Vivian Gornick - Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat

En Richie va sobreviure en una mar de sorda confusió. El recordo al braç dret de la Nettie, amb el bolquer ple de merda, la cara bruta dels dos últims àpats, agafant amb els ditets un floc de cabells rogencs, aferrant-se a la vida, mentre ella no para de fer voltes alarmada i en silenci. Com que ella no diu res, el nen triga una mica a alarmar-se també. L’expressió d’interès i curiositat de la cara de la criatura a poc a poc es va transformant en una expressió de pànic.

El silenci de la Nettie. Aquesta era una altra cosa que la feia diferent de les altres dones de l’edifici. Entre les altres, la primera reacció davant la confusió o la necessitat era deixar anar un devessall de paraules a molts decibels. Però la Nettie no podia. Amb la seva incapacitat es podria haver guanyat les altres dones, hauria pogut obrir una porta d’accés natural al seu món –«Oh, ensenyi-m’ho, digui’m, ¿és així com ho fa? Gràcies, senyora Zimmerman, Roseman, Shapiro, Berger; que n’és d’espavilada, vostè, i jo sóc tan ignorant! Que contenta que estic de poder aprendre de vostè»–, però no ho podia fer, ni tan sols sabia per on començar. Se sentia desprotegida davant les dones, quedava callada, insegura, i els amagava les necessitats. Menys a la mare.

La meva mare va ser la salvació per a la Nettie durant el primer any de vida d’en Richie. No tant pel que la mare feia per ella, encara que tots els petits gestos (portar-li pa i llet, vigilar en Richie una hora, banyar-lo o donar-li menjar de tant en tant) sens dubte li feien la vida més fàcil, a la Nettie; sinó sobretot perquè la mare l’escoltava quan es desfogava. Ara i adés, la mare entrava a la seva cuina i en dues o tres hores de feinejar amb concentració l’hi deixava neta i endreçada. Llavors es girava cap a la Nettie com dient-li: «Ara ja ho tens tot a punt. Comença a viure». La Nettie li somreia, l’abraçava i li feia un petó, i al cap de tres dies tot tornava a estar exactament igual que abans. La Nettie acceptava la feina de la mare, no pas com ho faria una dona jove observant una dona més gran per aprendre-ho a fer ella mateixa, sinó més aviat com una criatura que se sent salvada temporalment per una germana gran i una mica manaire. Es refugiava en en Richie, com si tots dos fossin uns nens orfes: li cantava fluixet, s’arraulia amb ell, s’amagava dies seguits amb ell sota els llençols al llit de matrimoni que ocupava la major part del que hauria d’haver estat la sala d’estar.

El pis de la Nettie era el més petit, més fosc i el menys moblat de l’edifici. La cuina, que, com la nostra, també donava al carreró i a la qual també hi tocava el sol al matí, era l’única estança agradable. Darrere la cuina hi havia dues habitacions de dimensions diferents amb finestres que donaven a una paret de totxos. Una d’aquestes habitacions hauria d’haver estat la sala d’estar, l’altra, el dormitori, però la Nettie no sabia muntar una sala d’estar. A l’habitació més gran hi havia un llit de matrimoni, una calaixera, uns quants prestatges i una tauleta vella i atrotinada. L’altra habitació es va convertir en un quarto dels mals endreços, una mena d’armari d’obra on podia amagar el pitjor desordre.

Així i tot, a mi em semblava que el pis, com la mateixa Nettie, tenia un toc de promesa i encant. Jo no coneixia la paraula bellesa, no hauria pogut dir que a casa nostra no n’hi havia; jo només sabia que petits bocins de plaer visual transformaven el piset diminut de la Nettie, que em feien sentir-me feliç i expectant quan travessava la porta de casa seva. La maternitat l’havia pertorbada, havia trastornat els seus hàbits casolans, estranys i entranyables, l’havia precipitat al caos, així i tot, al llit hi tenia un cobrellit prim de llana d’Ucraïna amb un estampat de caixmir; damunt la tauleta vella i tronada, un canelobre de plata; a la paret, una icona; la taula plegable de cartró que hi havia a la cuina quedava amagada sota unes tovalles amb un estampat geomètric extraordinari; i a l’ampit de la finestra s’hi veia un gerani molt gros, sempre ben cuidat, amb la terra humida i negra i les fulles d’un verd intens. Els dies més foscos, el vermell, el negre i el verd brillants de la planta alegraven l’ambient. No era pels objectes en si mateixos –nosaltres teníem un samovar de llautó preciós a la sala d’estar en el qual no em vaig fixar fins que vaig tenir vint-i-cinc anys–, era la manera com la Nettie posava i arranjava les coses, un do que tenia per crear gràcia i bellesa allà on abans no n’hi havia. I després, és clar, hi havia les puntes de ganxet; a tot arreu, les puntes de la Nettie.

La Nettie tenia molta traça per fer puntes de ganxet. De fet quan va conèixer en Rick Levine, ella treballava en una fàbrica de puntes. Sabia fer vestits, abrics, tovalles, cobrellits, però mai no va emprendre treballs de tanta envergadura. Només feia tapets, coixineres, macassars, peces petites per alegrar el seu piset. No tenia mai una idea específica o un disseny fix al cap quan s’asseia a fer ganxet, només s’hi posava i anava fent. S’asseia en una cadira vora la taula de la cuina quan finalment en Richie queia rendit a última hora de la tarda o a la nit (mai no el portava a dormir, la criatura simplement s’adormia), es passava un tros de fil de cotó sedós i llis pel canell i l’índex, agafava un ganxet d’acer prim i s’hi posava. Ho feia per estar tranquil·la, per entretenir-se i calmar l’agitació que sentia (la Nettie sempre havia de refer-se de la maternitat). No es prenia seriosament el seu talent. Si l’observaves mentre treballava, t’adonaves que s’interessava pel que feia –semblava que els dibuixos brotessin del seu ganxet; la sorprenien, sentia curiositat per saber com quedaria cada peça–, però no mantenia l’interès gaire estona: tan aviat estava concentrada i absorta en la labor, com se’n desentenia, la deixava estar i l’oblidava. Fer ganxet era un entreteniment apreciat només a mitges, una companyia quan estava nerviosa, relaxada, il·lusionada, tensa, eufòrica o deprimida.

Si comptés les hores que em vaig estar asseguda a la taula de la cuina mentre la Nettie feia ganxet, sumarien ben bé dos o tres anys. Solia anar-hi a última hora de la tarda i sovint al vespre, havent sopat. Ella feia puntes i jo observava el moviment del ganxet; era la nostra manera d’estar juntes. