Lana Bastašic - Atrapa la llebre

—A quin hotel? —em pregunta el taxista.

—No tinc hotel —dic somrient—. A l’estació d’autobusos. —Mentre em cordo el cinturó em retrec no haver dit kolodvor , una paraula molt més croata per estació .

Ell s’arronsa d’espatlles i prem el botó del taxímetre sota una pàl·lida marededeu.

—El cinturó no cal, al darrere —diu ell benintencionadament. Té raó. Això no és Dublín.

—El costum —dic.

Pel retrovisor em miren dos ulls blaus minúsculs, amb les galtes inflades per un somriure. Mentre fem petar la xerrada —d’on soc, què faig, si sé que a l’autopista cap a Gradiška hi ha hagut un accident, ha bolcat un camió que transportava peix—, m’adono d’on soc i on no soc. Dublín, Michael, l’alvocater, el nostre veí nu, tot això em sembla com una obra de teatre vista fa molt de temps. Estic asseguda en un taxi a Zagreb, un paio que creu en la immaculada concepció em porta a l’estació d’autobusos. Allà trobaré un autobús cap a Mostar, i això és tot. Potser passarà alguna cosa: potser em diran que han venut tots els bitllets, potser l’autobús bolca com aquell camió ple de peix, potser em perdo per Mostar, malgrat totes les instruccions de la Lejla i totes les apps de navegació del mòbil. Potser la trobo i m’adono que ella en realitat no és ella, que fa cinc dies m’ha trucat una altra Lejla, oi que era una veu estranya, irreconeixible?, segur que hi ha hagut un error. Com se sorprendrà, aquesta dona desconeguda, quan entri al restaurant i jo sigui algú altre, algú que no espera. Riurem de les casualitats de la vida i després, de nou, cadascuna agafarà el seu camí. Qui sap, potser ens fem amigues, aquesta Lejla equivocada i jo. Potser encara hi ha la possibilitat que tot això sigui un error. Un número de codi incorrecte en una pantalla qualsevol. Tornaré a casa abans que se’m mori l’alvocater.

—Ja som a l’estació —em diu el taxista mentre para el taxímetre. Penso en tots els taxistes que, en més o menys mesura, m’han canviat la vida, inconscients del seu paper colossal. Tots aquests secundaris que fan avançar la història, amb dues mans destres com les busques d’un rellotge indeturable. En vaig llegir el nom a la targeta, el vaig voler memoritzar, tot i que sabia que l’oblidaria pocs segons després. Volia assignar algun sentit a l’home que m’havia dut a l’estació d’autobusos. Que en la seva plàcida inconsciència, m’havia apropat a la Lejla. I jo el vaig pagar per això.

Després de quatre hores a l’estació amb un litre de cafè, tres croissants i la premsa groga croata, sec a l’autobús. Demano al xofer quan arribarem a Mostar. A les cinc del matí. Dormirà. Faci o no de cambrera, dubto que s’aixequi abans de les deu. Què hi foto a Mostar a les cinc del matí? La desperto? No sé on viu. M’ha donat l’adreça del restaurant. Tinc set hores i mitja per pensar què li diré. Llevat que passi alguna cosa amb les rodes o els frens. Llavors seria lliure.

L’autobús va mig buit, els viatgers estan repartits pels seients desgastats. Alguns ja s’han adormit, embolicats en jaquetes massa gruixudes per a principis de maig. He pogut veure als seus rostres els quilòmetres recorreguts en el mateix vehicle, els familiars —fills, filles, nets— escampats entre dos països, i com es regiren i es remouen al seient, com si això fos la seva sala d’estar. Alguns han deixat unes grans bosses de roba al seient del costat, amb la mà aferrada a l’ansa. Un home vell s’ha descalçat i abans de posar les sabates sota el seient ha mirat de cua d’ull tots els altres viatgers. Potser per assegurar-se que ningú el veiés, o potser per valorar qui d’entre nosaltres és un lladre en potència. Hi havia alguna cosa familiar als seus rostres, a les articulacions vermelles i inflades, i als fronts amarats de suor, en què s’havia eternitzat una arruga de preocupació. Per sobre dels respatllers gastats, treien el cap senyores de cabells curts, tenyits, probablement, just abans d’anar cap a Croàcia per Pasqua, i ara ja aixafats, amb blens greixosos, a punt de tornar a ser oblidats a Bòsnia. Una dona grassoneta s’ha atansat fins al seient del davant i ha picat a l’espatlla d’una altra senyora que, pel que semblava, ja s’havia adormit.

