Nariné Abgarian - I del cel van caure tres pomes

Qui va tornar va ser ella, sí, va tornar a Maran després de set anys interminables al llarg dels quals la família que l’havia acollida va arribar a polir-se totes les joies de la mare, tret d’una. L’única que li quedava era un camafeu de mareperla, d’un color rosa pàl·lid, amb reflexos beix, on hi havia gravat minuciosament el perfil d’una noia mirant a la llunyania, asseguda en un petit banc sota l’ombra d’un salze. Durant els anys que va passar a la vall, l’Anatòlia va aprendre moltes coses; en primer lloc, de lletra, i també les quatre regles, encara que a estudi no la van portar perquè deien que no tenien prou mitjans. Però la dona d’aquell oncle llunyà, una persona infeliç, sense veu ni vot a casa seva (on feia un paper de minyona més que no pas de mestressa i vivia condemnada a suportar eternament les contínues borratxeres del marit i dels fills), li va ensenyar tot el que sabia. Mai no va ofendre l’Anatòlia, va ser molt afectuosa i atenta amb ella, la va protegir de les grolleries i insolències dels cosins i, just abans de passar a millor vida després d’una malaltia llarga, dolorosa i desconeguda que havia anat minant inexorablement la seva salut, va fer que l’Anatòlia, amb dinou anys, tornés a Maran amb la furgoneta de correus.

En aquella època l’Anatòlia ja era una noia bonica: tenia els ulls blau fosc, la pell olivàcia de l’avi i els cabells sorprenentment clars, llargs fins a mig panxell, rinxolats, amb els reflexos de mel de la mare. Es recollia la cabellera amb una trena exuberant, se la lligava just per sobre del clatell amb un monyo feixuc, i caminava com la Voské, tirant el cap un xic enrere. Quan l’anciana mare de la Iassaman la va tornar a veure després de tants anys de separació, va tenir un cobriment al cor, se li va tallar l’alè: «Com t’assembles als teus pares, noia; les seves ànimes malaurades conflueixen ben bé en la teva». L’Anatòlia es va alegrar molt que els veïns haguessin sobreviscut a la gran fam. La Iassaman, que tenia vint-i-dos anys més que ella i aleshores ja bressolava el primer net, es va encarregar d’ajudar-la a arreglar la casa malmesa i a conrear l’hort amb l’ajut d’en Hovhannés, el seu marit. Van apuntalar la paret del darrere amb un contrafort, van renovar els deteriorats marcs de les finestres, van adobar el terra enfonsat del porxo. Amb el temps, l’Anatòlia es va sentir veritablement compenetrada amb ells, i la compenetració era recíproca. En Hovhannés tractava amb miraments i atenció paterna l’Anatòlia, l’única filla viva del seu veí i amic, i la Iassaman ho va arribar a ser tot per a ella: una mare, una germana, una amiga, una espatlla sobre la qual poder-se repenjar quan la vida esdevenia més galdosa.

Com que al llarg dels anys viscuts a la vall l’Anatòlia havia perdut l’hàbit de la dura feina al poble, va passar força temps abans que tornés a aprendre a ocupar-se de l’hort, de la cuina i de la neteja de la llar. Per facilitar-se la vida, va tancar gran part de les habitacions de la casa limitant l’espai quotidià al dormitori dels pares, la sala d’estar i la cuina; en qualsevol cas, però, un cop cada quinze dies havia de netejar escrupolosament cada racó, treure-hi la pols i posar a ventilar al sol, o al fred glaçat amb sentor de gebre, els pesants edredons de llana d’ovella, els coixins, els capçals i les catifes.

De mica en mica va anar tenint animals: la Iassaman li va regalar una gallina, que al principi va posar dins el vell galliner per no deixar-la sense gall; després de la primera covada, però, l’Anatòlia la va agafar juntament amb tota la piuladissa de pollets esvalotats i se’ls va emportar a l’era. Una de les cries, un mascle busca-raons i bel·licós des del primer dia, es va transformar en un gall que feia goig, un autèntic cràpula que no en tenia prou amb el seu harem personal i empaitava les femelles emplomallades de les eres veïnes, motiu pel qual entaulava cada dos per tres baralles cruentes, però invariablement en sortia victoriós i, passat força temps, encara cantava el seu triomf darrere la tanca despertant la por i l’aprensió dels contrincants derrotats. Poc temps després, l’Anatòlia va aconseguir una cabra i va aprendre a preparar matsun 6 6 Producte lacti fermentat, semblant a la llet quallada, originari d’Armènia. 7 Formatge d’ovella fresc, originari d’Eslovàquia. La mateixa elaboració també es pot fer amb llet de cabra. i a fer una bona bryndza , 7 7 Formatge d’ovella fresc, originari d’Eslovàquia. La mateixa elaboració també es pot fer amb llet de cabra. suau, tendra, sucosa a cada tall. Els primers temps enfornava el pa sota la supervisió de la Iassaman, però aviat hi va tenir la mà trencada i se’n sortia tota sola. Els diumenges visitava el cementiri a punta de dia i després anava a la capella a celebrar la memòria dels seus familiars. Durant els anys que havia estat absent del poble, el cementiri s’havia fet el doble de gran; l’Anatòlia caminava al voltant de les silencioses creus de pedra, i hi llegia els noms gravats de famílies senceres.

Sis mesos després de tornar a Maran, va trobar feina a la biblioteca. La van agafar malgrat la manca d’estudis, simplement perquè no hi havia cap altre candidat: l’antiga bibliotecària no havia sobreviscut a la gran fam i no hi havia ningú més disposat a treballar cinc dies a la setmana en un lloc polsegós, ple de llibres, cobrant una misèria. A Maran no hi quedaven criatures, l’únic nen que hi havia, el net d’en Vanó Melikants, tenia tot just cinc anys, per això l’escola i la biblioteca construïdes poc abans de la gran fam estaven pràcticament desertes. Però l’Anatòlia no va perdre l’esma: la vida s’obria camí arreu, aviat naixeria una nova generació de nens i tot seguiria el seu curs.

La biblioteca li semblava un paradís, un lloc on descansar de les antipàtiques i monòtones tasques domèstiques de cada dia. L’Anatòlia va netejar els prestatges amb cura, els va fregar amb cera casolana fins a fer-los brillar, va ordenar les fitxes dels lectors, va redistribuir els llibres sense fer cas de la classificació numèrica ni de l’ordre alfabètic, guiant-se únicament per les seves preferències cromàtiques: a sota van anar a parar els de coberta fosca, i a sobre els de coberta clara. Va posar plantes per tot arreu: pèsols d’olor, àloes i geranis. Com a testos va fer servir unes amples gerres de fang oblidades al celler; només li va caler anar a la fusteria d’en Minàs per demanar que hi fessin un forat al fons perquè hi sortís l’excés d’humitat. Un aprenent d’en Minàs, un homenot baix, rabassut, vidu i sense fills, que havia enterrat tota la família durant els anys de la gran fam, de seguida li va posar els ulls a sobre. Va lliurar les gerres a la biblioteca en persona, després hi va tornar diverses vegades més, aparentment per esbrinar si li calia ajuda, i cada vegada s’hi quedava assegut fins tard, sense apartar els ulls de la torbada Anatòlia. Al cap d’un mes es va plantar a casa seva per proposar-li matrimoni. L’Anatòlia no l’estimava i sabia que no l’estimaria mai, però va acceptar casar-s’hi simplement perquè no hi havia ningú més amb qui poder fer-ho; no quedaven homes lliures al poble, perquè els que ho eren no tenien edat: eren massa joves o massa vells. Va ser un matrimoni infeliç. Durant els divuit llargs anys viscuts amb el seu marit mai no va saber què era una paraula amorosa, un gest afectuós. Es va revelar un home distant, gens sensible; al llit era un inepte i un malànima; quan l’Anatòlia li pregava que la tractés amb una mica de tendresa, responia amb grolleria, rient-se’n; sovint hi jeia a la força, i després ella es quedava estirada al llit impregnada de la pudor de suor i de brut d’ell, empassant-se les llàgrimes i odiant-se a si mateixa amb tota l’ànima. El seu únic somni, tenir fills, criar-los i educar-los, no estava destinat a fer-se realitat: mai no va aconseguir quedar-se embarassada. Al principi, el marit es limitava a acusar-la d’estèril, però amb els anys es va tornar un ésser més obscur i intolerant, i es posava fet una fera, enfurismat per la silenciosa obediència de la seva dona. A l’últim, va agafar l’hàbit d’emborratxar-se, i li pegava, la llançava a terra i llavors, estirant-li la trena, l’arrossegava per tota la casa, d’habitació en habitació sense descuidar-se’n cap, i per acabar la tancava tota la nit amb pany i clau a dins de l’humit safareig. Cada vegada es tornava més despietat, i probablement l’hauria matat algun dia si no hagués tingut por del forçut Hovhannés, que va notar una vegada una contusió al pòmul de l’Anatòlia i, sense dir ni piu, se’n va anar directament al taller de fusteria, el va treure de darrere el taulell, el va arrossegar pel coll entorn del pati i el va llançar contra una gran pila de llenya. Tot marxant, el va travessar amb la mirada: