Manel García Sánchez - Finlàndia

No ignorem com és d’important la invenció d’una tradició, i la invenció d’una tradició és inexcusable a Finlàndia perquè a ningú se li escapa que és el fonament per a la creació de l’origen ètnic d’una nació. Des d’Heròdot a Anthony D. Smith sabem dels components necessaris d’una identitat nacional: un nom col·lectiu, un mite comú de descendència, una història compartida, una cultura compartida distintiva, una associació a un territori, una llengua i un sentiment de solidaritat. Poc importa que la Finlàndia actual, com l’escola finlandesa, sigui multiètnica i multicultural, majoritàriament laica i aconfessional, ja que els mitjans de comunicació finlandesos i algunes institucions polítiques i culturals del país ens recorden sense descans, a ritme de gralla, caramelles, folres i manilles, que els finlandesos tenim una sola veu i que, com els grecs de l’antiguitat, estem units per compartir el mateix parentiu i llengua, el mateix estil de vida i les mateixes tradicions, i per pregar als mateixos santuaris i realitzar sacrificis als mateixos déus. Fals, com fals és qualsevol origen ètnic d’una nació, com falsa és també la denúncia d’aquells i aquelles que s’escandalitzen perquè l’escola finlandesa sigui una madrassa de catequesi patriotera i no es ruboritzen quan defensen que voldrien que fos una madrassa d’adoctrinament escandinau on es cantessin himnes imperials a Don Pelayo a l’entrada de l’escola. No tinc cap dubte —crec que trenta anys d’experiència professional poden avalar-ho— que l’escola finlandesa ha sigut i és una escola plural, el que no sé és si ho continuarà sent si deixem les polítiques educatives en mans de talibans o catecúmens, si no som capaços de deixar l’escola al marge dels embats identitaris nacionals o plurinacionals, independentistes, unionistes o federalistes, en especial perquè el pas del patrioterisme i xovinisme al jingoisme és petit i sempre amb final de tragèdia.

Potser sí que a l’escola s’abusa de vegades del fet diferencial i de la història local, de sentir-nos malalts d’amor i de tele pel nostre país i de llegir només els nostres Mika Waltari o d’escoltar la música de Jean Sibelius o rock finlandès, però mai és prou significatiu per no llegir alhora Tolstoi, escoltar Txaikovski o artistes d’altres latituds. És veritat que el nostre país és molt petit, i potser la meitat dels finlandesos se senten cridats per una unitat de destí, però insisteixo en el meu escepticisme, perquè l’escola finlandesa i la nostra societat són majoritàriament cosmopolites, ho han sigut i ho són, i no s’han cregut mai del tot allò que el meu poble és molt petit i des de dalt d’un campanar sempre podem veure el campanar veí.

Algunes persones diuen que arreu tothom sent enveja de no ser finlandès, però la veritat és que Finlàndia, com l’escola finlandesa, sempre ha estat terra d’acollida, amb el regal dels déus que la majoria de finlandesos sabem que no es neix finlandès, sinó que un es fa bon finlandès. Als finlandesos tradicionalment ens ha agradat sentir-nos orgullosos de ser cosmopolites, patriotes cosmopolites, com diria Kwame Anthony Appiah, que ni volem renunciar ni volem deixar de definir-nos pel nostre fet diferencial, sense caure en les trampes de les mentides que ens uneixen i renunciant al valor d’una escola i una societat plural. És cert, hi ha no poca gent a Finlàndia que sovint sembla que, més que ser patriotes cosmopolites, són simplement patriotes i prou, un sentiment no poc contradictori en una societat multicultural i multiètnica, viatjada i il·lustrada, però massa sovint nostàlgica d’un passat, com tots els passats, mig inventat i que sempre va ser millor. És un fet que si no simpatitzes prou amb la identitat finlandesa ets sospitós i es dirigeixen a tu com a Sánches , mentre que si en canvi ets un convers es pronuncia i s’escriu correctament Sànchez; fins i tot encara que entre no pocs conversos hi hagi encara marrans, comprensible en un poble que ha fet del porc un pilar de la seva dieta al preu de contaminar de purins una bonica comarca del país.

