Vivian Gornick - Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat

–És mariner, mama –va dir de seguida el meu germà–. Fa de mariner, però no està a la marina. Treballa en vaixells per a empreses privades.

–Però em pensava que el senyor Levine era jueu –va replicar la mare en un to innocent.

El meu germà es va posar vermell com un tomàquet, però la Nettie només va somriure orgullosa.

–Sí, ho és –va dir.

La mare no va gosar dir el que tenia ganes de dir: Impossible! ¿Per què un jueu hauria de voler treballar en un vaixell?

Va resultar que tot el que estava relacionat amb la Nettie era impossible. Era una gentil casada amb un jueu que no era com cap dels jueus que havíem conegut mai. Sola gairebé sempre i, aparentment, lliure per viure on volgués, havia triat de viure entre jueus de classe treballadora que no li oferien res, ni caritat. Semblava que aquella dona guapa i sensual que provocava mirades fugaces d’enveja i curiositat valorava amb desmesura la vida de les dones respectables i sense gràcia. Lloava generosament la mare per les seves aptituds com a mestressa de casa –la seva habilitat per treure el màxim profit d’un salari baix, per fer que la casa sempre fes olor i que els nens estiguessin contents d’estar-se a casa– com si aquestes aptituds fossin un tresor, un do preciós que a ella li havia estat negat i que simbolitzava un tipus de vida del qual havia estat exclosa. La mare –en el fons tan fascinada com qualsevol altre per l’encant de la Nettie– la mirava pensarosa quan intentava (sovint d’una manera vaga i incoherent) parlar de les diferències que hi havia entre elles, i començava dient: «Però vostè ara és una dona casada. Ja les aprendrà, aquestes coses. No són res. No costen gens d’aprendre». Aleshores la Nettie es posava vermella i amb una expressió de dolor feia que no amb el cap. La mare no ho entenia, i ella no ho sabia explicar.

Rick Levine va tornar a Nova York quan feia dos mesos que la Nettie s’havia traslladat a l’edifici. Ella estava molt orgullosa del seu mariner alt, moreno i barbut –en presumia al carrer davant de les adolescents de qui s’havia fet amiga, l’arrossegava cap a nosaltres per presentar-nos-el o l’obligava a acompanyar-la a la botiga de comestibles– i es va transformar visiblement. Tenia la pell més lluminosa. Als ulls verds i ametllats se li veien uns punts de llum. Tots els seus moviments tenien una gràcia diferent: la manera com caminava, com movia les mans, com s’allisava els cabells cap enrere. De sobte, tota la seva persona va adquirir un aire aristocràtic. La seva bellesa es va intensificar. Era intocable.

Jo vaig veure aquell canvi i vaig quedar magnetitzada. Al matí em despertava i em preguntava si aquell dia me la trobaria al replà. Si no la veia, buscava una excusa per anar a trucar a casa seva. No és que la volgués veure amb en Rick, ben plantat, però sorrut, toix i taciturn, i res del que passava entre ells m’interessava. Era ella que jo volia veure, només ella. I volia tocar-la. La mà sempre se me’n volia anar cap a la seva cara, cap al seu braç, cap al seu costat. Em moria de ganes d’anar cap a ella. La Nettie irradiava una mena de promesa de la qual no em podia allunyar, jo volia... volia... no sabia què volia.

Però l’eufòria va durar poc: la seva i la meva. Un matí, quan feia una setmana que en Rick havia tornat, la mare es va trobar la Nettie quan totes dues sortien de casa. La Nettie es va apartar d’ella.

–¿Què passa? –va preguntar la mare–. Giri’s. Deixi’m veure-li la cara. –La Nettie es va tombar a poc a poc. Un blau negrós enorme li envoltava l’ull dret, que tenia mig tancat.

–Oh, Déu meu –va mussitar la mare, amb un respecte profund.

–Ell no ho volia fer –va dir la Nettie en un to suplicant–. Va ser un error. Ell volia baixar al bar amb els seus amics. Jo no volia que hi anés. Va trigar molta estona abans no em va pegar.

Després d’això, la Nettie va recuperar l’aspecte que tenia abans que ell tornés a casa. Dues setmanes més tard, en Rick Lavine va marxar altre cop, aquesta vegada en un viatge de quatre mesos. Va jurar a la seva dona, que no el volia deixar anar, que aquell seria l’últim viatge. Quan tornés a casa per l’abril, va dir, buscaria una bona feina a la ciutat i per fi es podrien instal·lar. Ella va creure que aquesta vegada ho deia de debò i finalment va deixar que li apartés els braços del coll. Quan feia sis setmanes que ell s’havia fet a la mar, la Nettie va descobrir que estava embarassada. Més tard, al cap de tres mesos, la Nettie va rebre un telegrama que la informava que en Rick havia mort d’un tret en una baralla en un bar d’algun port del mar Bàltic. Havien enviat el cos a Nova York i quedava pendent la qüestió de l’assegurança.

La Nettie es va involucrar en la nostra vida quotidiana amb tanta rapidesa, que més endavant m’era difícil recordar com passàvem els dies abans que ella visqués al pis del costat. Venia a prendre cafè a última hora del matí, després, altre cop a la tarda, i sopava amb nosaltres tres cops a la setmana. Aviat vaig tenir-hi prou franquesa per entrar a casa seva a qualsevol hora, i ella cada dia consultava la mare sobre alguna qüestió complexa de l’assegurança d’en Rick.

–Quina llàstima que fa –no parava de dir la mare–. Viuda. Embarassada, pobra i abandonada.

De fet, gràcies a la viduïtat sobtada, ara la Nettie podia ser compadida i despertar altres sentiments sense perill. Era com si des de feia temps, des de molt abans de la mort del seu marit, ella hagués intentat fer saber a la meva mare que ella no podia tenir uns privilegis que a la mare no li faltarien mai, i que vivia només temporalment en un ambient en el qual la mare estava ben arrelada; i quan en Rick va tenir l’amabilitat de deixar-se matar, aquella veritat més profunda es va fer evident. La mare ara podia admetre la bellesa de la Nettie sense perdre l’equilibri, i la Nettie es podia servir de la respectabilitat de la mare sense sentir-se humiliada. Van fer el pacte sense dir-se ni una paraula. Teníem la bella Nettie a la cuina cada dia, i la Nettie tenia la protecció de la mare dins l’edifici. Quan la senyora Zimmerman va tocar el timbre de casa per preguntar maliciosament per la shiksa , 1 la mare la va tallar bruscament dient-li que tenia feina i que no tenia temps per sentir bajanades. Després d’això, cap veí de l’escala no va dir mal de la Nettie davant nostre.

Quan la mare era lleial a algú ho era incondicionalment. La lleialtat, no obstant, no li impedia jutjar la Nettie; però ara no expressava les seves reserves tan directament com solia fer abans. Per exemple, podia estar-se asseguda a la cuina amb la seva germana, la tieta Sarah, que vivia a quatre cantonades de casa, parlant dels homes que havien començat a aparèixer, l’un darrere l’altre, a la porta de la Nettie les setmanes següents de la mort d’en Rick. Aquells homes eren companys de feina d’en Rick, sobretot els qui havien embarcat amb ell en aquell últim viatge, que venien a donar el condol a la viuda d’un dels seus i a parlar de la qüestió de l’assegurança de vida per als mariners, que, evidentment, la Nettie no havia cobrat a causa de les circumstàncies de la mort d’en Rick. Hi havia, deia la mare maliciosament, alguna cosa estranya en la manera com aquells homes l’anaven a veure. Ah sí? La tia aixecava una cella, encuriosida. ¿Què tenia d’estrany, exactament? Bé, responia la mare, alguns homes venien una vegada només, cosa que era normal, però n’hi havia que venien dues o tres vegades, un dia rere l’altre, i els qui venien dues o tres vegades tenien un no sé què, potser s’equivocava, però gairebé semblava que aquells homes amaguessin alguna cosa. I la Nettie es portava d’una manera estranya amb aquells homes. Potser això era el que més inquietava, l’estrany amanerament amb què la Nettie tractava els homes. La mare i la tieta intercanviaven «mirades».