Vivian Gornick - Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat

Fa cinquanta anys entraves en un armari tancat que deia «matrimoni». Dins l’armari hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats que s’aguantaven drets. La dona es posava el vestit que deia «muller» i l’home es posava el vestit que deia «marit». I ja estava. Desapareixien dins dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem plantats aquí, nus. Res més.

Vivian Gornick

VIVIAN GORNICK

DOS LLIBRES DE memòries

Traducció de Josefina Caball

Fierce attachments

© Vivian Gornick, 1987

Publicat d’acord amb Farrar, Straus & Giroux, LLC, Nova York

The odd woman and the city

© Vivian Gornick, 2015

Publicat d’acord amb Farrar, Straus & Giroux, LLC, Nova York

Primera edició: juny del 2017

Cinquena edició: novembre del 2019

© de la traducció: Josefina Caball Guerrero, 2017

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-121389-8-6

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Vincles ferotges

La dona singular i la ciutat

Agraïments

Tinc vuit anys. La mare i jo sortim de casa i ens quedem al nostre replà, a la segona planta. La senyora Drucker s’està a la porta oberta del pis del costat, fumant un cigarret. La mare tanca amb clau la porta i diu: «Què hi fas, aquí?». La senyora Drucker tira el cap enrere, assenyalant el seu pis. «Aquell vol que ho fem. Jo li he dit que abans de tocar-me, s’ha de dutxar». Jo sé que «aquell» és el seu marit. «Aquell» sempre és el marit. «Per què? Tan brut, va?», diu la mare. «Jo el trobo brut», diu la senyora Drucker. «Drucker, però si ets una puta», diu la mare. La senyora Drucker arronsa les espatlles. «No puc agafar el metro», diu ella. Al Bronx, «agafar el metro» era un eufemisme per anar a treballar.

Vaig viure en aquella casa de veïns entre els sis anys i els vint-i-un. Hi havia vint pisos, quatre a cada planta, i l’única cosa que en recordo és que era un edifici ple de dones. Dels homes gairebé no me’n recordo gens. N’hi havia a tot arreu, és clar –marits, pares, germans–, però només recordo les dones. I les recordo totes vulgars com la senyora Drucker o bé impetuoses com la mare. No parlaven mai com si fossin conscients de qui eren o comprenguessin el tracte que havien fet amb la vida, però sovint es comportaven com si ho sabessin. Múrries, inconstants, incultes, actuaven com una protagonista de les novel·les naturalistes de Dreiser. Hi havia anys que allà hi regnava una calma aparent, fins que, de sobte, esclatava el pànic i el desenfrenament: dues o tres vides marcades (potser destrossades), i tornava la calma. I altre cop, silenci ressentit, sopor eròtic, la monotonia de la negació diària. I jo –una nena que creixia entre elles i em formava a imatge seva– les absorbia com hauria absorbit el cloroform d’un drap xop damunt la cara. He trigat trenta anys a adonar-me de fins a quin punt les comprenia.

La mare i jo som al carrer, passejant. Li pregunto si recorda les dones d’aquell edifici del Bronx. «És clar», respon. Li dic que sempre he pensat que si eren tan boges era per culpa del furor sexual.

