Vivian Gornick: Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat

–Que la vaig comprar, la vaig comprar. Mira, els jueus creien que si algú que estimaves corria perill, el venies i així prevenies el mal d’ull. –Es posa a riure.– Si ja no eren res teu, ¿què els podia passar?

Jo la fulmino amb la mirada. Ella no en fa cas.

–La Roseman va trucar a casa i em va dir: «La nena se’m mor. ¿Me la vols comprar?». I jo la vaig comprar. Em sembla que li vaig donar deu dòlars.

–Mama –dic–, ¿tu sabies que això era una superstició de pagerols i un conte de la vora del foc i, així i tot, ho vas fer? ¿Vas acceptar de comprar-la?

–És clar que sí.

–Però, mama! Totes dues éreu comunistes!

–Mira, noia –diu–. Havíem de salvar-li la vida.

Els meus pares dormien alternativament en una de les dues habitacions del mig, uns anys a la del darrere, d’altres, a la del davant, amb la qual cosa l’habitació que no servia de dormitori es feia servir de sala d’estar. Durant anys van arrossegar una ràdio Philco enorme i tres mobles gegants (un sofà i dues butaques voluminosos entapissats amb una tela granat i amb brodats daurats) amunt i avall de l’habitació del davant a la del darrere.

Quan vaig ser més gran, no entenia per què els pares no s’havien quedat mai una de les habitacions petites, per què dormien en territori obert, com si diguéssim, i quan ja havia complert els vint vaig preguntar-ho a la mare. Ella em va mirar uns trenta segons. Després va dir: «Sabíem que vosaltres dos necessitàveu una habitació cadascun». Jo també la vaig mirar trenta segons. Havia convertit el seu matrimoni en una història d’amor intolerable, ens havia clavat a tots a la creu de la mort prematura del pare, i ¿ara em deia que havien renunciat a la intimitat necessària per als plaers sexuals pel bé dels seus fills?

A l’edifici la mare era admirada no tan sols pel seu anglès sense accent estranger i la seguretat que mostrava en la seva manera de fer, sinó també per la seva condició de dona feliç en el matrimoni. No, no ho he dit bé. No tan sols era un matrimoni feliç. Era un matrimoni màgic. Definitiu.

Els meus pares eren, penso, feliços junts; es tractaven d’una manera civilitzada, afectuosa –però un concepte idealitzat de la felicitat conjugal impregnava l’ambient que la mare i jo compartíem i feia que la simple realitat fos una circumstància poc digna de respecte i, sens dubte, molt lluny del que havia de ser. I el que havia de ser es reflectia en l’actitud de veneració que tenia la mare cap a la bondat del seu matrimoni, acompanyada d’un menyspreu per tots els matrimonis que no s’assemblessin al seu, i en la ferma instrucció que vaig rebre d’ella de cent maneres diferents, durant milers de dies, segons la qual l’amor era la cosa més important a la vida d’una dona.

L’amor del pare tenia, efectivament, unes propietats meravelloses: no tan sols compensava l’avorriment i l’ansietat de la mare, sinó que també era la causa d’aquell avorriment i d’aquella ansietat. Incomptables frases que feien referència a tots els aspectes de la vida que la mare trobava insatisfactoris començaven així: «Creu-me, si no estimés el vostre pare», o «Creu-me, si no fos per l’amor del vostre pare». Deia obertament que li havia fet molta ràbia haver de deixar de treballar quan es va casar (havia fet de comptable en un forn de pa del Lower East Side), que estava molt bé tenir diners propis a la butxaca i no haver de rebre la setmanada com una criatura, que la seva vida ara era absurda i que li hauria agradat molt tornar a treballar. Si no fos per l’amor del pare.

L’amor del pare ho transformava tot, des de la feina a la cuina fins al sexe al dormitori, i crec que des de ben petita vaig saber que calia transformar el sexe. Ella no el detestava, el sexe, però sí que semblava que s’hi resignés. No va dir mai que l’amor físic no fos important o que fos repugnant per a una dona, però frases com ara: «El teu pare era un home molt apassionat. El teu pare sempre estava a punt. El teu pare podria fer-ho amb deu dones en una nit» em feien pensar que per despullar-te i ajeure’t amb un home havies d’estimar-lo de debò, si no, no sortia bé. Recordo que a setze anys, amb la virginitat assetjada per primera vegada, cada dia em despertava la batalla interminable que es lliurava en el meu cap i en el meu cos, i suplicava en silenci a la mare: Però mama, ¿com sé si realment l’estimo? L’única cosa que sé és que em bull la sang i que ell em pressiona, no para de pressionar-me. Al passadís, als bancs del parc, cada nit a la cuina mentre tu et regires inquieta a l’altre costat d’una paret, a dos metres de mi, protegida darrere les línies, jo sóc aquí a les trinxeres...». Però no rebia cap resposta.

