Vivian Gornick - Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat

Pugem per la Cinquena Avinguda. Avui tinc un mal dia. Em sento grassa i sola, atrapada en la meva vida fastigosa. Sé que hauria de ser a casa treballant i que sóc aquí fent el paper de filla obedient només per defugir l’escriptori. Tinc tanta ansietat que em fa mal l’estómac mentre camino. La mare, com sempre, sap que no pot fer res per mi, però la meva infelicitat la neguiteja. No para d’enraonar; un discurs llarg, tediós, inintel·ligible, sobre una cosina meva que vol divorciar-se.

Quan ens acostem a la biblioteca, un adepte d’una religió oriental (cap afaitat, pell translúcida, un sac d’ossos embolicats en gasa rosa i descolorida) es llança cap a nosaltres, oferint-nos amb una mà un exemplar dels escrits del seu guia. La mare no para d’enraonar, mentre aquell ésser vestit amb gasa es mou nerviós al voltant nostre i va deixant anar el seu discurs com un brunzit a l’aire, competint per acaparar la meva atenció. A l’últim, la mare se sent interrompuda. Es gira cap a ell. «¿Què passa?», li diu. «¿Què vol de mi? Digui-m’ho». Ell l’hi diu. Ella l’escolta fins que acaba. Després redreça les espatlles, es posa ben dreta amb tota la seva alçada de metre seixanta i diu: «Jove, sóc jueva i socialista. Em sembla que amb això ja en tinc prou per a tota la vida, ¿no troba?». El noi-home vestit de rosa queda encisat i, durant uns instants, desconcertat. «Els meus pares són jueus», confessa, «però sens dubte no són socialistes». La mare el mira fixament, mou el cap, m’estreny fort el braç amb els dits i se m’endú avinguda amunt.

–Sembla mentida! –diu–, un noi jueu simpàtic s’afaita el cap i es posa a xerrar pels carrers. Un món ple de bojos. Divorcis pertot arreu, i si no és un divorci, això. Quina generació, la vostra!

–No comencis, mama –dic–. No vull tornar a sentir bestieses de les teves.

–Bestieses, bestieses –diu–, però és veritat. Féssim el que féssim, no ens ensorràvem pels carrers com feu vosaltres. Teníem ordre, calma, dignitat. Les famílies estaven unides i la gent feia una vida decent.

–Això és una ximpleria. No feien una vida decent, sinó una vida d’amagat. No em deus pas voler dir que la gent era més feliç, oi?

–No –cedeix de seguida–. No dic això.

–¿Doncs què vols dir?

Ella arruga el front i calla. Rumia i busca dins del cap el que vol dir. I ho troba. Triomfant, acusadora, diu:

–Avui dia la infelicitat és molt palpable.

Les seves paraules em sobresalten i em complauen. Sento una gran satisfacció quan diu una veritat o una cosa intel·ligent. En moments així la puc estimar.

–Aquest és el primer pas, mama –li dic suaument–. La infelicitat ha d’arribar a ser palpable perquè passi alguna cosa.

Ella s’atura davant de la biblioteca. No vol sentir el que dic, però la conversa l’anima. Els ulls castanys i apagats, foscos i brillants quan jo era petita, se li il·luminen a mesura que el sentit de les seves paraules i de les meves li van penetrant el cervell. Les galtes se li tornen vermelles i la cara, flàccida com un flam, se li posa tensa, més definida. La trobo bonica. Sé per experiència que ella recordarà aquesta tarda com una tarda profundament agradable. També sé que no serà capaç de dir a ningú per què ha estat agradable. Li agrada pensar, però no ho sap. No ho ha sabut mai.

Un any després que la mare digués a la senyora Drucker que era una meuca, els Drucker se’n van anar de l’edifici i la Nettie Levine es va traslladar al pis que van deixar. No tinc cap record de cap camió ni cap camioneta de mudances que s’emportés o deixés mobles, plats o roba dels uns o dels altres. Semblava que la gent i totes les seves pertinences s’evaporaven d’un pis i que unes altres ocupaven el seu lloc. Des de ben petita vaig captar la naturalesa circumstancial de la majoria de les relacions. Al capdavall, ¿quina importància tenia si als veïns del costat els dèiem Roseman, Drucker o Zimmerman? L’única cosa que importava era que a la porta del costat hi havia veïns. La Nettie, però, va ser diferent.

Un dia, havent tornat de l’escola, jo baixava corrents les escales amb presses per sortir al carrer, i vam xocar al replà fosc. Les bosses de paper amb la compra que ella duia van volar en totes direccions. Totes dues vam exclamar: «Oh!» i vam fer un pas enrere, jo, contra la barana de l’escala, ella contra la paret escrostonada. Jo, vermella com un perdigot, em vaig inclinar per ajudar-la a recollir les bosses escampades pel replà i em vaig fixar que els cabells, vermells i brillants, els duia pentinats amunt amb un tupè alt i li arribaven fins més avall de les espatlles. Tenia les faccions de la cara estretes i anguloses (els ulls ametllats, la boca i el nas fins i punxeguts), i les espatlles amples, però ella era prima. Em recordava les fotografies de la Greta Garbo. El cor se’m va posar a bategar amb força. Mai no havia vist una dona bonica.

–No et preocupis pels paquets –em va dir–. Surt a jugar. Fa sol. No has de perdre el temps aquí dins a les fosques. Vés, vés. –Parlava l’anglès amb accent estranger, com les altres dones de l’edifici, però la seva veu era suau, gairebé musical, i les seves paraules em van sobtar. La mare no m’havia insistit mai que aprofités els moments de plaer, encara que fos el plaer d’un carrer assolellat. Vaig acabar de baixar les escales tota contenta. Sabia que era la nova veïna. («Una pèl-roja Ukrainishe casada amb un jueu», havia comentat la mare en un to sec tot just feia dos o tres dies.)

Un parell de dies més tard, quan acabàvem de sopar, va sonar el timbre i jo vaig anar a obrir. Era ella.

–Jo... jo... –Va deixar anar unes rialles esquerdades, avergonyida.– La teva mare m’ha convidat. –Es veia diferent, allà, dreta a la porta, tosca i maldestra, una pagerola de cara bonica; no s’assemblava gens ni mica a aquella dona preciosa del replà. A l’instant em vaig sentir segura i generosa.

–Passi. –Em vaig apartar tota educada dins del rebedor minúscul perquè ella pogués passar cap a la cuina.

–Segui, segui –va dir la mare, amb un to de veu aspre però cordial, molt diferent del seu to aspre i imperiós habitual–. Prengui una tassa de cafè i una mica de pastís. –Va empènyer el meu germà.– Aparta’t. Deixa seure la senyora Levine al banc. –Al llarg d’un costat de la taula hi havia un banc de fusta de respatller alt; el meu germà i jo sempre ens afanyàvem a ocupar-ne tant d’espai com podíem.

–¿Li ve de gust una copa de Schnapps? –El pare, tan ben plantat i afable, somreia orgullós de veure que la seva dona era tan educada amb una gentil.

–Oh, no –va respondre la Nettie–, em pujaria al cap, i si us plau –va afegir, adreçant-se fervorosament a la mare–, digui’m Nettie, no pas senyora Levine.

La mare es va posar vermella, complaguda i confosa. Com feia sempre quan se sentia insegura, de seguida va canviar de tema fent una insinuació.

–Encara no he vist el senyor Levine, oi? –va dir. Per a ella, era una pregunta neutral, per a qualsevol altra persona era una afirmació categòrica que vorejava l’acusació.

–No, no l’ha vist –va dir la Nettie, somrient–. No és aquí. Ara mateix és en algun punt del Pacífic.

– Oy vay , és a l’exèrcit –va fer la mare, que començava a perdre color a les galtes. Estàvem en guerra. El meu germà tenia setze anys, el pare prop de cinquanta. A la mare l’havien deixada tranquil·la. El seu sentiment de culpabilitat era excessiu.

–No –va dir la Nettie, que semblava confosa–. És a la marina mercant. –No crec que entengués del tot la diferència. La mare, de ben segur, no l’entenia. Va mirar el pare amb una expressió interrogant. Ell va arronsar les espatlles amb cara de no entendre res.