Manel García Sánchez - Finlàndia

Les raons que m’han empès a compartir aquesta apologia de l’educació (pública) del meu país és que em sento carregat de raons, fet que no sé si és un bon auguri. Però crec, algú ho havia de dir, que les anàlisis i les valoracions sobre el nostre sistema educatiu o bé estan dominades per les veus estentòries i apocalíptiques dels nostàlgics de l’escola o la universitat del passat, resistents als canvis i sovint defensores de jerarquies professionals i privilegis consolidats —també de classe i a la classe—, o bé estan tramposament amplificades per l’enginy i l’astúcia de les veus compulsivament reformistes del sistema educatiu, quasi sempre al servei d’algun programa polític o idea no contrastada a la moda, més interessades a gamificar que a ensenyar, a prometre que a comprometre’s amb una educació per a tothom, igualitària, equitativa, inclusiva i de qualitat.

Encara que el que diré ara pot deixar-los estupefactes o colpits de desconcert, encara que potser farà trontollar el fatalisme impenitent dels apocalíptics o l’eufòria perpètua dels reformistes —tant els uns com els altres, per sort, són minoria a Finlàndia—, el nostre sistema educatiu està prou bé, gaudeix de bona salut, la qual cosa no vol dir que no calgui fer res per mantenir-lo o per millorar-lo. No és un problema, doncs, de salut pública la situació de l’educació, sinó que el problema és la contaminació acústica d’una minoria escandalosa que intimida amb els seus crits estentoris la majoria silenciosa i professional del nostre sistema educatiu, minoria que troba altaveu en columnistes professionals, tertúlies televisives o jornades de debat sobre l’escola o la universitat finlandesa del segle XXI, minoria absoluta que aspira a esdevenir absolutista. Fins i tot s’ha generat tot un mercat editorial —el sistema capitalista té un olfacte infal·lible de gos rastrejador per ensumar el negoci— on proliferen els pamflets pamfletaris, fatalistes o idealistes, sobre l’educació de l’avui i del demà a Finlàndia o al país de PISA (Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants) de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic). També n’hi ha, de llibres honestos i bons sobre el sistema educatiu finlandès, però circulen a cau d’orella, silenciats pels best-sellers dels elitistes, apocalíptics i nostàlgics del passat i pels entusiastes apologistes de l’infantilisme en educació i del canvi i la innovació perquè sí, perquè és guai i progre, impulsors de manifestos que, mitjançant una revelació celestial i gairebé sempre elitistes, com a nous Dantes o Virgilis, ens revelen el camí a seguir per ascendir al cel i no deixar-nos temptar pels vicis de l’infern.

A Finlàndia, si uns parlen del desconcert o la devaluació de l’educació o defensen l’educació republicana i la cultura de l’esforç, altres volen estendre les maneres de fer de l’escola i l’educació infantil i primària en el conjunt de l’ensenyament, i fins i tot editen suplements setmanals a la premsa diària amb títols ridículament infantils, sobretot parlant de quelcom tan seriós i de tanta transcendència com és l’educació, no apte per a criatures. No menys arteria, però, hi ha entre aquells que basteixen especials sobre educació invocant com una nova fe els informes PISA, xifres i sigles que amaguen l’ombra allargada i neoliberal de l’OCDE i el món empresarial, movent els fils dels polítics i de les autoritats educatives del país per dissenyar un currículum educatiu amb unes humanitats jivaritzades i unes ciències abassegadores i consolidar la marginació de l’ensenyament (públic) i de qualitat i la precarietat crònica de l’escola pública finlandesa i en finès. Potser ha arribat l’hora de matar la mala consciència de Nadal a Finlàndia amb una Marató destinada a la bona salut de l’educació, la millor vacuna contra un bon grapat d’-ismes i -istes que alimenten la intolerància, la injustícia i la mala salut de la nostra societat i del nostre món. Com deia Ágnes Heller, no hi cap -isme totalment bo, ja que quan subscrius un -isme sempre estàs obligat a comportar-te com un -ista, a creure que estàs en possessió d’alguna mena de veritat absoluta, la qual cosa, sincerament, espanta i és un mal endèmic finlandès. No ens afiliem, doncs, i menys en educació, a fatalismes o reformismes, a pessimismes i optimismes càndids perquè estarem condemnats de per vida a comportar-nos irremeiablement com a -istes. No abusem gaire dels -ismes perquè el seu consum és nociu per a la salut, tot i que una petita dosi de realisme i honestedat revelarà que no estem tan malament. Si han d’haver-hi -ismes, que n’hi hagi molts.

