut avui al Diari de l’Estat paraula per paraula:

D’aquí a cent vint dies s’acabarà la construcció de la Integral .S’acosta el gran moment històric en què la primera Integral s’enlairarà cap a l’espai. Fa mil anys, els vostres avantpassats heroics van subjugar el globus terraqüi sota el poder de l’Estat Únic. Teniu al davant una gesta encara més gloriosa: integrar l’equació infinita de l’univers amb una Integral elèctrica, feta de vidre i que escup foc. Amb el jou benefactor de la raó, haureu de sotmetre éssers desconeguts que habiten altres planetes, potser encara en l’estat salvatge de la llibertat. Si no entenen que els portem una felicitat matemàticament infal·lible, tenim l’obligació de fer que siguin feliços. Però provarem de fer servir la paraula abans que les armes.

En nom del Benefactor, s’anuncia a tots els números de l’Estat Únic: tothom que se’n senti capaç està obligat a compondre tractats, poemes, manifestos, odes o altres obres que parlin de la bellesa i la grandesa de l’Estat Únic.

Això serà el primer carregament que transportarà la Integral .

Visca l’Estat Únic! Visca els números! Visca el Benefactor!

Escric això i sento que les galtes em cremen. Sí: integrar la grandiosa equació universal. Sí: desfer la corba salvatge, redreçar-la seguint la tangent, l’asímptota, la recta. Perquè la línia de l’Estat Únic és una recta. Una recta gran, solemne, exacta i sàvia: la línia més sàvia de totes…

Jo, D-503, sóc el constructor de la Integral ; sóc un dels matemàtics de l’Estat Únic i prou. La meva ploma, avesada als números, no se sent capaç de compondre música de rimes i assonàncies. Només provo d’anotar el que veig, el que penso, més aviat el que pensem nosaltres (això mateix: nosaltres, i que aquest nosaltres sigui el títol dels meus apunts). Però com que tot plegat serà una derivada de la nostra vida, de la vida matemàticament perfecta de l’Estat Únic, llavors no serà també per si mateix, i més enllà de la meva voluntat, un poema? Ho serà: ho crec i ho sé.

Escric això i sento que les galtes em cremen. Es deu assemblar al que sent una dona quan nota dins seu per primer cop el pols d’un ésser nou, encara diminut i cec. Sóc jo i alhora no ho sóc. I hauré d’alimentar-ho durant llargs mesos amb la meva saba, amb la meva sang, i després hauré d’arrencar-m’ho dolorosament i posar-ho als peus de l’Estat Únic.

Però estic a punt, com ho estem tots o gairebé tots nosaltres. Estic a punt.

Sumari

El ballet

Harmonia quadrada

X

Primavera. De l’altra banda del Mur Verd, de les planes salvatges i amagades, el vent porta pols groga de mel d’unes flors. Aquesta pols dolça resseca els llavis —t’hi passes la llengua a cada instant— i totes les dones que et trobes deuen tenir els llavis dolços (i els homes també, és clar). Això entorpeix una mica el raonament lògic.

Però quin cel, això sí! Blau, sense ni un sol núvol que l’espatlli (quins gustos tan bàrbars que tenien els antics si aquestes piles de vapor lletges, desgavellades i malbatzegoses podien inspirar els seus poetes). A mi m’agrada, i estic segur de no equivocar-me si dic que a nosaltres només ens agrada un cel com aquest, estèril i immaculat. En dies com aquest el món sencer està modelat amb el mateix vidre immutable i etern que el Mur Verd, com totes les nostres construccions. En dies com aquest veus la profunditat més blava de les coses, en veus les equacions meravelloses i fins llavors desconegudes, i les veus en allò que és més comú i quotidià.

Per exemple, això. Aquest matí era a l’hangar on es construeix la Integral quan, de sobte, he parat compte a les màquines: els globus dels reguladors giraven amb els ulls tancats, extasiats; centellejant, les bieles es torçaven a dreta i esquerra; el balancí gronxava les espatlles amb orgull; el cisell de la mortasadora feia reverències al ritme d’una música que no se sentia. De sobte m’he adonat de tota la bellesa d’aquest grandiós ballet mecànic, inundat d’un sol blau i lleuger.

Després m’he dit: «Per què és bonic això? Per què és bonica aquesta dansa?». Resposta: perquè no és un moviment lliure, perquè tot el sentit profund de la dansa rau precisament en una subordinació estètica absoluta, en una manca ideal de llibertat. I si és veritat que els nostres avantpassats s’abandonaven a la dansa en els moments més inspirats (misteris religiosos, desfilades militars), només vol dir una cosa: que l’instint de manca de llibertat és orgànicament inherent a l’home des de temps immemorials, i que en la nostra vida actual és només conscientment que…

Hauré d’acabar més tard: el numerador ha sonat. Aixeco la vista: l’O-90, és clar. D’aquí a mig minut serà aquí, em recull per anar a fer un volt.

Estimada O! Sempre m’ha fet l’efecte que s’assembla al seu nom: queda uns deu centímetres per sota de la Norma Materna, per això està ben tornejada, és tota rodona, i té una O rosada —la boca— esbatanada per rebre qualsevol paraula meva. I encara més: té un plec rodó i molsut al canell, com les criatures.

Quan ella ha entrat, el volant lògic encara brunzia dins meu amb totes les forces i m’he posat a parlar per inèrcia de la fórmula que acabava d’establir i que ens afectava tant a tots nosaltres com a les màquines i la dansa.

—És meravellós. Oi que sí? —he preguntat.

—Sí, meravellós. És primavera. —L’O-90 m’ha fet un somriure rosat.

Doncs això, si no li fa res: la primavera… Parla de la primavera. Les dones… He callat.

A baix. L’avinguda era plena: quan fa aquest temps, normalment invertim l’hora personal de després de dinar en una passejada addicional. Com sempre, pels altaveus de la Fàbrica de Música sonava la Marxa de l’Estat Únic . En rengles regulars de quatre, marcant el ritme amb solemnitat, els números avançaven; eren centenars, milers de números amb unifs 1 1. Probablement, de l’antiga paraula uniforme . (Totes les notes són de l’autor.) blavosos i una xapa daurada al pit amb el número estatal de cadascú i cadascuna. I jo, nosaltres, tots quatre, érem una de les onades innombrables d’aquest corrent poderós. A l’esquerra, l’O-90 (si això ho hagués escrit un dels meus avantpassats peluts mil anys enrere, segur que s’hi hauria referit amb la ridícula expressió la meva ); a la dreta, dos números desconeguts, femení i masculí.