Vivian Gornick - Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat

–Digues el que vulguis –respon ella enfadada–. Era una manera de viure més humana.

Totes dues callem. Ve el cambrer amb el cafè. Ella agafa la tassa entre les mans abans que ell s’hagi girat del tot. Fa una xarrupada i llança una mirada desdenyosa a l’esquena del cambrer.

–¿D’això en diu calent? –es queixa–. No ho és, de calent.

–Crida’l.

Ella fa un moviment amb la mà.

–Tant se val. Me’l beuré així; no em moriré per això. –Veig clarament que la conversa la deprimeix.

–Jo només puc dir que si no fos fill seu, la Bella no el tornaria a veure mai més.

–Doncs ja són dos, no? Ell de ben segur no la tornaria a veure mai més si no fos la seva mare, no?

La mare em mira fixament des de l’altre costat de la taula.

–¿On vol anar a parar la meva filla tan intel·ligent?

–Dic que avui dia l’amor s’ha de guanyar. Fins i tots les mares i els fills.

Ella queda bocabadada i em mira amb una llàstima profunda. El que acabo de dir és una barrabassada tan grossa que potser no recuperarà mai més la capacitat de parlar. Després, movent el cap d’un costat a l’altre, diu:

–Et diré el mateix que em va dir aquella nena: «Senyora, ho ha entès tot al revés».

En aquell moment passa el cambrer amb una cafetera fumejant. La mare estira les mans i gairebé el fa caure.

–¿Aquest és calent? –pregunta en un to exigent–. L’altre no ho era.

El cambrer arronsa les espatlles, s’atura i li omple la tassa de cafè. Ella se’l beu amb delit, frisosa.

–És calent.

Per fi està satisfeta.

–Anem –diu, aixecant-se–. Fem tard.

Tornem sobre els nostres passos i continuem avançant per Lexington Avenue. L’aire és més dolç que abans, més càlid, més ple, i en la grisor brillant s’insinua pluja. Deliciós! De sobte, sento dins meu una onada d’esperança, però, com de costum, no va gaire més enllà. En comptes de pujar recta, clara, l’onada es torça, es replega cap endins i al cap de no res mor ofegada; un cicle que, tristament, conec molt bé. Miro la mare de reüll. Potser ho imagino, però em fa la sensació que veig reflectit en la seva cara el mateix recorregut absurd d’una emoció que s’ha extraviat. Hi ha color a les seves galtes, però té una expressió de sobresalt als ulls i un rictus a la boca. ¿Què veu, em pregunto, quan em mira? L’ambient del dia comença a canviar perillosament.

Som entre el número cinquanta i el seixanta. A banda i banda de l’avinguda, hi ha aparadors immensos de vidre plens de color i disseny. És una sort que sigui diumenge, perquè les botigues estan tancades i no cal prendre decisions. Ens agrada la roba, a la mare i a mi, ens agrada fer goig amb la roba, però ni ella ni jo podem sofrir anar a comprar. Sempre portem les poques peces que hem triat a cuita-corrents del primer expositor que trobem. Quan ens plantem, com ara, davant d’un aparador, i ens veiem obligades a admetre que hi ha dones que es vesteixen amb molta cura, som conscients de les incapacitats que totes dues tenim, i ens convertim en el que som sovint: dues dones d’inhibicions extraordinàriament similars unides pel fet d’haver viscut l’una dins l’òrbita de l’altra gairebé tota la vida. En moments com aquests, el fet que siguem mare i filla hi aporta una nota d’estranyesa. Ja sé que és precisament perquè som mare i filla que les reaccions de l’una són reflexos de les de l’altra, però, amb tot, l’adjectiu filial no sembla escaient. Al contrari, la idea de família, que som família, el concepte de vida familiar és desconcertant: una incertesa tant per a ella com per a mi. Estem acostumades a pensar que som una parella de dones amb mala sort i incompetents (ella viuda, jo divorciada), eternament incapaces de tenir una vida familiar pròpia. Així i tot, mentre ens estem plantades davant de l’aparador, sembla que el concepte de «vida familiar» és una idea fantasiosa, no verificada, tant per a ella com per a mi. La roba de l’aparador em fa pensar que ni ella ni jo no hem sabut clarament qui som ni com arribar a saber-ho.

