Lana Bastašic - Atrapa la llebre

Anàvem per darrere de la fàbrica de sucs abandonada, trescant entre la neu acumulada a les voreres. Va ser aquell hivern cru del teu onzè aniversari. A tu t’havia vingut la regla i tenies un nom nou, i jo, encara que soc vuit mesos més gran, res.

—Fa mal? —et vaig preguntar amb cautela.

Vas arronsar les espatlles, com si fos una cosa que no se’ns podia explicar a nosaltres, les noies seques. Tu eres diferent. Hi havia en el teu capteniment una saviesa intocable, que donava per descomptat que eres la guia i que jo et seguia, com si pertanyéssim a subespècies diferents de primats. La sang et va donar el poder de prendre totes les decisions: on anàvem, què fèiem i com ens comportàvem. Vaig intentar recordar-te que era jo la més gran i que, per tant, hauria de ser la responsable de totes dues, però per a tu la sang estava per sobre del temps. I quan et vaig dir que el teu nom nou no comptava, perquè era fals, ni tan sols vas parpellejar.

—Tu tampoc vas néixer amb el teu —vas dir—. Te’l van posar després.

Fins ahir havies estat la Lejla, sense sang i neta, com jo. I ara es ficava enmig de la nostra amistat aquella maleïda Lela, que tenia la regla i cap intenció d’explicar-m’ho. Jo l’odiava. La teva mare va treure de la porta de casa, amb un ganivet de cuina, la lletra g del vostre cognom i hi va enganxar una r . Era de coure, brillava nova de trinca al bell mig del teu cognom, humiliant les altres lletres. De cop et vas convertir en la Lela Berić, 3 com si això es pogués fer sense demanar-ho a ningú. Jo vaig intentar convèncer els meus pares perquè em diguessin Janet. Així a l’escola seria més popular, com la Jackson en aquell videoclip en què apareix per una porta de vidre i al seu voltant tothom emmudeix. T’hauries mort de l’enveja. La mare, mentrestant, em va dir que em deixés de bajanades, que Janet sona igual que dženet , que és el paradís musulmà, que si pretenia que em trenquessin els ossos, que no hi tocava o què?

—Digues. Fa gaire mal? —vaig insistir-hi.

—Doncs, és com... com si tinguessis un globus fent pressió a l’estómac.

—I en surt gaire... d’aquesta sang?

—No.

—Quanta?

—No ho sé, com un got.

—Un got de suc o un got de rakija ?

—Que pesada que ets, Sara! No ho sé. Vols veure-ho?

Vaig negar amb el cap tan ràpid com vaig poder. El dia abans, quan en Mitar s’havia tallat el dit i s’havia posat a plorar a la classe de mates, li vas dir que era patètic, que tu sagnaves deu cops més i que no ploraves. Et van expulsar de classe. Un altre cop. Per això sabia que eres capaç de treure’t les malles i les calcetes allà mateix, darrere la fàbrica de sucs, i mostrar-me la sang. Vaig canviar de tema de seguida.

—Què t’ha dit l’Armin? —et vaig preguntar.

—No res.

—I li has dit que a mi encara no m’ha vingut?

—Mare meva, per què l’hi havia de dir? Què coi li importen, les meves amigues?

—Bé, només preguntava... Però no l’hi diguis.

—Per què ho hauria de fer?

—Per res. Només que no l’hi diguis. Em sents?

—Molt bé, Sara... No pensava fer-ho.

Tu no ho hauries entès. Era el teu germà. Però jo em moria de ganes de parlar d’ell. Del que havia passat sota el cirerer de casa vostra el dia que havia mort el gos caçador del senyor Radman. Hi havia anat per recuperar el meu quadern de religió, que m’havies agafat per copiar les pregàries, perquè havies faltat a algunes classes. Per art de màgia havies aconseguit estalviar-te la classe de religió, a la qual els altres havíem d’anar dos cops per setmana. I llavors, una nit, de manera secreta i injusta, et van donar un nom nou i el professor de religió va dir que et podies tornar a unir a nosaltres, després de posar-te al dia amb la matèria. Jo no volia que tornessis de cap manera, a religió. Era l’única assignatura que feia sense tu, una cosa autèntica només meva. Però ara tot això s’acabaria. Mitja hora copiant les meves pregàries i ja estava. Vindries a classe i en sabries tant com jo. De fet, tu en sabries molt més, perquè a mi se m’escaparien alguns detalls, alguns significats ocults, per als quals tu tenies uns sensors naturals.

