Nariné Abgarian - I del cel van caure tres pomes

La Iassaman va tenir cura de l’amiga amb pregàries i tisanes guaridores. Tot el poble, trasbalsat pel que havia succeït, es va quedar glaçat, sumit en una anguniosa expectació: tothom recordava la maledicció que la Tatevik havia llançat contra la família de la Voské Agulissants i en Kapiton Sevoiants. Però l’Anatòlia, amb gran alleujament general, es va refer de pressa i aviat va tornar a la feina. Va tenir el cos adolorit durant una temporada llarga, sobretot quan canviava el temps, i la vista se’n va ressentir arran d’un cop de puny al cap, per la qual cosa va haver de baixar a la vall a encarregar unes ulleres, però no es queixava, més aviat semblava feliç; al capdavall s’havia alliberat del terror aclaparador que l’havia perseguida tots els anys del seu matrimoni.

El vell Minàs va esperar que es revifés, la va anar a veure a casa, avergonyit, va mastegar una disculpa per aquell malànima d’ajudant i es va oferir a arreglar-li els mobles danyats, però l’Anatòlia es va negar a adobar res. A poc a poc, en va portar les restes a l’era i les va cremar fins a reduir-les a cendra; l’única cosa que va conservar va ser la taula ovalada de roure de torbera amb les marques dels dos cops de destral. En Hovhannés li va regalar un armari, la Valinka Eibogants li va fer portar un llit i una otomana, i la Magtakhiné Iakulitxants, un gran bagul de fusta. Sense fer escarafalls, en Minàs li va restaurar les portes interiors i li va pintar novament els taulons del terra. De l’antiga aparença esplendorosa de la casa no en quedava ni rastre, però la seva mísera situació no va entristir l’Anatòlia, que sempre sabia conformar-se amb poca cosa. L’alegrava indescriptiblement que per miracle hagués sobreviscut l’àlbum de fotografies: l’havia portat a la feina per restaurar-ne el llom, se’l va descuidar sobre la taula, i això el va salvar.

Faltaven cinc anys per a la guerra que planava indefectiblement sobre la vall com una boirada, i aquells anys van ser per a l’Anatòlia una benedicció, perquè els va viure serena i en pau. Passava els dies a la biblioteca; els vespres, a casa seva, o bé a la de la Iassaman, i els caps de setmana anava a visitar la família al cementiri. El desmai plantat a la tomba del pare creixia amb les llargues i fines branques penjant-li damunt les creus de pedra, i amb les verdes fulles de plata mormolava pregàries infinites. Si el temps ho permetia, l’Anatòlia s’acomodava entre les làpides fins al tard, fins que el sol lilós es ponia. De vegades s’adormia amb el cap repenjat sobre la frescor d’una creu. A l’esquerra hi havia la mare i el pare; a la dreta, les germanes i la iaia Mané. L’Anatòlia seia abraçant-se els genolls i els contava històries felices: sobre com, gràcies a Déu, cada any naixien més nens, sobre les roses de te que amb la seva aroma atreien eixams sencers d’abelles, sobre les corrues de formigues que xino-xano s’estenien des de sota el terra fins passat el llindar de la biblioteca.

I així envellia, lentament, inexorablement, envoltada dels seus estimats fantasmes, sola, però serena, feliç. La Iassaman, amoïnada per la soledat de l’amiga, va insinuar-li diverses vegades que fora bo que es tornés a casar, però l’Anatòlia feia que no amb el cap: ja era tard, i no calia. Què tenia de bo el seu primer marit perquè pogués esperar res de bo d’un segon?

