Vivian Gornick - Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat

Les estones que estem més bé juntes és quan parlem del passat. Jo li dic: «Mama, ¿te’n recordes de la senyora Kornfeld? Torna’m a explicar què va passar», i ella, tota contenta, m’ho torna a explicar. (Només és el present, que detesta; així que el present es converteix en passat, comença a apreciar-lo.) Cada cop que m’ho explica, el relat és igual i, al mateix temps, diferent, perquè cada vegada jo sóc més gran i se m’acut de fer-li una pregunta que no li vaig fer l’última vegada.

El primer cop que la mare em va dir que el seu oncle Sol havia intentat ficar-se al llit amb ella, jo tenia vint-i-dos anys i la vaig escoltar en silenci, absorta i esgarrifada. Les circumstàncies les sabia de memòria. La mare era la petita de divuit fills, dels quals n’havien sobreviscut vuit. (Imagineu! La meva àvia va estar embarassada vint anys.) Quan la família va anar-se’n de Rússia per venir a Nova York, els va acompanyar en Sol, el germà més petit de l’àvia, que tenia la mateixa edat que el seu fill gran (la seva mare també havia estat embarassada vint anys). Els dos germans grans de la mare havien vingut uns quants anys abans, havien entrat a treballar en el ram de la confecció i havien llogat un pis sense aigua calenta al Lower East Side per a tots onze: cambra de bany al rebedor, estufa de carbó a la cuina, un seguit d’habitacions interiors, fosques i petites com cofurnes. La mare, que aleshores tenia deu anys, dormia sobre dues cadires a la cuina perquè l’àvia tenia un rellogat.

A en Sol l’havien cridat a files durant la Primera Guerra Mundial i l’havien enviat a Europa. Quan va tornar a Nova York, la mare tenia setze anys i era l’única dels fills que quedava a casa. Així doncs, arriba ell, un desconegut molt atractiu; la nebodeta que va deixar anys enrere ara és tota una dona d’ulls foscos, de cabells castanys i brillants tallats rectes arran del clatell i que té un somriure captivador, cosa que ella fa veure que no sap (aquest sempre ha estat l’estil de la meva mare: d’una coqueteria intolerable, sense ni una engruna de timidesa), i ell comença a dormir en un d’aquells dormitoris encofurnats, separat d’ella per dues parets, mentre els pares de la nena ronquen ben fort a l’altra punta del pis.

«Una nit», va dir la mare, «em vaig despertar sobresaltada, no sé per què, i vaig veure en Sol dret vora meu. Jo anava a preguntar “¿què passa?”. Vaig pensar que als pares els havia passat alguna cosa, però llavors ell em va mirar d’una manera tan estranya que vaig pensar que potser era somnàmbul. Ell no em va dir res. Em va agafar en braços i em va portar al seu llit. M’hi va estirar, ell també s’hi va ajeure, em va aguantar en braços i em va començar a acariciar el cos. Després em va aixecar la camisa de dormir i em va acariciar la cuixa. De sobte, em va apartar i em va dir: “Torna-te’n al llit”. Jo em vaig aixecar i me’n vaig tornar al meu llit. Mai no va dir ni una paraula del que va passar aquella nit, i jo, tampoc».

La segona vegada que m’ho va explicar, jo tenia trenta anys. La mare va repetir l’anècdota gairebé paraula per paraula, mentre pujàvem per Lexington Avenue, en algun punt entre el número seixanta i el setanta. Quan va arribar al final, li vaig dir: «¿I no vas dir-li res durant tota l’estona?». Ella va fer que no amb el cap. «¿Com és això, mama?», vaig preguntar. Ella va fer uns ulls com taronges i va arrufar els llavis. «No ho sé», va dir, perplexa. «Només sé que tenia molta por». Jo la vaig mirar, com si hagués dit «m’ho passava bé». «¿Què passa?», va dir ella. «¿No t’agrada la meva resposta?». «No», vaig contestar, «no és això. Només que se’m fa estrany que no diguessis res, que no mostressis les teves pors».

La tercera vegada que em va explicar aquell fet, jo tenia gairebé quaranta anys. Caminàvem per la Vuitena Avinguda i quan ens acostàvem al carrer Quaranta-dos, li vaig dir: «Mama, ¿no se’t va acudir mai preguntar-te per què vas callar quan en Sol va fer el que va fer?». Ella em va mirar uns instants. Però aquesta vegada em va veure venir. «¿On vols anar a parar?», va preguntar enfadada. «¿Intentes dir-me que em va agradar? ¿És això el que vols dir?». Jo vaig riure nerviosa, maliciosament. «No, mama, no dic això. Només dic que és estrany que no fessis cap soroll». Ella va tornar a repetir que tenia molta por. «Au va», vaig dir jo, en un to brusc. «Ets fastigosa!», va saltar ella, enfurismada, al mig del carrer. «La meva filla tan brillant. T’hauria de pagar dues carreres més a la universitat, de tan intel·ligent com ets. Jo volia que el meu oncle em violés, ¿és això? Aquesta sí que és bona!». Després d’aquella passejada vam estar un mes sense dirigir-nos la paraula.