De cop i volta, em sento trista. Molt trista. Una sensació de derrota em travessa de dalt a baix. Em sento desolada, sense direcció ni centre; totes les meves batalles diàries em semblen insignificants, sense rumb. No sé què dir. No només estic en silenci, sinó que m’he quedat sense paraules. La mare s’adona que tinc l’ànim per terra. No diu res. Continuem caminant sense dir res, ni l’una ni l’altra.

Arribem al carrer Seixanta-nou, girem i ens dirigim cap a l’entrada de l’auditori del Hunter College. Les portes són obertes. A dins, hi ha dos o tres-cents jueus que escolten asseguts homenatges que commemoren la seva història indescriptible. Aquests actes testimonials són el lligam que uneix. Recorden i persuadeixen. Guareixen i connecten. A la gent, els permeten comprendre’s a si mateixos. Els discursos s’allarguen. La mare i jo ens quedem dretes a la vorera, soles i juntes, davant del so creador de cultura que ens arriba des de dins. «Som un poble maleït», anuncia el conferenciant. «De tant en tant ens destrueixen, amb esforços ens aixequem altre cop, tornem a néixer. Aquest és el nostre destí».

Les paraules són com adrenalina per a la mare. Les galtes se li comencen a posar vermelles. Les llàgrimes li il·luminen els ulls. La mandíbula se li tensa. La pell adquireix to muscular.

–Entra-hi –em diu en veu baixa, pensant que m’anirà bé–. Vine. Et sentiràs més bé.

Jo faig que no amb el cap.

–Ser jueva ja no em pot ajudar –li dic.

Ella m’agafa fort el braç. No confirma ni nega les meves paraules, només em mira directament a la cara.

–Recorda –diu–. Ets filla meva. Forta. Has de ser forta.

–Oh, mama! –exclamo i sento brollar dins meu la vida que, amb por i avidesa, estima la llibertat i que em regalima per la cara de pell suau, la cara que ella m’ha donat.

Un dia trist i calorós d’agost, la Nettie va donar a llum després de cinquanta hores de dolors que gairebé la van destrossar. Va ser un nen i pesava cinc quilos quatre-cents. Li va dir Richard. Des del moment que la mare i jo vam ajudar-la a tornar de l’hospital amb el nen, vam començar a criar-lo juntament amb la Nettie i de vegades en comptes d’ella. L’alimentàvem de diverses maneres i, de tant en tant, li donàvem la vida mateixa. Era un nadó malaltís, sovint tenia crup asmàtic, que només li marxava inhalant calor per vapor. Sempre era la mare o el meu germà qui s’asseia sota el vaporitzador improvisat (una tovallola que aguantàvem sobre una olla d’aigua bullent com si fos una tenda) amb en Richie esbufegant als braços; mai no era la Nettie, que es tornava inútil davant de totes aquelles crisis. Es posava a caminar amunt i avall i s’estirava els cabells així que sentia els xiulets de la criatura quan respirava.

La Nettie, com es va veure de seguida, no estava dotada per a la maternitat. Hi ha moltes dones que no ho estan. Imiten els gestos i les maneres de les dones que els han ensenyat a ser i esperen que tot surti bé. Però a la Nettie li havien ensenyat a atreure, no pas a adaptar-se a la vida domèstica, i mai no sabia què havia de fer. No podia dominar l’art de les farinetes, de fer bullir bolquers ni dels banys a l’aigüera de la cuina. Els seus dits eren maldestres, els seus moviments ineficaços, el seu cervell incapaç d’absorbir l’esquema més senzill d’organització. La cuina feia pudor de bolquers bruts, el nadó anava moll i fastigós, l’aigüera era plena de pots amb una crosta de llet cremada. La Nettie sempre semblava atordida. Sempre que era a la cuina feia mitja volta –amb les cames nues, el tupè alt mig desfet, les celles arrufades, l’índex als llavis– i rumiava on havia deixat alguna cosa o altra que necessitava... Vejam... ¿on he deixat el nen?