Nariné Abgarian - I del cel van caure tres pomes

—Torna a posar-li les mans a sobre i et mato sense avís previ, et queda clar?

La intercessió d’en Hovhannés li va salvar la vida a l’Anatòlia, però va transformar cadascun dels seus dies en un suplici insofrible. El seu marit va començar a turmentar-la amb astúcia, en un silenci absolut: li torçava els braços, li colpejava les articulacions de manera que no hi quedessin senyals visibles, l’exasperava molestant-la i burlant-se’n. L’Anatòlia ho suportava calladament, no es queixava: temia que en Hovhannés complís la seva paraula i matés el seu marit; no volia ser la causa del mal de ningú.

L’únic refugi en el seu dia a dia desesperançador era la lectura. Els primers anys, quan la biblioteca estava del tot deserta, va gaudir molt dedicant-se al seu passatemps preferit mentre era a la feina. De mica en mica, gràcies a la intuïció i a un gust innat, va aprendre a distingir la bona literatura de la dolenta i es va enamorar dels clàssics russos i francesos, tot i que quan va acabar de llegir Anna Karénina va nodrir per sempre més un odi rotund pel comte Tolstoi. Després de constatar la insuportable crueltat i arrogància amb què tractava els personatges femenins, va deduir que el comte era un dèspota i un tirà, i va amagar de la vista els seus voluminosos llibres perquè no li fessin mal als ulls. Les vexacions que li infligia el seu marit l’abocaven al súmmum de la desesperació, no tenia cap intenció d’acceptar encara més abusos a les pàgines dels llibres.

Quan no llegia, l’Anatòlia es dedicava a abellir la biblioteca i a fer-ne un lloc còmode i agradable: va penjar a les finestres unes cortinetes de percala lleugera (tapaven només la meitat superior del vidre per no privar les plantes de la llum del sol), va portar una catifa de casa i la va estendre a terra al llarg de la paret on hi havia els retrats dels escriptors, i va decorar els incòmodes bancs de fusta amb uns alegres coixins cosits per ella mateixa amb roba acolorida.

Ara la biblioteca semblava una sala de lectura a l’interior d’una glorieta ben cuidada: tant els ampits de les finestres com els passadissos entre les prestatgeries estaven guarnits amb plantes dins gerres i testos; l’Anatòlia hi havia portat vuit testos pesants, suposadament d’antiquari, de l’antiga finca de l’Arxak-bek (transformada després en una Casa de la Cultura, tancada i barrada i oblidada), on va plantar roses de te, lligabosc aromàtic i lliris orientals. Les roses florien a la babalà i el seu intens perfum atreia les abelles, que s’esmunyien per les finestres obertes i, malgrat quedar-se un xic desorientades enmig dels plecs de les cortines de percala, trobaven inequívocament el camí per arribar volant fins a les flors. Després d’haver-ne collit el nèctar, se n’anaven volant i tornaven de nou. Un dia de tardor, atretes per l’olor agredolça del lligabosc, tot un eixam d’abelles va volar fins a una de les finestres i es va amagar rere una biga del sostre amb la intenció aparent de quedar-se allà per sempre. L’Anatòlia va haver de recórrer totes les eres del poble a la recerca del rusc d’on s’havien escapat les abelles. Al soterrani, s’hi va formar un gran formiguer: les corrues de formigues que avançaven serpentejant, s’estenien al llarg dels taulons del paviment fins a la porta d’entrada i desapareixien més enllà del llindar. El ràfec de la teulada era ple de nius d’orenetes per totes bandes; any rere any hi tornaven per tenir-hi nous moixons. A la tardor, tot just quan acabaven d’emigrar, l’Anatòlia havia de netejar les parets exteriors amb una escombra embolicada amb draps per poder treure’n els excrements i altres restes. Una vegada va trobar un niu de pardal a la xemeneia i va haver d’esperar el moment en què els moixonets sortissin de l’ou, creixessin i s’envolessin, i només aleshores, amb molta cura, va traslladar el niu a un arbre. Si ho hagués fet al revés, els pares es podrien haver espantat i haurien deixat el niu per sempre, abandonant els ous al seu destí.

Amb el pas del temps, la biblioteca va començar a semblar un jardí persa, amb tantes bestioles: qualsevol cuca, o bé ocellet, hi podia trobar recer, i s’hi reproduïen amb un zel sorprenent. L’Anatòlia deixava a l’ampit de les finestres uns platets amb aigua ensucrada per a les papallones i les marietes, va fabricar diverses menjadores per a ocells i al pati va plantar un hortet, lloc de delícies per a les formigues. Així doncs, transcorria els dies: sense fills, infeliç, passant les pàgines dels seus estimats llibres, que desprenien flaire d’enquadernació en pell, envoltada de bestioletes indefenses a la feina, i turmentada per l’odi del marit a la casa paterna.

Al cap d’un temps l’escola feia aigües, però van aconseguir formar una classe a primària, i a la biblioteca, finalment, hi van aparèixer uns petits visitants. L’Anatòlia va abocar damunt seu tot l’amor matern que tenia per estrenar. A la taula, al costat del receptacle de fusta amb les fitxes dels lectors, sempre hi tenia un bol de fruita confitada i galetes casolanes. Si els nens li demanaven de beure, els omplia un got de te o de suc de fruita, i després els entretenia amb històries que els llegia o s’inventava. Els adults rarament passaven per la biblioteca, no tenien pas temps per als llibres, però els nens (divertits, curiosos, fent uns ulls com unes taronges) s’hi podien passar hores i hores. Es bellugaven entre les gerres i els testos plens de plantes amb una precaució commovedora, procuraven no perdre’s l’aroma de cap flor, observaven el vol de les abelles, afegien aigua ensucrada als platets, llegien, i feien els deures distrets amb l’allau de preguntes que li formulaven contínuament. Quan se n’anaven, paraven la galta perquè els fes sens falta un petó. L’Anatòlia creia sincerament que l’amor d’aquells nens no era sinó la manera que tenia el cel de consolar-la per la seva manca de fills.

—I encara sort —es deia, conformada amb el seu destí.

La seva vida personal, dolorosa i difícil, que en el transcurs de divuit anys eterns va anar cada cop pitjor, va desembocar en una gran tragèdia. El marit, empipat per l’afecte que tothom li demostrava, va decidir arruïnar-li definitivament la vida, fins al punt d’exigir-li que deixés la feina. L’Anatòlia, per regla general callada, es va sorprendre a si mateixa en contestar-li amb una ferma negativa. I quan ell, com era costum, estava a punt d’alçar-li la mà, ella el va amenaçar de queixar-se a en Hovhannés.

—Aviam si et dona una lliçó —li va etzibar enrabiadíssima—. I si no n’aprens, em divorciaré. Recorda-ho, a la casa del meu pare no em tornaràs a alçar la mà!

El marit va mig cloure els ulls, contrariat, i va callar. Però va esperar que se n’anés a treballar i aleshores va causar estralls: va esbotzar les portes de totes les habitacions i va destrossar els mobles amb una destral; no va salvar ni el bagul que l’Anatòlia cuidava com la nineta dels seus ulls, el bagul on, desats curosament entre fulles seques de menta i espígol, hi guardava els vestits, les sabatetes i les joguines de les germanes mortes.

Alarmada pel soroll, la Iassaman no va gosar anar a veure què passava; per això va enviar el seu net a la biblioteca perquè avisés l’amiga, i ella mateixa va córrer fins a l’altra punta del poble a buscar en Hovhannés. Quan ell va arribar esbufegant a casa de la veïna, l’Anatòlia jeia inconscient al terra de la sala d’estar, mig morta a garrotades, i dues profundes marques de destral fendien la llisa superfície de la taula ovalada: la mala bèstia del marit l’havia fet tombar damunt la taula, li havia tallat la meravellosa trena de mel des de l’arrel i li havia cridat a la cara amb una fruïció triomfant: «Ara, sense els teus cabells, la dinyaràs!». Es va esfumar enduent-se uns minsos estalvis. La persecució per atrapar-lo no va donar fruit: amagat dins la furgoneta de correus, va aconseguir arribar a la vall, on es va fer fonedís per sempre i no se’n va saber mai més res.