–I tant –diu sense perdre el pas–. ¿Te’n recordes, de la Drucker? Solia dir que si no podia fer un cigarret mentre tenia relacions sexuals amb el seu marit, es tiraria per la finestra. ¿I la Zimmerman, que vivia davant nostre? La van casar amb aquell home quan tenia setze anys, el detestava, i solia dir que si es matés a la feina (treballava en la construcció) seria una mitsvà. –La mare s’atura. Abaixa la veu, intimidada pel seu propi record.– Ell la forçava –diu–. L’enxampava al mig de la sala d’estar i l’arrossegava cap al llit. –Durant uns instants, mira cap a un segon pla. Després em diu:– Els homes europeus. Eren uns bèsties. Uns bèsties acabats. –Es torna a posar a caminar.– Una vegada, la Zimmerman no el va deixar entrar a casa. Ell va trucar a casa nostra. No gosava ni mirar-me. Va demanar si el deixaria passar per la finestra que donava a l’escala d’incendis. Jo no li vaig dir ni mitja paraula. Va travessar el nostre pis i va sortir per la finestra. –La mare riu.– Que en va ser d’útil, la finestra que donava a l’escala d’incendis! ¿Te’n recordes de la Cessa, la del pis de dalt? Oh, no, no te’n pots pas recordar; quan nosaltres vam anar a viure en aquella casa, ella només hi va viure un any més, després, al seu pis hi van venir a viure els russos. La Cessa i jo érem molt amigues. És ben estrany, ben mirat. Amb prou feines ens coneixíem, cap de nosaltres, i de vegades ni ens parlàvem. Però vivíem l’una sobre de l’altra, i ens visitàvem molt sovint. Tothom ho sabia tot en un no res. Al cap de pocs mesos de viure en aquell edifici, les dones ja érem... íntimes .

»La Cessa era una dona jove i bonica, i feia pocs anys que s’havia casat. No estimava el seu marit. Tampoc l’odiava. De fet, ell era un bon home. Què vols que et digui, ella no estimava el seu marit i sortia cada dia, em sembla que s’entenia amb algú. En fi..., la Cessa tenia els cabells negres i li arribaven fins al cul. Un dia se’ls va tallar. Volia ser moderna. El seu marit no li va dir res, però el seu pare va entrar a casa seva, li va mirar els cabells curts i li va clavar una bufetada tan forta que li va fer veure la padrina. A continuació va manar al marit que no deixés sortir la seva filla de casa durant un mes. Ella baixava per l’escala d’incendis, entrava per la finestra de casa nostra i sortia per la porta. Cada tarda durant un mes. Un dia, va tornar quan nosaltres preníem cafè a la cuina. Jo que li dic: «Cessa, digues al teu pare que això és Amèrica, Amèrica. Ets una dona lliure». Ella que em mira i em diu: «¿Què vols dir, que digui al pare que això és Amèrica? Ell va néixer a Brooklyn».

La meva relació amb la mare no és bona i, a mesura que anem acumulant anys, sembla que encara empitjora. Estem tancades en un estret canal de relació, intens i vinculant. Durant anys seguits hi ha esgotament, una mena de relaxació entre totes dues. Després torna a aparèixer la ràbia, tòrrida i clara, eròtica en la mesura que acapara l’atenció. Últimament, la cosa no va bé entre nosaltres. La manera que té la mare de «trampejar» una mala temporada és acusar-me ben alt i en públic de la veritat. Sempre que em veu diu: «Tu m’odies. Sé que m’odies». Vaig a veure-la i diu a qualsevol que hi hagi a casa seva –un veí, un amic, el meu germà, una de les meves nebodes–: «M’odia. No sé què té en contra meu, però m’odia». També és ben capaç d’aturar un desconegut al carrer quan passegem i dir: «Aquesta és la meva filla. M’odia». Aleshores, se’m dirigeix a mi i em diu en un to de súplica: «¿Què t’he fet perquè m’odiïs tant?», jo no responc mai. Sé que ella crema per dins i no em fa res deixar que cremi. ¿Per què no? Jo també cremo per dins.

Però recorrem juntes els carrers de Nova York sense parar. Ara totes dues vivim a la part baixa de Manhattan, a un quilòmetre i mig de distància, i ens trobem sobretot per anar a passejar. La mare és una pagesa urbana i jo sóc ben igual que ella. La ciutat és el nostre element natural. Totes dues tenim aventures diàries amb conductors d’autobusos, dones indigents, cobradors i malalts mentals que viuen al carrer. Caminar fa que traguem el millor de nosaltres. Ara jo tinc quaranta-cinc anys i la mare en té setanta-set. És una dona forta i té bona salut. No li costa gens travessar l’illa de Manhattan amb mi. Durant aquestes passejades, no ens estimem, sovint ens barallem, però així i tot, passegem.