СтаВл Зосимов Премудрословски - AL DIA. Veritat humorística

© StaVl Zosimov Premudroslovsky, 2019

ISBN 978-5-0050-9005-8

Создано в интеллектуальной издательской системе Ridero

Després que vaig escriure a la meva mare: «Vine, senyoreta! Hola!», Vaig caminar cap a la meva hostal d’estudi famolenc i vaig pensar:

– Quina diferència hi ha entre russos i nord-americans i europeus?

– I pel fet de viure i pensar lògicament, som abstractes. – Em vaig contestar i vaig seguir endavant. Volia beure, espantosa i mossegada. Vaig, així que passo pel carreró fins a la distància de la tanca de formigó d’alguna empresa industrial. Veig que es fa fosc. Sent que a l’altra banda de la tanca algú es fa tranquil, però penetrant, no capaç de xiular. Vaig respondre el mateix. Veig que una bossa de patates vola d’alguna cosa a l’altra banda de la tanca, farcida d’alguna cosa també. Vaig rebotar, i la bossa va tocar la sortida d’un gos d’una raça desconeguda, que no va sortir gaire temps abans de mi. Vaig pujar cap a ell, el vaig examinar amb curiositat i, sense sospitar ni pensar en res, el vaig deslligar, i allà …, allà?! Allà es va empaitar fort, fins i tot premsat amb botifarra fumada. Sense pensar-me en res, en vaig treure un, vaig agafar la bossa per la poma d’Adam i, llançant-la sobre les espatlles, vaig accelerar a la velocitat del Ferrari cap al meu hostal, devorant aquell pal de botifarra inoblidable pel camí.

De seguida vaig voler estudiar i viure.

Què va passar llavors?! Kuzya. Lee: és un xiulet, és un llançador de bosses de patates, també és natural de Syktyvkar i va venir al seu amic i còmplice: natural del congost d’Aldyrbaguy, la granja «Dóna’m menjar», el paper del qual vaig exercir en captivitat i no parla rus.

– On és la bossa? Va preguntar Kuzya.

– I la vas llençar? – El camarada hebreu va respondre a la pregunta.

– I heu xiulat?

– I tu..??

Després arriba una muda batalla. Però, sincerament, la botifarra era fina i saborosa…

P.S.: Vam vendre el terra de la bossa a la família i vam quedar inundats d’un mar d’inundació i ximpleria… La sessió es va presentar amb un estret…

L’altre dia, per no rendir la sessió, em van portar a les files de les forces armades de la Unió Soviètica, és a dir, a l’exèrcit. Allà, en un mes, vaig oblidar tot el que vaig estudiar en guarderies, una llar d’infants, secundària i dues escoles professionals amb el número: set-cents vuit mil nou-cents quaranta-tres punts vint-i-quatre centèsimes, que es trobava a l’esquerra de l’avinguda des de la barba fins al punt calb, on metro.

Ens trobem a punt, de manera que estem gairebé de servei a l’entrada de la unitat militar i fumem cigarrets a l’entrada. Després es va produir una crisi al nostre país inquiet. El temps va ser dur, els cigarrets tres paquets al mes. I la nostra part està situada al costat de la granja col·lectiva «Bull ubre» i això és cert. Així doncs, ens quedem i fumem, i Baba Yaga veu des de darrere d’un arbre. És cert que es deia Jadwiga. Bé – pensem, – un pollet vell i, malgrat això, somiem amb matolls amb móres. I crida, interromp el nostre pensament. És sorda i cega.

– Oh, soldats, respon, awww?!

– B, tonto, què estàs cridant, vell? Estem a vuit-cents dos centímetres de distància de vosaltres?! Darrere la tanca!!

– Com?

– Bes! – va contestar de nou l’oficial de funcions. – Què necessiteu, digueu, o aneu a picar pastanaga?

– A mi, diu l’àvia molt antiga. – cal anar a vendre, – i va somriure – una porcina, Boryusenka. Posaré llum lluna sobre la taula, fins i tot me la donaré.

– Què hi ha ara? Vaig preguntar, un home que veia els porcs només al zoo, però per alguna raó es diuen hipopòtams.

– Com?

– Dras!! Què et va portar?? Vaig repetir amb veu.

– Et donaré una mica de porc … – sense escoltar o no comprendre la meva pregunta, va respondre el vell.

– Ella, durant el camí, vola aglutinant agàric.. – Vaig suggerir, davant dels meus camarades.

– I on vius? – va preguntar un amic

– I veniu al poble i pregunteu a Yadu, els nostres carrers estan mudos.

– Què? Arsènic, o què? Vaig cridar a l’orella, com en un micròfon.

– No, estimada! Hehe.. Pregunteu a Yad Vigu!!

– I quan vindrà? – va preguntar el camarada.

– I el cap de setmana, al migdia! No només l’alimentaré. – va respondre l’àvia i va anar a recollir arbustos verds espigats.

En acabar, vaig preguntar a un company.

– camarada, heu matat porcs?

– Per descomptat. Jo vivia en una ciutat de granja col·lectiva.

El diumenge ha arribat. Hem escapat cap a un AWOL per la cantonada extrema de la tanca. Vam arribar al poble sense cap problema i no ens va costar trobar la seva barraca, sobretot perquè només hi havia cinc cases al poble i un hostal amb treballadors migrants, serradores. Vine significa per a ella. I ella i pa ratllat, i sal, i fins i tot el botó trobats. Vam menjar menjar natural i vam beure més.

– Bé, vella? – va començar el camarada. – on és el porc?

– Sí, és un porc, estimat al graner. va respondre ella i va entrar a l’habitació. Es treu un paquet de mig metre. Es desplega i dibuixa una espasa del segle V aC, aparentment des de l’època de. Emmanillat, oxidat i nansa embolicat en cinta elèctrica.

– Aquí, fills, aquest és el meu difunt Josep, de nou a la Primera Guerra Mundial. Quan era a una fàbrica de carn, ocupava i tallava a tothom: fins i tot vaques i pollastre.

Em sentia malament mirant la seva mirada transparent i transparent de Stakhanovsky. Un amic va agafar el ganivet de les mans de la mestressa…

– Vinga, digueu-me. – On va volar, A?

Ella ens converteix en el graner.

– Allà, – diu, – La meva estimada Borusenka.

Sincerament, miro aquest Borusenka i els ulls queden darrere de les orelles.

El seu corral va ser abatut de taulers amb escletxes dos per tres. I a partir de les ranures de les reixetes els plecs i la vara penja elàstica. Pel que sembla, aquesta és la garota Boryushishche, la meitat de la vida i no menteix.

– Oh, estimats, aniré a la cabana. – va espantar l’àvia, tapant-se la boca sense dents amb els racons d’un mocador. – I tu teniu més cura amb el boryusenka. Sóc l’únic dels meus parents. No hi ha ningú més, el cuido des del naixement. Adéu, el meu bestiar nàutic. Aaaaaaaa!! – la vella va sobresortir i va deixar immediatament de plorar en un cop caigut, canviant la veu de grollera a baix. – I no us oblideu, senyors, que el tinc a la venda…

– Tot estarà cridant, àvia!!! – El camarada es va animar i es va tornar cap a mi. – I tu, amic meu, ajuda’m a obrir la porta.

Em vaig acostar amb fermesa i vaig girar el giratori, la porta es va engreixar i el porc ni tan sols va moure l’orella. Picada bastarda. Bé, el meu amic no es va confondre de seguida i, amb tot el possible, com va tallar un porc amb un níquel, va donar un cop de puny a la meitat i va pujar. Un níquel, de la mida d’un plat. Al cap d’uns segons, el porc va obrir l’ull dret, i després l’esquerre. A continuació, un crit va seguir i un «mamut» anomenat Fighting se li va saltar a les peülles que li sortien de l’estómac, i no li van observar les cames.

Agitant els dos ulls cap a la daga i, tot seguit, va allisar les pupil·les roses blaves en diferents direccions, el porc va girar la mirada cap al camarada. Després que tornés a fer fora els ulls sobre el mànec del punyal, la va moure amb un níquel: amunt, avall; amunt, avall, van alinear la mirada sobre un camarada i es van apartar, tant que tot el corral va caure en una massa de patates fregides. Els fems frescos es van espolsar per sota dels seus peus i van tapar un parell de murmurios de pollastre, fent-los caure un corb, que curiosament miraven el que passava. El camarada ja es precipitava cap al jardí, pel pati econòmic del babkin. El porc mamut amb què estic lluitant, es va atrapar ràpidament amb el delinqüent, dispersant tots els éssers vius que tenien permís de residència en aquest pati. L’àvia va quedar enganxada a la finestra, aplanant-li el nas. Vaig caure al costat, només petrificat.