Lana Bastašic - Atrapa la llebre

Quan ja s’ha allunyat prou pel carreró, vinc amb tu i t’ensenyo els bitllets al moneder.

—Cinquanta —dius—. Guai... Jo vint.

—Suficient. Has agafat...

—Sí. Són de maduixa.

—Els has olorat?

—No, idiota. Ho diu a la capsa.

La nostra resistència a anar arreglades era tan elaborada com les capes de tul de les nostres companyes. A la mare la incomodava mirar-me: s’havia posat el seu millor vestit, l’únic que encara li cabia. Les meves cames esprimatxades la posaven nerviosa. La filla del cap de policia graduant-se amb vambes i malles.

El dia abans de la cerimònia em va dur a comprar sostenidors. A mi no em venia de gust, però era evident que per a ella era important, així que vaig acceptar. Suposo que era un intent d’acostar-se a mi d’una manera que el meu pare no em pogués fer costat. Estava decidida a complir la seva santa obligació com a mare, així que em va ensenyar a emprovar-me uns sostenidors com Déu mana . A l’emprovador em va mirar les costelles, el pit no desenvolupat i l’estómac xuclat, amb ulls de derrota. Es va agafar cofoia els seus pits grossos i va dir:

—A mi aquests em van sortir a primària. En això també t’assembles a ton pare.

Ma mare com una adolescent ofesa que necessités aquesta victòria, palplantada davant del meu cos mig nu alçant-se les tetes.

El matí del dia de la graduació, el pare em va regalar una cadeneta daurada amb un penjoll de la mida d’una capseta de llumins, amb el meu nom, el cognom i la data d’aquell dia gravats en cursiva. Va mirar a terra com sempre que tenia por de posar-se a plorar. Va dir:

—Molt bé, filla.

Cinc o sis anys després posaré aquella cadeneta a les mans suades d’un prestador dublinès. Els diners m’ajudaran a anar tirant durant un mes. No en tindré ni per a un mòdem, trucaré a la mare des d’un cibercafè. Ella cridarà, pensant que la connexió és millor si parla fort, i el pare callarà, m’arribarà la veu crispada d’un comentarista de futbol en comptes de la seva. Llavors empenyoraré les arracades de perles, l’anell de l’àvia i dues bosses de pell. Canviaré Bòsnia per calés, només per no haver de tornar-hi. Però aquell dia, dins unes vambes de plataforma i els cabells fins al cul, això no ho sé. Ens hem graduat. M’estic al teu costat i cantem, amb la cadeneta sota la brusa perquè els altres no la vegin. Ni tan sols sé que un matí tornaré a la casa d’empenyorament amb el primer sou i m’adonaré que ja és massa tard. No sé que em sabrà greu, encara que la cadeneta fos odiosa i el penjoll, exagerat en tots els sentits.

I aquells dos nois que vam escollir per fer-ho? Devia ser idea teva. A més, a mi, després de l’Aleksandar m’era ben igual. Només volia que allò passés com més aviat millor. Et vaig deixar que ho planifiquessis tot com si la meva virginitat fos un compte bancari i tu un hàbil comptable. No et va resultar mai difícil atreure l’atenció dels homes. Veien en tu el mateix que jo: la promesa d’un paratge verge i tranquil que espera darrere d’un tronc humit a les profunditats del bosc. Tenies els ulls més negres que mai, ressaltats per una ratlla de llapis d’ulls que t’oblidaves de rentar-te abans d’anar a dormir. Venies a classe despentinada, amb la brusa arrugada. Abans que entrés el primer professor, jo em llepava el dit índex per treure’t la taca negra que tenies sota els ulls. I tu em miraves amb cara de no importar-te si anaves tacada o no. Treia base líquida de la bossa i te l’aplicava al nas vermell. Podria haver-te maquillat la cara com la d’una geisha i tu no hauries reaccionat.

Tot això ho notaven, ells, els nois impacients, plens de feromones com ruscos feixucs, sorpresos enmig d’unes tedioses metamorfosis que ni ells mateixos comprenien. Notaven la teva negligència indomable, que ofenia el centre dels seus somnis humits incomplerts. Recordo aquell dia que vam fer un control de matemàtiques, tu vas acabar de les primeres, malgrat que havies de fer el teu examen i el meu, i miraves per la finestra cap al punt on la porta de l’escola donava a la carretera. Recordo aquell moment, perquè vaig enxampar el professor mirant-te la cara mentre la resta de la classe es barallava amb les dificultats de l’aritmètica. Et contemplava amb una mirada segura i tranquil·la, com si entengués alguna cosa que per a aquells nens que érem nosaltres encara seria inaccessible durant uns anys. Amb els ulls et va convertir en un ésser mitològic complicat que només una persona adulta podia llegir. El vaig odiar per això. Però tu vas descansar la teva mirada sobre aquella porta, per la qual, si miraves durant una estona prou llarga, podia aparèixer una figura de cabells negres amb jaqueta llarga.

Recordes aquells homenets escanyolits? Després d’haver dut a terme tots els rituals de la graduació, els vam portar fins al riu, sota els grans salzes. Les corbates de coloraines dels seus pares els estrenyien els colls. El teu (o era el meu?) duia una ampolla més aviat grossa d’aiguardent de pruna, en què hi havia gravat el rostre tens de sant Basili d’Ostrog. Vam comprar quatre pastissos de formatge i un litre de Fanta, per fer passar més bé l’aiguardent. De la superfície del riu arribava un perfum metàl·lic de primavera estantissa.

—I on et matricularàs? —em va demanar el meu mentre m’estava estirada a la gespa mirant el cel tapat, preocupada perquè la pluja ens espatllaria els plans.

—Literatura —vaig dir, i vaig agafar l’ampolla.

—Sèrbia?

—Quina, si no? —va preguntar el teu.

Llavors es va girar cap a tu, que jeies amb les cames i els braços oberts, com si t’haguessin clavat enmig de la terra humida, i intentaves xiular.

—I tu on et matricularàs?

—Enlloc —li vas respondre, i vas continuar amb els intents fallits de produir més de dos tons.

—No saps xiular —et vaig cridar per canviar de tema.

M’havia passat tot l’últim curs de l’institut demanant-te que t’inscriguessis a la universitat, però tu sempre responies amb la mateixa frase:

—Necessito pasta —sense aclarir-me mai per a què et calien exactament els diners. Després ja no em deies ni això, només canviaves de tema o m’ignoraves completament.

—Però tu aniràs a la universitat? —va preguntar el teu.

—A què?

—I què faràs, netejar cases? —va preguntar amb menyspreu, com si netejar fos una cosa tan repugnant com embrutar. Et vas recolzar el cap sobre els colzes i el vas mirar com si fos la persona més estúpida del món.

—On es matricularà la Sara? —vas preguntar, encara que sabies perfectament quina era la meva tria.

Jo vaig callar, preocupada perquè la teva conducta arrogant els allunyés de l’objectiu inicial. No havíem anat fins al riu a parlar del teu futur fallit. Ningú va al riu per a això. No era just que em deixessis sense fer-ho només per ensenyar a un paio qualsevol que eres extraordinària, molt més extraordinària que la pàmfila de mi, que volia estudiar.

—Doncs la Sara farà literatura —van respondre tots dos a l’uníson.

—D’acord —vas dir—. Llavors jo també faré literatura. Entesos, ara?

Vas recolzar el cap despentinat al terra humit, vas tancar els ulls i vas començar a xiular. El teu acompanyant t’havia posat la mà al genoll, no vas perdre la melodia. El meu va fer com l’altre, perquè era evident que no sabia què fer. Mà al teu coll: mà al meu coll. Dits als teus cabells: dits als meus cabells. Així va ser com vaig poder sentir el mateix que tu. La meva nit especial va ser una mera còpia de la teva.

Aviat ens vam separar, cada parella a un costat d’un ample salze. El meu ja no tenia cap model per imitar, i amb prou feines sabia què fer. El vaig ajudar amb el condó. Quan el vaig notar per primera vegada dins la mà, em va semblar com si hagués agafat un ocellet atemorit pel coll. Vaig obrir les cames i vaig mirar la lluna grossa. Estava suspesa enmig del cel mort com una medalla immerescuda, vella i escapçada. Els seus llavis arrugats em van dir alguna cosa, alguna cosa important. I llavors, inesperadament, sense avís previ, la lluna es va desenganxar del cel negre i es va capbussar amb força dins del riu glaçat. Algunes gotetes d’aigua em van esquitxar les plantes nues dels peus. Es va fer un silenci total, era completament fosc. El dolor em va penetrar agudament i sense avisar, com si s’hagués venjat de mi per haver-li usurpat el tron alguna vegada, en algun lloc profund del meu cos.