El Bronx era un mosaic de territoris ètnics envaïts: quatre o cinc illes de cases dominades per irlandesos, italians o jueus, però cada secció tenia la seva quota d’irlandesos que vivien en un bloc de cases jueu, o de jueus que vivien en un bloc italià. S’ha parlat molt de l’efecte d’aquesta distribució en els barris de Nova York, però als qui van créixer patint l’assetjament dels irlandesos o dels italians o l’exclusió dels barris jueus, la marginació que van viure no els ha marcat tant com el poder igualador de la vida al carrer que compartien. La nostra família va viure durant un any en un barri italià. El meu germà i jo érem els únics nens jueus a l’escola i, sens dubte, ho vam passar molt malament. Però només això, ho passàvem malament. Quan vam tornar a viure en un barri jueu, el meu germà es va treure un pes de sobre perquè ja no havia de tenir por que cada tarda l’estovessin uns nens que li deien «geni jueu», però essencialment i en línies generals la seva vida no va canviar. La gran veritat és que l’«alteritat» dels italians, dels irlandesos o dels jueus que vivien entre nosaltres aportava sabor i interès, una sensació de definició, un caire emocionant a coses que per fora temíem però que en el fons apreciàvem.

Al nostre edifici hi vivien jueus, tret d’una família irlandesa a la primera planta, una família russa a la tercera, i el porter, que era polonès. Els russos eren alts i silenciosos: entraven i sortien de l’edifici d’una manera que em semblava misteriosa. Els irlandesos eren tots prims i rossos: ulls blaus, llavis fins i cara inescrutable. Ells també eren una presència enigmàtica entre nosaltres. El porter i la seva dona també eren callats. No eren mai els primers a parlar. Suposo que això és el que passa quan ets una minoria enmig d’una majoria: et fa ser callat.

La mare potser també hauria estat callada, si hagués continuat vivint entre els italians; potser també hauria agafat els nens tota neguitosa i sense dir res quan un veí se’ns acostava a algun de nosaltres amb amabilitat, com feia la senyora Cassidy sempre que una dona del nostre edifici passava la mà pels cabells d’un dels seus «rossets irlandesos». Però la mare no era com la majoria. Aquí, en aquest edifici habitat només per jueus, es trobava en el seu element, hi tenia prou espai entre la capa superficial de la presència social i un centre insondable en el qual es podia moure, expressar-se lliurament, ser afable i sarcàstica, histèrica i generosa, irònica i crítica i, de tant en tant, afectuosa, segons el concepte que ella tenia d’aquesta paraula: aquella actitud brusca i intimidadora que assumia quan l’aclaparava la tendresa que tant temia.

La mare era respectada a l’edifici pel seu anglès sense accent estranger i per la seva seguretat. Tot i que la porta del nostre pis sempre estava tancada (es feia una distinció entre els qui eren prou cultes per valorar la intimitat d’una porta tancada i aquells que eren tan pagerols que deixaven la porta mig oberta), les veïnes tenien prou confiança per trucar a qualsevol hora per demanar algun estri de cuina, compartir alguna xafarderia de la casa i, fins i tot, alguna vegada per demanar a la mare que fes d’àrbitre en una baralla. En aquestes situacions, la seva actitud era la d’una persona superior que s’avergonyia de la conducta infantil dels seus inferiors. « Oy , Zimmerman», exclamava en jiddisch i amb un somriure paternalista quan la senyora Zimmerman, fora de si per algun menyspreu, real o imaginari, venia a explicar-li la perfídia d’alguna altra veïna. «Quina ximpleria!» o bé: «Això és ridícul», deia bruscament quan li repetien algun rumor que ella considerava vil i poca-solta. No semblava que la preocupés la possibilitat que el rumor pogués tenir dues cares, o que un fet pogués tenir més d’una interpretació. Ella sabia que, comparada amb les dones del seu voltant, era «refinada» –una persona de sentiments i mentalitat més elevats–, i que, per tant, no calia rumiar gaire. «Refinada» era una de les seves paraules preferides. Si la senyora Zimmerman parlava massa alt a l’entrada un dissabte al matí, nosaltres, asseguts a la cuina, situada just a l’altre costat de la porta del pis, ens miràvem fixament i la mare movia el cap i deia: «una dona poc refinada». Si algú feia un comentari burleta sobre els schvartzes, «negres» en jiddisch, la mare m’explicava que aquella mentalitat era pròpia de persones «poc refinades». Si hi havia alguna disputa a la botiga de queviures sobre el preu o el pes, altre cop jo sentia l’expressió «poc refinat». El pare li feia un somriure quan ella deia «poc refinat», però si era un somriure indulgent o d’orgull, mai no ho vaig saber. El meu germà, en guàrdia des que tenia deu anys, mirava sense cap expressió. Però jo absorbia el sentit de les seves paraules, assimilava cada gest i cada expressió que les acompanyaven, cada complex bocí d’impuls i d’intenció. La imatge de la mare pensant que tots els del voltant eren poc refinats i que gairebé tot el que deien era ridícul se’m va gravar ben endins, com el tint en la roba més absorbent.