—Ei... que hem de baixar al control de passaports. No te m’adormis —diu la primera.

—Deixa que dormi, la dona —crida una veu masculina greu al meu darrere—. No arribarem a Posušje fins a les quatre de la matinada.

Després d’aquest debat aparentment innocu, ara tots els viatgers estaven inquiets. Alguns s’adreçaven directament a les dues senyores que havien engegat la conversa, mentre que altres, com si parlessin amb si mateixos, es lamentaven del viatge que ens esperava. Algunes veus es van aixecar d’entre les tenebres de seients no identificats; n’hi havia de greus i cansades, altres eren estridents i juganeres. Per uns instants em va semblar que fins i tot l’autobús parlava. No vaig poder agafar el son, perquè just darrere meu seia l’interlocutor més abrandat, que explicava amb la seva veu petita i persistent, com el cloqueig d’una oca famolenca, que un cop els havien fet baixar en plena nit a passar el control de passaports, malgrat que al bus hi havia una dona embarassada i un home amb nens petits. Una senyora del davant va ulular que això, a ella, que havia viatjat amb la seva filla i tres nets, no li havia passat mai. Sempre els havien deixat estar-se al bus i mai no havien despertat el nens. Algú baixet escataina des del seient de davant del meu:

—I on són la vostra filla i els nets?

Llavors vaig saber que no dormiria gens. De darrere de l’autobús, una senyora va començar a declamar les espesses branques del seu arbre genealògic, explicant la ingrata geografia i les vicissituds històriques amb un senzill:

—Què hi farem! Les coses són així, hi has d’anar tant sí com no, amiga.

L’home descalç reacciona a aquestes paraules des del centre del bus, i afegeix:

—Uf, doncs mira jo: una filla amb l’home a Alemanya, l’altra a estudi a Zagreb, i el fill té una empresa a Ljubljana, fan aquells daixonses, com se diguin, finestres de PVC i persianes venecianes i el que sigui...

—La meva germana és a Austràlia... —afegeix una dona amb la veu ronca des de la foscor.

—Jo vaig enterrar ma germana l’any passat. Els ronyons —respon l’home descalç, intentant rematar la competició. Paper guanya pedra. Pedra guanya tisores. Cementiri guanya Austràlia.

La competició es va allargar fins a Korenica. Alguns es van vantar dels seus cosins enterrats, uns altres de la casa perduda. Alguns tenien fills intel·ligents, doctors i enginyers que no trobaven feina; a això, altres responien que com es podia viure amb dos-cents marcs al mes després de trenta anys d’experiència laboral. En un moment determinat, va semblar que l’òliba ululant guanyava: li havien extret, va dir, dos tumors de l’estómac, i dos anys després tota la matriu. Vivia de lloguer amb el que treia de vendre bitllets de loteria. El gendre havia deixat la filla. Escac i mat.

Jo no vaig participar en la competició. No tenia res de què vantar-me. Estic bé de salut, vinc d’Irlanda, tinc en Michael i vaig camí de Mostar, perquè tinc diners per finançar els capricis de la Lejla. Tant és que amb aquella trucada m’hagi arrencat una costella. Com podia competir amb els morts d’aquella gent, les seves ruïnes i les seves pensions miserables? La Lejla sí que hauria pogut. Hauria trobat la manera d’avergonyir-los a tots, a més de no sentir compassió ni un sol moment. Gairebé vaig desitjar tenir-la al costat.

Un cop vam anar plegades amb bus a la platja, al principi de la carrera. Quan tot encara estava bé. Es va recolzar a la finestra i em va posar les cames a la falda. Va xiuxiuejar: