Eider Rodriguez - Un cor massa gran

L’Iñaki va fer el gest de tancar-se la boca amb una cremallera i va sortir de la cuina caminant enrere.

—I no fiquis el gos a casa, no sé quants cops t’ho he de dir.

L’Iñaki va sortir amb l’Oso i va anar a picar a la finestreta del cotxe amb la clau. La Ixabel va mirar per la finestra, orgullosa perquè, en certa manera, havia sigut la causa d’aquella relació. La Madalen va abaixar la finestreta i l’Iñaki es va inclinar per parlar amb ella. L’Oso va ficar el morro entre tots dos, buscant carícies. De dins, en sortia una dolça melodia de hip-hop, perquè a l’Iñaki li agradava dur al cotxe música de la Madalen i també li agradava escoltar-ne, cosa que la Ixabel trobava tendra o impostada segons el dia, i com també segons el dia trobava adorable o repugnant sentir-li cantussejar les cançons. Fos com fos, el moviment rítmic de les cames nues de la seva filla li va semblar un bon senyal, i també que ell continués amb el braç a dins del cotxe. Va esperar arrencant males herbes del jardí que vingués l’un o l’altra, però no ho va fer cap dels dos. Quan va veure el pijama d’en Ramon entre la roba estesa, li va agafar el riure.

Quan l’Iñaki es va ficar al llit fent olor de cervesa, la Ixabel va deduir que havia acompanyat la Madalen i el gos a casa d’en Ramon, i va pensar que era ben capaç d’haver-se quedat preparant el sopar per a en Ramon mentre pare i filla eren al parc amb el gos, però també va pensar que era capaç de limitar-se a fer de xofer i desaparèixer fins que la Madalen li truqués per passar-la a recollir. De vegades, ell desapareixia, i la Ixabel sentia plaer únicament de la possibilitat que ell, de tant en tant, tingués un trosset de vida que no fos tan transparent. Quan es va ficar al llit, ella se li va acostar i va fer-li l’amor contra en Ramon i, potser també d’una manera incerta, a favor de l’Iñaki mateix.

Es passava les tardes de diumenge preparant menjar per a uns quants dies, provant plats que no havia cuinat mai: seitons en vinagre, hamburgueses de mill, marmitako, amanides de cigrons... En feia tant per a en Ramon com perquè la Madalen pogués endur-se tàpers a Bordeus. Mentre ella cuinava, l’Iñaki posava una mica de música i la comentava, amb l’esperança intacta, després de tants anys, que la Ixabel s’hi aficionés.

Dimarts, quan va obrir la porta, no la va rebre la salutació d’en Ramon. Va deixar el menjar a la nevera, va fregar els plats i va endreçar la sala d’estar, mentre esperava que li arribés algun senyal de vida des de l’habitació. Va recórrer el passadís amb la roba d’en Ramon neta i planxada als braços com si fos un pastís de noces. La porta del lavabo estava oberta, les tovalles eren a terra i les sabatilles de velcro, alineades davant la pica. Al contrari de l’última vegada, la porta de l’habitació estava tancada; quan va obrir, va veure que no hi havia ningú. Va obrir les finestres i va poder veure tots els defectes de l’habitació com es veuen els grans a la pell a plena llum del dia: les cremades de cigarreta a la tauleta de nit, les esquerdes del sostre, l’endoll lleugerament desencaixat de la paret, els llençols esgrogueïts. Va trucar a l’hospital, desconcertada. A la telefonista, li va dir que l’home a qui cuidava patia una miocardiopatia hipertròfica i que ella havia anat a dur-li el menjar perquè-ell-no-es-podia-valdre-i-que-com-que-no-havia-trobat-a-casa-aquell-home-que-ves-per-on-resultava-que-era-el-pare-de-la-seva-filla-i-mira-com-són-les-coses-que-s’havia-passat-vint-anys-sense-parlar-amb-ell-i-tot-i-això-ara-li-preparava-el-menú-del-dia-de-dilluns-a-divendres-i-trucava-a-l’hospital-precisament-per-saber-què-calia-fer-ara-amb-el-servei-de-càtering. La dona va derivar la trucada i després de mantenir una breu conversa amb la nova telefonista («Tenen ingressat en Ramon Lasa Pérez?», «De part de qui?», «De la cuidadora», «Sí, és a cardiologia, a l’habitació 213»), va dubtar per un moment si havia sigut realment ella la fanàtica que havia trucat un minut abans. Va demanar que li passessin la trucada a l’habitació, però no va contestar ningú. Va trucar a la feina i va demanar pel cap:

—Avui no podré venir a la feina, el meu exmarit és a l’hospital. —El seu grau de submissió a la feina era inversament proporcional al que mostrava a casa, i va sentir plaer quan el seu superior va vacil·lar—. Em sap greu, però seran setmanes estranyes; ho sento, però, mentre les coses no se solucionin, no podré aparèixer per la feina. A la safata verda de la meva taula tens alguns currículums, per si necessites ajuda.

Solucionar. Potser era la paraula que s’adaptava millor a la situació.

Reanimada per la decisió que acabava de prendre, va posar els llençols a la rentadora amb un programa curt per tenir temps d’estendre’ls abans d’anar a l’hospital. No es va voler fixar en el matalàs, i va buscar llençols nets a l’armari. Va agafar els de percala. Buscant una coixinera, en va trobar una, també de percala, que duia brodades les inicials d’ells dos i que una tia d’en Ramon els hi havia regalat pel casament. Com que li va fer gràcia, la va agafar. Mentre esperava que la rentadora acabés, va endreçar una mica l’habitació i va obrir els calaixos de la tauleta sense cap curiositat especial: una invitació de casament d’una parella que semblava llatinoamericana, figuretes del tortell de Reis (la Madalen sempre celebrava els Reis amb ell), uns cabdells secs de marihuana en un pot de rodet de fotos, un Cohiba en un estoig metàl·lic, un encenedor Dupont, fotos velles de la família de Tolosa en un sobre i un paquet de preservatius començat.

El va trobar amb la mascareta posada i les mans a banda i banda del cos, per damunt dels llençols, en una habitació doble. A l’altre llit hi havia un vell que tenia al costat dues dones joves, tots tres amb els ulls fixos en el televisor. En Ramon la va mirar sense bellugar pràcticament el cap i va intentar treure’s la mascareta. La Ixabel el va aturar posant-li la mà al canell amb delicadesa; era el primer cop que el tocava d’aquella manera i, sense pensar-hi gaire, es va donar permís a si mateixa per desitjar acariciar la mà d’aquell home.

—Ja he parlat amb el metge, estigues tranquil; serà cosa de tres o quatre dies, quan et passi la fatiga podràs tornar a casa.

Ell va intentar parlar sense treure’s la mascareta. Quan es va adonar de com d’absurda era la situació, se la va apartar amb força:

—Si el cap de setmana ja seré a casa, no cal que li diguis res a la Madalen.

Va tornar a posar la mà sobre el llençol, amb el palmell amunt; després, va tancar les parpelles tímidament i va bellugar una mica els dits. La Ixabel va rendir-se i va posar la mà damunt la d’ell. Es van quedar així, sense mirar-se, acariciant-se amb els polzes, que els van quedar lliures, estrenyent-se amb força les mans i deixant-les anar després, obrint-les i tancant-les com si estiguessin bombejant alguna cosa. En aquell espai sense intimitat, ella es va sentir més segura. Va descobrir que volia veure morir en Ramon, que no li desitjava cap patiment. Va pentinar-li el serrell amb els dits i va acariciar-li les celles perquè la mirés.

Els ulls d’en Ramon es bellugaven ràpidament, però als pulmons els costava omplir-se i buidar-se.

—Estigues tranquil —va xiuxiuejar-li.

Mentre va estar ingressat, la Ixabel el va anar a veure cada dia. Al quiosc de l’hospital comprava el Berria , que era el diari que llegia sempre, i el Gara , que havia vist a casa d’en Ramon, i li llegia en veu alta les notícies més destacades. Cada matí i cada tarda li feia un massatge als peus i als turmells amb la Nivea que duia a la bossa mentre taral·lejava una ranxera que només se sabia a mitges, amb el plaer d’estar fent tot això d’amagat de la Madalen i l’Iñaki. El segon dia, en Ramon va ser capaç d’aixecar-se i arribar fins a la màquina de cafè, gairebé sense parlar, perquè s’ofegava. El tercer dia, van passejar amunt i avall pel passadís, amb el suport del degotador entre els dos.