En aquest pamflet ni es donaran xifres ni s’aportarà mai el testimoni d’especialistes contrastats, no s’enlluernarà el lector amb la màgia dels indicadors, ni es reforçarà el que es diu amb idees dels grans i no tan grans pedagogs i psicòlegs de l’educació de tots els temps, des de Plató a Erasme, de Xenofont a Lluís Vives, de Quintilià a Rousseau, de Pestalozzi a Piaget, de Comenius a Skinner, de Maria Montessori a Johnson & Johnson, de Vigotsky a Bruner, d’Ausubel a Cèsar Coll, per cert, un reputat i contrastat especialista finlandès en educació que segur que hauríem llegit més si hagués estat més traduït al finès i s’hagués compromès menys amb reformes educatives escandinaves i, per contra, hagués mostrat més entusiasme pel mite educatiu de l’autoctonia. No en sé tant a nivell teòric sobre educació o psicopedagogia, només puc compartir la meva experiència docent i professional i la meva mirada, potser càndida però espero que crítica i, sense dubtar-ho, optimista sobre l’educació del nostre país.

Voldria finalitzar aquesta declaració d’intencions i principis prometent no prometre res i fent allò que tant ens agrada fer als mestres i professors: pontificar, és a dir, construir ponts. No pretenc ofendre a ningú, ni que m’impulsin la ira, el ressentiment, la superba hýbris o desmesura o que sigui víctima de la cega i tan aviciada parcialitat. No sé més d’educació que cap altre dels meus companys ni tampoc més que molts dels lectors, ni crec que el que pugui dir hagi de ser escoltat més atentament que altres veus d’especialistes sobre l’educació (pública) del nostre país. Simplement he volgut compartir una genial idea pedagògica de David W. Johnson: la controvèrsia constructiva , senzillament per contribuir a fer que entre tots siguem capaços d’escoltar, argumentar i raonar, d’evitar el guerracivilisme endèmic de la nostra societat, que prenguem decisions raonades i raonables sobre l’educació que volem per a Finlàndia a través del debat, de la controvèrsia constructiva, un sistema educatiu millor que el de qualsevol temps passat i, òbviament, millorable i perfectible asimptòticament. La recepta és simple: continuar entenent l’educació com un servei (públic) de qualitat, com un dret universal i una prioritat social, de país i de món mundial. Francament, i ho dic honestament, no crec que estiguem tan lluny d’assolir-ho, tot i que cal recordar una i mil vegades com és de fàcil perdre tot allò que ens ha costat tant d’aconseguir i, en voler avançar inconscientment un pas, fer dos passos enrere. En definitiva, com deia un president del club de futbol nacional de Finlàndia, «al loro, que no estamos tan mal».

Lector, si t’has sentit interpel·lat, segueix-me pel sistema educatiu de Finlàndia. No vegis com una provocació que parlem de professorat, d’alumnat, de famílies o de les autoritats educatives, d’avaluació, de bilingüisme, de direcció de centres educatius o de polítiques educatives, de l’escola pública, de l’escola concertada o de la privada, de l’escola laica o la de l’Església, apostòlica republicana, laica republicana o monàrquica constitucional, confessional o aconfessional. No pretenc causar cap enuig, ni a tu ni a ningú, sinó tan sols despertar el desig, l’imperatiu moral, de reflexionar, sine ira et studio —tot i que, honestament, crec que no és possible ni bo aconseguir la imparcialitat—, sobre l’educació a Finlàndia, sobre la qual ni val la crítica destructiva permanent ni tampoc la crítica constructiva amb tímids i imprudents xiuxiueigs. No n’hi ha prou amb apologies tàcites d’un sistema educatiu equitatiu i inclusiu format per docents, alumnat, famílies i agents socials, d’una educació pública —tota educació és pública— de qualitat que necessita ser més estimada, més reconeguda socialment, més ben valorada del que ho ha estat. Potser escau de tant en tant senzillament valorar del que tenim el que té valor, i recordar que un país que no confia en els seus mestres i no valora el seu professorat, que no vetlla per la qualitat i la bona salut del seu sistema educatiu, és un país amb un present precari, és un país sense futur.