—Què vol dir sant ventre ? —em vas preguntar durant l’hora de dinar, mirant la pregària al meu quadern.

—Com vols que ho sàpiga?

—No ho ha explicat el de religió?

—No —vaig respondre—. T’ho aprens de memòria, i ja està.

—I això... —va passar alguns fulls i va llegir— totes les coses visibles i invisibles . Què és invisible? L’aire? Els òrgans?

—Si vols anar a classe de religió, has de deixar de fer preguntes estúpides —vaig dir, i vas posar els ulls en blanc—. I sisplau, torna’m el quadern abans del cap de setmana.

Aquesta última petició va ser, per descomptat, ignorada. El quadern no em calia, me’l podries haver tornat a l’escola. Però em preocupava que, si inverties massa temps llegint les pregàries, vindries a religió sent la que més en sabia. Per això vaig decidir anar a casa teva sense avisar, per demanar-te, freda i altiva, com una màrtir irritada, que em tornessis el quadern.

Casa vostra era al costat de la del professor de biologia, que feia pudor de licor de pera i li agradava jugar amb les teves trenes. Vaig mirar cap a la seva petita finestra mentre obria la teva tanca, un mecanisme rovellat que podria haver obert en plena nit amb una sola mà. Un cop m’havia dit, aquell gripau borratxo, que havia d’intentar assemblar-me més a tu, després de posar-me un cinc. De la tanca a casa vostra hi havia unes deu passes, prou per recordar tots els motius pels quals estava emprenyada amb tu: el profe de biologia, la classe de religió, el meu quadern que, fos com fos, ja hauries d’haver -me tornat; i també aquella r enganxada que es mofava de mi des del cognom fals de la vostra porta. Tot això va fer que, en comptes de picar suaument a la porta, hi clavés tres cops de puny.

L’Armin va obrir tan ràpid que vaig pensar que havia estat tota l’estona rere la porta, observant el meu cabreig per l’espiera. En veure’l vaig oblidar per què estava emprenyada. La seva presència em recordava per què encara tenia sentit ser la teva amiga. Podia anar-hi quan volgués, obrir la porteta de la tanca, fer deu passes pel pati i trucar, perquè tu i jo som, al cap i a la fi, millors amigues. I ell seria aquí, ell i els seus palmells bruts de colors, amb l’extrem del dit del mig de la mà esquerra inflat i negre d’agafar el llapis HB, el de punta gruixuda, de fer esbossos. Allò em va semblar increïble, llavors, que algú tingués un germà que vivia, caminava, menjava i dormia al mateix lloc que tu, algú que no era ni el teu pare, ni un amic, que et coneixia millor que ningú altre, encara que en realitat no sabés res de tu.

—La Lejla ha anat a escacs —em va dir.

—Té el meu quadern de religió —li vaig assegurar, amb tota la serietat de què vaig ser capaç.

A la casa regnava el silenci, la vostra mare era a la feina. L’Armin i jo vam entrar plegats a la teva habitació. Hi havia estat més de cent cops, però sense tu semblava diferent. Em vaig avergonyir del teu desordre en la seva presència, com si ell, d’alguna manera, pogués pensar que allò tenia a veure amb mi, només perquè érem amigues i del mateix any.

Recordo un gran pòster de la Janet Jackson que més endavant canviaries per un mirall; recordo els pantalons del pijama del revés, tirats com un pervertit de carrer sobre els llençols desfets; recordo que, sota el teu escriptori, es gronxava perillosament una torre de còmics que vam haver de llençar abans d’anar a la facultat pel bé de la salut mental de la teva mare; recordo una figureta d’un cavall d’escacs a la teva prestatgeria, allà on, anys més tard, hi hauria una fotografia de l’Armin a la platja; recordo també que hi havia dos mitjons, un de quadres, l’altre blanc, desats a la cadira protegint el teu tron d’usurpadors indesitjables.