—Quin nom li has posat?
—Anatòlia.
—És bonic.
La dona es va redreçar, va enretirar la vora de l’edredó i del llençol, va agafar-se les faldilles virolades, plenes de volants, i es va asseure com un home, amb les cames espaterrades i les mans, llargues i fines, penjant-li entre els genolls. A la Voské aquella postura li va semblar vagament familiar, algú altre li havia adreçat paraules importants assegut d’aquella manera, amb els colzes repenjats damunt les cuixes eixancarrades, però ara mateix no recordava exactament qui, com si amb un espetec de dits se li hagués esborrat la memòria.
—Ja no tornarem. Mai més. Dona’m una joia de la qual et vulguis desprendre. És així com ha de ser —va dir pausadament la gitana. La veu enrogallada, de fumadora, se li estroncava al final de les paraules, com si li faltés l’alè per acabar-les.
A la Voské ni tan sols li va passar pel cap contradir la intrusa: en la seva mirada, concentrada, greu, i en l’expressió del rostre, hi havia alguna cosa que li inspirava una confiança indiscutible. Per això, amb un gest acostumat, es va treure de sota l’esquena els llargs cabells de color mel; els va escampar per sobre del coixí, de manera que no li fessin nosa; va plegar els braços damunt del pit, i es va posar a pensar. De joies, en tenia ben poques, i totes eren regals de familiars morts al terratrèmol. Donar-ne alguna era el mateix que renunciar als records.
—Obre el calaix de dalt de la còmoda, hi ha una capsa. Tria tu mateixa. —Ho havia decidit després de rumiar-s’ho breument.
La gitana es va aixecar amb dificultat, va posar bé la vora del llençol i la de l’edredó, va obrir el calaix, hi va ficar la mà, en va treure una joia a l’atzar, se la va entaforar a la pitrera i ja estava a punt de sortir de l’habitació quan la Voské la va aturar amb una pregunta.
—Per què no tornareu més?
La gitana tenia la mà al pom de la porta.
—Això no t’ho puc pas dir.
Després de vacil·lar breument, va afegir:
—Em dic Patrina.
La Voské estava a punt de dir-li el seu nom, però la gitana va brandar bruscament el cap: no calia. Després es va embolcallar bé amb un xal càlid, li va fer un gest de comiat amb el cap i se’n va anar. Tan bon punt es va tancar la porta, la Voské va tenir un rodament de cap. El va reclinar sobre el coixí, es va quedar ajaguda amb els ulls clucs tot esperant que li passés el mareig i es va adormir de cop. Es va despertar amb el ple convenciment que havia somiat la visita de la gitana; tanmateix, el calaix mig obert de la còmoda deia una altra cosa.
Li va demanar a la iaia Mané que li portés el joier: hi faltava aquell gros anell de plata amb l’ametista blavosa. Era un anell de l’àvia que per dret havia d’heretar la neta gran, la Tatevik. Però l’hi havia tocat a la Voské.
L’habitació feia olor de frescor de capvespre barrejada amb un bri de camamilla amarga. La rosada caiguda manllevava a les flors endormiscades el seu intens perfum i l’abocava per la terra. En un parell d’hores cauria la nit: s’acostava al Manix-kar d’improvís, abrivadament, com si aparegués de darrere una cantonada; els raigs de la posta encara s’escampaven per l’horitzó i, aleshores, en un instant, tot s’amarava de son; el cel era més a prop, en una generosa escampadissa d’estels, i els grills carrisquejaven com si hagués de ser l’última vegada.
—Ves a saber què canten —va barbotejar l’Anatòlia, i tot d’una va esclafir a riure dins seu, amb tanta mala sort que es va ennuegar amb la saliva.
Després d’escurar-se el coll, es va repenjar sobre un colze i va beure un glop d’aigua; sempre en tenia una gerra a la tauleta de nit, un costum que havia agafat de casada: el seu marit era un gran bevedor d’aigua, se n’empassava en grans quantitats, fins i tot a la nit, i per no llevar-se cada vegada, volia tenir-ne sempre una gerra fresca a la tauleta. Ja feia vint anys que s’havia fet fonedís, però l’Anatòlia, com als vells temps, omplia quotidianament una gerra d’aigua fresca. L’endemà al matí regava les plantes dels testos amb l’aigua sobrera i més tard, de nou, omplia la gerra d’aigua. I així, un dia sí l’altre també, cada dia, des de feia vint anys.
Després de fer un glop d’aigua, es va tombar de costat amb molt de compte, va buscar amb la mà el retall d’hule que tenia a sota i el va posar ben tibat. Tenia l’entrecuix humit, ho trobava repugnant; la compresa fabricada amb cura (hi havia afegit previsorament un drap d’estopa perquè durés més) havia traspassat el teixit, li havia mullat la camisa de dormir, i la roba se li havia enganxat a la pell. Havia de llevar-se i canviar-se. L’Anatòlia va dur a terme tots els moviments reprimint les basques; per alguna raó, tot el que li passava al seu cos li produïa una irritació descomunal, i fàstic. Perdia encara més sang, el flux rajava amb una força indestructible, maligna: semblava que tingués pressa per abandonar el seu ventre com més aviat millor. Va desar sota el llit la roba interior tacada per apartar-la de la vista, es va ajaçar, va aplanar amb les mans el segon retall d’hule, s’hi va tapar, es va tirar la manta al damunt i s’hi va embolicar els peus amb cura: els tenia freds fins i tot els dies més calorosos d’estiu.
—Aviam si em moro d’una santa vegada —va sospirar aclucant els ulls, i es va deixar endur serenament per una onada de records. En companyia dels records, el temps se li escolava de manera imperceptible.
Tenia set anys quan se li havia mort la mare. Aquell dia la Voské va escalfar la sauna, va banyar-hi les filles i després les va portar al llit, però abans va tancar el regulador de tiratge de l’estufa de llenya per mantenir-hi l’escalfor mentre s’ocupava de les nenes. Malauradament, es va descuidar d’obrir el regulador de nou i, quan més tard va tornar a la sauna per banyar-s’hi sola, es va asfixiar i es va morir. Cansat després d’una dura jornada de feina, en Kapiton s’havia adormit sense esperar la dona, però, en despertar-se al bell mig de la nit i no trobar-la al seu costat, va anar a buscar-la. Va haver de rebentar la porta de la sauna i endur-se la Voské entre els braços. En desplomar-se, havia xocat contra l’estufa i n’havia obert la porta, i algunes brases que no s’havien apagat amb la humitat li havien cremat els meravellosos rínxols d’or.
—És la maledicció de la Tatevik! —va cridar enmig dels sanglots la vella iaia Mané tot alçant al cel les mans morenes i nuoses.
Tenia més de cent anys, estava mig cega, dèbil, i es passava els dies asseguda a l’otomana, envoltada de coixins, recitant pregàries al ritme de la fregadissa dels grans transparents del seu rosari. La mort de la Voské la va obligar a aixecar-se i a carregar-se damunt la corbada esquena les tasques domèstiques. Encara va viure cinc anys més i va traspassar arran de la carestia més espantosa, després d’enterrar les dues besnetes grans, consumides per la fam. La Salomé va ser la primera a morir, l’endemà es va apagar la Naselí. La iaia Mané va col·locar-les totes dues dins el mateix fèretre, emmantellades amb els seus llargs cabells; la desnutrició les havia privat, a més de la salut i de la bellesa, de les exuberants trenes de color mel heretades de la mare. La iaia Mané havia anat collint els cabells a mesura que els queien: els va rentar amb aigua d’espígol, els va fer eixugar al vent, els va pentinar i, finalment, com si es tractés d’un abrigall, els hi va tapar els cossos, gairebé translúcids de tan escanyolits.
En Kapiton va portar la filla petita a la vall a casa d’uns parents llunyans. Els va deixar el joier de la Voské i els diners estalviats al llarg d’anys de dur treball al camp: quaranta-tres monedes d’or. Cada vegada que l’Anatòlia aclucava els ulls, podia veure el pare davant seu: un jove demacrat, amb les galtes xuclades i la mirada apagada, que en poc temps s’havia convertit en un vell decrèpit. Havia d’aguantar la respiració per no vessar un mar de llàgrimes de dolor, un dolor salvatge que li esquinçava el cor quan el recordava estrenyent-la entre els braços mentre li xiuxiuejava a cau d’orella «almenys salva la pell tu, filla», i després sortia d’aquella casa tancant la porta de cop per no tornar mai més, mai més.
Читать дальше