És veritat que, amb totes aquestes distorsions cognitives, es juga des de les institucions, també des de les educatives, a crear-nos horitzons d’expectativa que, ara per ara, no són més, com diria de nou Nietzsche, que ficta i no facta , ficcions i il·lusions, ni realitats ni fets, que acostumen a fer més mal que bé pel fet de ser emocionals i no racionals, però que també seria fals afirmar hiperbòlicament que ofeguen l’escola o la societat finlandesa, que divideixen les seves famílies a l’hora de menjar canalons a Sant Esteve o discriminen a ningú. No vull dir que no se’n puguin tenir, d’il·lusions o de projectes socials o de país, per descomptat, o treballar o somiar per un sistema educatiu millor; tot pot ser i ha de ser sempre millorable. Això només serà possible sense girar contínuament la mirada enrere, sense nostàlgies, sinó senzillament arribant a ser el que volem ser, sense dreceres ni peatges, sense quimeres i sense caure en el parany d’aquells que volen fer-nos creure que tot ha de canviar a Finlàndia perquè al cap i a la fi no canviï res i se’ns enganyi, legislatura rere legislatura, dient que la llibertat està a tocar. No siguem víctimes de la nostàlgia d’una excel·lència que mai no vam tenir ni per sort tindrem, perquè l’excel·lència és un ideal platònic fossilitzat, petrificat, encarcarat, mai una realitat. Construïm una escola oberta no gaire diferent d’aquesta que ja tenim, fem escola i aprofitem també el fet de ser una societat tradicionalment oberta per edificar un projecte de present i de futur, democràtic, plural i social, equitatiu i inclusiu, sense segregació escolar; i és aquí on l’aposta per l’educació esdevé l’aposta més segura i efectiva, el veritable guanyar-guanyar, l’únic i contrastat win-win , a Finlàndia i arreu. Per això, òbviament, fan falta més recursos que discursos, però, la veritat, tampoc estem tan malament.

Cinc dècades i quatre dotzenes de mesos és prou edat per fer balanç. No el balanç d’una vida, de la qual tot just he traspassat l’equador, i més ara que hem descobert el secret de l’eterna joventut i som víctimes del complex de Peter Pan, sinó per girar la vista enrere i valorar la meva experiència docent de gairebé trenta anys a l’ensenyament secundari, ara com a catedràtic de Filosofia en excedència. Per ser exactes, vint-i-nou anys, sis mesos i cinc dies, com precisa el meu certificat de serveis prestats com a funcionari del Govern de Finlàndia, i la meitat de temps també com a docent a la universitat, gairebé un lustre a la universitat d’una de les metròpolis del sud dels Països Finlandesos —tot i que allà no tots se senten finlandesos— i una dècada a la universitat de la capital de Finlàndia, la primera universitat finlandesa en el QS World University Ranking, on ocupa la posició 168, motiu que em fa sentir ple d’orgull, permanentment m’exalta l’ànim i m’ensuperbeix l’elació de ser finlandès, universitat que pateix alguns dels mals de l’escola finlandesa, però que tampoc està fregant la ruïna —diuen que per culpa del baix nivell de la secundària—, com els àugurs malastrucs de torn no es cansen de vaticinar.

Del que sí que parlaré en aquest pamflet és d’educació, però no —espero— amb un discurs pamfletari perquè vulgui atacar violentament algú o el nostre sistema educatiu, sinó per defensar el sistema educatiu (públic) del meu país, i això només es pot fer convincentment —o no— amb poques planes i amb certa dosi de vehemència, una paraula impetuosa fruit, en el meu cas, d’una passió i d’una vocació sense fissures ni clivelles en tres dècades de servei públic. No parlaré pas dels estudis d’Educació, ni de Psicopedagogia ni de Psicologia de l’educació o de la instrucció, tampoc sé res de psicologia evolutiva ni de psicologies de... Seria per part meva una impostura temerària, imperdonable i censurable. Tan sols vull parlar com a càndid mestre de l’educació del nostre país, ja que, com a mestre, professor o docent que soc —totes tres denominacions em semblen prou dignes—, crec que puc reflexionar amb prou coneixement de causa, ni més ni menys que qualsevol usuari o servidor responsable i honest del nostre sistema educatiu, que qualsevol usuari o servidor compromès amb l’escola (pública) finlandesa, en finès o multilingüe.