Manel García Sánchez - Finlàndia

FINLÀNDIA

© del text: Manel García Sánchez, 2021

© d’aquesta edició: Arpa & Alfil Editores, S. L.

Primera edició: febrer de 2022

ISBN: 978-84-18741-40-1

Disseny de col·lecció: Enric Jardí

Disseny de coberta: Anna Juvé

Maquetació: Àngel Daniel

Producció de l’ePub: booqlab

Arpa

Manila, 65

08034 Barcelona

arpaeditores.com

Reservats tots els drets.

Cap part d'aquesta publicació pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor.

Manel García Sánchez

Una apologia de l’educació pública del nostre país

1. Sine ira et studio

2.Maleducats: el millor de Finlàndia

3.El pitjor de Finlàndia I: el professorat?

4.El pitjor de Finlàndia II: les autoritats educatives?

5.El millor o el pitjor de Finlàndia: les famílies

6.Expectatives frustrades? La transició cap a la universitat

7. Goodbye Finlàndia? Una apologia del sistema educatiu (públic) del nostre país

Per al millor de Finlàndia

El meu nom és Manel García Sánchez i soc professor, un càndid mestre, una de les poques certeses que m’han acompanyat al llarg de la meva vida. Vaig néixer a la capital de Finlàndia fa cinquanta-cinc anys. Les xifres, com les efemèrides (1640, 1714, 1931, 2010, 2014, 2017..., 2009 si parlem de l’any de les sis copes de l’equip de futbol nacional), són importants al nostre país perquè l’imperatiu d’exactitud i de filar prim, per més que tots sabem des de Nietzsche que a la realitat només ens hi acostem des de la metàfora, es troba molt arrelat a la nostra cultura i, en especial, en el món de l’educació —m’agrada més que l’asèptic ensenyament—, tant pel que fa a comptar amb els dits una vegada i una altra quants anys ens falta al professorat per arribar a la jubilació, com per avaluar l’alumnat, on massa sovint un 4,9 no és un 5 o unes poques dècimes d’una prova arbitrària i injusta com la selectivitat sancionen de per vida que una persona no és apta per provar sort en la realització d’un somni o d’una vocació.

A Finlàndia tothom parla molt i presumeix saber d’educació, tant és que siguin professionals del gremi, pares i mares, estudiants, columnistes, tertulians o llauners. Som un poble amb una autoestima tan alta que sovint —per no dir sempre— frega el narcisisme, amb poc sentit de l’autocrítica i amb una propensió potser patològica a creure’ns millors del que som, ni pitjor ni millor que cap altre poble o nació quan es tracta de galejar d’interculturalitat i cosmopolitisme viatjat, però en el fons amb l’orgull inefable de què suposa sentir-se finlandès, amb satisfacció i envanits, amb l’idiosincràtic cofoisme finlandès. Això no vol dir que la societat finlandesa no sigui culta i amable, educada i respectuosa de la privacitat, la qual cosa en aquests temps que corren —i sempre— és molt d’agrair, però una mica d’esperit crític resultaria força saludable per a un poble que se sent tan complaent amb si mateix i amb la seva unitat de destí. Només així podrem millorar i evolucionar cap a on vulguem anar, si és que realment tenim clar cap a on volem anar, i si no, també. Només així, amb un ús moderat de l’autocrítica —un excés, ens diria Aristòtil, seria letal per a l’autoestima—, tothom pot arribar a ser el que vol ser —o no— i fer del nostre sistema educatiu un bon sistema educatiu (públic) —no necessàriament el millor, ja que millor sistema educatiu, com puresa racial, és un oxímoron— i en finès, perquè així ha estat en els darrers quaranta anys i ha funcionat raonablement i continuarà funcionant. Davant dels russòfils detractors de la immersió lingüística i els apocalíptics horroritzats davant l'extinció irremeiable i fatal del finès, el dia a dia demostra que el model ha funcionat i funciona, sense conflictes, sense quotes, sense amenaces per al rus o per al finès, més enllà de les amenaces a les quals estan sotmeses les llengües com a realitats i entitats vives que són.

Potser ha arribat l’hora que escoltem amb atenció als experts en educació —o no— i deixem de creure que l’escola, els instituts o la universitat són com el futbol, del qual tothom parla sigui o no sigui aficionat. Ja sabem que això és possible amb el futbol perquè el futbol és així, vint-i-dos jugadors contra una pilota, els àrbitres i el VAR, però no així l’educació, on ens juguem el present i el futur d’un país, un àmbit molt més transcendental per a un poble i una societat híbrida i mestissa com la de Finlàndia. Sempre és més saludable l’assumpció de responsabilitats, individuals o col·lectives, que convertir en hàbit allò de Sartre, que la culpa la tenen sempre els altres, i segur que de culpables de les nostres desil·lusions i frustracions educatives o nacionals en trobem a dojo, ja que massa sovint sembla que els finlandesos no siguem responsables del suposat desgavell educatiu, i que mai els finlandesos hàgim estat còmplices de l’avortament de les nostres —legítimes, per descomptat— aspiracions, locals, comarcals o nacionals. D’altra banda, no és aquest certament un mal exclusiu de la molt cristiana Finlàndia, sinó un mal hàbit universal, a tot Escandinàvia i als Antípodes, i per desgràcia de tan hipòcrita llarga durada com la neotestamentària brossa de l’ull del veí i la ceguesa de no veure la biga del nostre propi ull. Paradoxalment som un poble que presumim de no voler que la llavor de l’odi i el rancor germini, combatents contra el ressentiment tenaç entre iguals, i ens passem el dia, els uns i els altres, assenyalant amb el dit a Twitter i amb embats i envestides a tirs i troians.

A Finlàndia ens agraden els estudis comparatistes: els vins i caves finlandesos amb les sidres basques o bretones, les cerveses artesanes del país amb les espirituals trapenques flamenques, les ratafies casolanes amb els whiskys escocesos, els cremosos formatges de pagès amb els curats de la Padana, les delicioses coques de recapte amb les galettes bretones sense gluten...; fins i tot quan comparem allò incomparable i creiem que es poden plantar vinyes i oliveres a les fredes terres escandinaves o gespa i avets a les càlides terres mediterrànies; perquè és aquí quan despleguem amb passió la nostra xifromania , en especial quan volem destacar que anem un pas al davant dels veïns del sud, de l’est i de l’oest, i quan ens emmirallem en les gèlides aigües de la mar Bàltica i escrivim quaderns suïssos com els suïssos del sud d’Europa que som. Sempre he preferit les càlides i blaves aigües de la Mediterrània, simpatitzo més amb els grecs que amb els danesos, amb qui no per això no deixo tampoc de simpatitzar, sobretot amb el vitalisme etílic dels quatre professors d’institut de l’esplèndida Una altra ronda , de Thomas Vinterberg. De vitalistes, la veritat, no ho som gaire els finlandesos, la qual cosa sorprèn tenint en compte la nostra excel·lent producció vinícola; potser la raó es troba en el fet que, més que embriagar-nos o deixar-nos seduir per la passió de Bacus i viure en una eufòria perpètua de celebració, hem sucumbit a la tradició de les aromes de Montserrat, els esbarts dansaires i la Passió d’Esparreguera. He de confessar, però, el meu record proustià dels suïssos d’un tradicional carrer de la capital de Finlàndia, poblada ara de botigues franquícia per a turistes, però abans de galeries d’art i granges, perquè és així com anomenem en finès i amb debilitat uns cafès tradicionals i familiars per on no ha transcorregut el pas del temps i que formen part de la nostra identitat finlandesa, tradició arrelada també a les nostres escoles amb xocolatades solidàries organitzades religiosament per AFAS i professorat compromesos amb la tradició, la canalla i la marató nadalenca de torn.