L’amor, en el lèxic de la mare, no era amor, era amor amb majúscula. Un sentiment de primer ordre, de natura espiritual, de motlle moral. Per damunt de tot, un sentiment que era inconfusible quan era present i també inconfusible quan era absent. «Una dona sap si estima un home», deia. «Si no ho sap, no l’estima». I pronunciava aquelles paraules com si vinguessin del Sinaí. A casa nostra no calien interpretacions que expliquessin les diferents conductes humanes derivades de l’amor. Si la mare no veia que les respostes d’una altra dona davant del marit o l’amant eren com les seves, allò no era amor. I l’amor, deia ella, ho era tot. L’amor determinava la vida d’una dona. El seu intel·lecte descartava, ometia i eliminava sistemàticament del seu discurs totes les proves que indiquessin el contrari –i de proves no en faltaven–; es negava a admetre-les. Una vegada, davant meu (jo devia tenir deu anys), una amiga li va dir que anava completament errada, que el seu concepte de l’amor era absurd i que era esclava de la idea del matrimoni. Quan vaig preguntar a la mare què volia dir la seva amiga, ella va respondre: «Una dona poc refinada. No sap què és la vida».

Tots els barris tenien el seu ximple o beneitó; al nostre n’hi havia tres. Hi havia en Tom, el repartidor de seixanta anys que treballava per al carnisser. Portava un paquet de carn corrent, es parava en sec, tirava el paquet a la vorera, l’amenaçava amb un dit i deia ben alt: «No et portaré més als braços, fastigós!». Hi havia la Lilly, una dona mongòlica de quaranta anys que voltava vestida com una nena petita, amb un llaç de setí rosa als cabells greixosos, i que travessava els carrers amb el semàfor en vermell i quedava envoltada de cotxes que frenaven grinyolant. I hi havia la senyora Kerner, una dona menuda com un ocell que corria pels carrers amb els cabells embolicats amb un drap de fregar, feia gestos exagerats i es movia amb una abruptesa demencial. Aturava gent que no coneixia a la botiga de queviures, a la carnisseria o a la farmàcia, ajuntava les mans tancades en dos punys laxos davant la cara i, amb els ulls castanys brillant intensament, deia: « Oy, avui he llegit un conte molt boonic de la literatura russa! Un relat tan tendre que fins i tot l’ànima més miserable protestaria contra la injustícia d’aquesta vida!». Després no es recordava més del perquè era a la botiga, es girava i sortia corrents.

La senyora Kerner era la mare de la Marilyn Kerner. La Marilyn era la meva millor amiga. Els Kerner vivien una planta més avall que la nostra, al pis del costat, i no podien ser més diferents de la nostra família, pensava la mare. Jo no hi trobava cap diferència. Els Kerner eren senzillament la família de sota, i jo pensava: «Són a casa seva i poden fer el que vulguin».

La Marilyn era filla única. Els Kerner tenien un pis de tres peces. La Marilyn i la seva mare dormien a l’habitació en dos llits de caoba; el seu pare dormia en un llit plegable vora el sofà a la sala d’estar. El senyor Kerner, com el meu pare, treballava al ram del tèxtil. Era un home ben plantat, callat, de cabells grisos i espessos i ulls blaus i freds, que en la meva imaginació era una font perpètua de por i ansietat. La seva dona i la seva filla agraïen el moment que se n’anava i temien la seva tornada. La seva presència no tan sols posava fi a les estones agradables de la tarda al pis dels Kerner, sinó que, a més a més, era percebuda com una amenaça. Quan, a dos quarts de sis, la senyora Kerner es posava rígida i alerta, aixecava l’índex enlaire i deia: «Silenci! Ja ve!», era com si Barbablava estigués a punt d’entrar per la porta.