Nariné Abgarian - I del cel van caure tres pomes

Era com si per a ella les hores clares i fosques del dia i la nit s’haguessin capgirat: a la nit era amorosa i escalfava com el sol, però durant el dia es tornava una criatura llòbrega, consirosa. La Tatevik ja no va tornar a visitar-la i això la va entristir molt. «Mai no m’ho ha perdonat, si no segurament hauria tornat en somnis». Empassant-se les llàgrimes, compartia el seu desconsol amb el marit.

Amb la finalitat que la seva dona no s’encaparrés amb aquells tristos pensaments, en Kapiton li va proposar que s’ocupés del mobiliari de la casa que havien rebut com a regal de noces. Anteriorment en aquella casa hi havia viscut l’àvia, la iaia Mané, amb una tieta soltera, però després es van traslladar a viure amb el pare d’en Kapiton i van deixar als joves una llar sòlida, de parets gruixudes, i fosca, però habitable i còmoda, amb un gran porxo de fusta, golfes altes i un hort ben cuidat. La Voské es va negar rotundament a anar-hi a viure perquè la casa estava ubicada a l’altra punta de Maran. Però en Kapiton va insistir-hi: si vivia lluny dels parents endolats, es recordaria menys de la seva germana i es resignaria abans a l’amarga pèrdua.

Després de cedir a contracor a les insistències del marit, la Voské es va sorprendre a si mateixa deixant-se arrossegar per la nova ocupació i dedicant-se amb tant fervor a aquella tasca que fins i tot va encarregar diverses revistes de decoració a la vall. Un cop les va haver estudiat detingudament, va decidir-se per un menjador de roure de torbera amb una taula ovalada, quatre àmplies otomanes entapissades de vellut verd fosc, trenta-sis cadires (no podia faltar-hi lloc per seure perquè la casa sempre estaria plena de convidats) i diverses vitrines entallades minuciosament amb unes altes portes de vidre per poder-hi desar una filigranada vaixella per a vint-i-quatre persones i molts altres plats, obsequi dels convidats al casament. El fuster Minàs, que s’havia compromès a reproduir tots els mobles fins a l’últim detall, va haver de contractar dos aprenents més perquè juntament amb els tres que tenia enllestissin la feina abans del termini: la Voské estava embarassada del primer fill i volia ocupar-se del mobiliari abans que nasqués. Al llarg de l’embaràs, amb l’ajut de la seva mare, es va dedicar a brodar un parell d’estovalles i de vànoves, dos jocs de llençols, la bolcada de néixer i el vestit de bateig del nadó. Un cop a la setmana, després de la visita ritual al cementiri, anava a la fusteria d’en Minàs per supervisar-ne la feina. El fuster rondinava i arrufava el nas, suportava en silenci les inspeccions de la Voské, i l’acompanyava de seguida a casa amb l’argument que una dona, sobretot una dona embarassada, no havia d’estar-se en un taller que feia olor de vernís tòxica barrejada amb pudor de suor. Sigui com sigui, les visites al fuster no van ser en va: els mobles van estar a punt al moment oportú i la Voské amb prou feines va tenir temps de deixar la casa en ordre per celebrar-ne la inauguració, que es va posar de part. Al cap de vint-i-quatre hores va donar al seu Kapiton una filla a la qual van posar de nom Naselí. Al cap de dos anys, va néixer la Salomé, i un any i mig després, la petita, l’Anatòlia.

Afectuosa i atenta amb el marit, la Voské era lacònica i esquerpa amb les filles; l’Anatòlia no recordava que els adrecés paraules tendres i amoroses ni que les omplís tothora de moixaines, com feien les altres mares. Mai no les elogiava, però tampoc no les renyava. Si hi havia res que no li agradava, serrava els llavis, callava, o bé aixecava una cella. A les nenes els imposava més aquella cella amunt que no pas els renys constants de la iaia Mané. L’àvia, que tenia una pila d’anys, era l’única persona de la família que havia sobreviscut a l’esfereïdor terratrèmol que havia ensorrat el vessant oest del Manix-kar. Aquella tragèdia va tenir lloc l’any que havia de néixer la Salomé. La iaia Mané s’havia traslladat a casa d’en Kapiton per donar-los un cop de mà amb la petita Naselí: la Voské patia contínuament un fort basqueig i amb prou feines podia tenir cura de la menuda, un belluguet. La desgràcia va succeir un dia gelat de desembre tocades les dotze: el terra va tremolar, va començar a trontollar, a bramar llargament amb un udol que sotragava l’ànima. Un vessant del Manix-kar es va esqueixar i es va esfondrar en l’abisme arrossegant cases, coberts i eres, juntament amb persones que s’ofegaven enmig de crits, i bèsties que en pressentir que s’acostava una catàstrofe havien embogit als corrals i als estables, escarrassant-se endebades a cridar l’atenció dels amos.

La part del poble que en va sortir indemne va entomar el cop dels elements amb coratge i dignitat. La gent va celebrar els funerals en una capella minúscula (perquè l’església de sant Gregori l’Il·luminador, situada en una punta del poble, va ser la primera cosa que es va ensorrar dins l’abisme) i se’n va tornar cap a casa: a apuntalar les parets plenes fins dalt de profundes esquerdes, a reforçar les teulades enrunades, a posar en ordre les estacades de fusta que s’havien desplomat de costat. En aquell moment ningú no va esmentar la possibilitat d’anar-se’n a viure a les terres baixes, relativament segures; d’això no en van dir una paraula fins al cap de molt de temps. Després del terratrèmol, el maidan va quedar desert: ja no s’hi van tornar a celebrar aplecs ni festes sorolloses. De tant en tant, en honor als vells temps, des de la vall arribaven gitanos i contaven que algunes cases esllavissades en l’abisme havien estat arrossegades molt lluny per una colada de fang, cap a ponent, fins a pobles desconeguts, i les persones d’aquelles cases estaven sanes i estàlvies, però ja no tornarien mai més perquè la por els havia manllevat la memòria i no sabien que en altre temps vivien al cim d’una muntanya coberta de boscos centenaris i pastures fèrtils. La gent escoltava els gitanos agraïda, els obsequiaven amb tota mena de draps i andròmines i s’acomiadaven d’ells; dins el cor tothom esperava que diguessin la veritat i que els malaurats veïns de l’ala oest del Manix-kar estiguessin vius. I no hi feia res si ara parlaven altres llengües i portaven roba diferent; al cap i a la fi, a tot arreu el cel és de color blau i el vent hi bufa talment com a la terra on vas tenir la sort de néixer.

Els gitanos van tornar-hi alguna altra vegada, però després van deixar de visitar-los. Van ser els primers que van sentir com s’atansava una nova catàstrofe i, sense més ni més, es van esvanir en silenci i per sempre, fonent-se al pic del dia amb la calorosa calitja d’un sol daurat que enlluernava com les monedes amb què feien tracte al maidan els dies de fira, quan els enxampaven pispant en flagrant delicte.

L’Anatòlia va néixer la nit anterior a la darrera aparició dels gitanos al poble. Va passar que la iaia Mané havia portat les dues besnetes grans a la veïna perquè la Voské pogués descansar. La jove mare estava esgotada després d’un part difícil; al seu costat, embolcallada curosament amb una càlida bressadora, hi dormia la petita Anatòlia, l’única filla d’en Kapiton Sevoiants que s’assemblava a l’avi: eren ben bé dues gotes d’aigua, tots dos morens (era per això que la família s’anomenava Sevoiants, perquè sev vol dir ‘negre’ en la llengua de Maran). Doncs bé, una gitana, una dona baixa i grassoneta amb una cicatriu gairebé imperceptible a la galta esquerra, se’ls va ficar a dins de casa sense cap impediment, va anar d’habitació en habitació sense aturar-se enlloc fins que va irrompre a la de la Voské. Ella es va espantar, va aixecar el colze per protegir la filleta. La gitana li va fer un gest tranquil·litzador amb la mà com dient «no tinguis por, no us faré cap mal», es va atansar al llit i va observar la carona del bebè.