La guerra va esclatar l’any que ella en va fer quaranta-dos. Al començament, des de la vall arribaven vagues notícies sobre tiroteigs a la frontera est; més endavant, quan en Hovhannés va llegir els diaris amb deteniment, va llançar l’alarma. A jutjar pels apressats comunicats de les batalles, les coses anaven mal dades a les fronteres (a l’est i posteriorment al sud-oest). A l’hivern es va publicar l’anunciada notícia de la mobilització general. Al cap d’un mes van ser cridats al front tots els homes de Maran capaços d’agafar una arma. I aleshores la guerra va arribar a la vall com un corrent voraginós amb ullals que engolia persones i edificis dintre el seu xuclador monstruós. El coster del Manix-kar al llarg del qual serpentejava l’únic camí que conduïa a Maran es va omplir d’esvorancs per l’impacte dels atacs amb morter. Durant molts anys el poble es va sumir en una foscor desesperada, en la fam i el fred. Els bombardeigs van tallar les línies elèctriques i van esmicolar els vidres de les finestres. Havien de tapar-les enganxant als marcs retalls de plàstic perquè enlloc no es podien aconseguir vidres nous; d’altra banda, de què hauria servit instal·lar-los si el pròxim atac d’artilleria els havia de trencar inevitablement en mil bocins? Els bombardeigs van esdevenir despietats sobretot durant la temporada de sembra, perquè la finalitat era impedir de manera deliberada que la gent pogués treballar al camp. La minsa collita dels horts els va durar poc. No hi havia enlloc on aconseguir llenya per escalfar les estufes i desempallegar-se almenys del fred punyent; el bosc era un niu d’exploradors enemics que no tenien pietat de ningú, tant els feia si es tractava de dones com de gent gran. Per fer foc, van haver de cremar els taulons de les palissades, després els plafons dels sostres de les golfes i dels coberts, i més endavant els va tocar desmuntar els porxos.

El primer hivern va ser especialment sofert; l’Anatòlia se’n va haver d’anar a viure a la cuina, més a prop de l’estufa. No era factible allotjar-se a les altres habitacions sense calefacció: les finestres tapades amb plàstics no protegien de la humitat ni del fred, i les parets i els sostres estaven coberts d’una gruixuda capa de gel que, en escalfar-se una mica, es fonia i regalimava damunt dels mobles, les mantes i les catifes, i ho espatllava tot de manera irreversible. L’escàs subministrament de querosè per als llums es va esgotar ben de pressa, i després es van esgotar les espelmes. L’escola va tancar amb l’arribada del fred, la biblioteca també es va buidar. L’Anatòlia va omplir un carretó amb els llibres que tenia intenció de rellegir a l’hivern, hi va afegir també diversos testos i gerres amb plantes, i els va portar al caliu de la llar. Va barrar un racó de la cuina amb una tanca, va escampar-hi palla, hi va portar una cabra embarassada que a finals de gener va parir dos cabrits. Així doncs, va passar un hivern terriblement llarg i fred, vora l’estufa, envoltada de plantes, dels seus estimats llibres i d’unes cabretes que belaven sense fer gaire soroll.

Havia de rentar-se per parts en un gavadal de fusta: començava pel cap, després passava a la part de dalt del cos, després a la de baix. Ho feia pudorosament, d’esquena a les cabres, perquè passava vergonya. L’hivern va ser nevós, de manera que no li calia anar a la font a buscar aigua. Recollia la neu en galledes: una part la deixava fondre tota la nit i després la feia servir per beure i cuinar; l’altra l’escalfava a l’estufa i la feia servir per a la bugada i per rentar els plats. Els dijous i divendres calia deixar fora de casa, al porxo, l’aigua escalfada i usada perquè abans de llençar-la havia de refredar-se dins les galledes. Segons una vella creença observada religiosament per la gent de Maran, els dijous i divendres no es podia abocar aigua calenta a terra per no escaldar els peus de Crist.

Els dies d’hivern eren tots iguals, talment com els grans transparents del rosari de la iaia Mané, del qual l’Anatòlia no se separava mai. Al matí sortia al galliner per donar pinso a l’aviram i recollir-ne els ous, després donava menjar a les cabres, netejava la cuina, es preparava alguna cosa ràpida per dinar i a continuació llegia fins que s’acabava el dia, sempre curt i rúfol. Quan es feia negra nit, s’endormiscava a l’otomana, embolcallada amb diverses mantes, o simplement es quedava desperta contemplant la lluïssor morent de les brases a través d’una petita obertura a la porta de l’estufa de llenya. Sempre tenia a mà l’àlbum familiar; el fullejava, es netejava les llàgrimes amb la vora de la màniga, no deia ni un mot. No tenia res per contar-los i no els volia atabalar amb cap queixa.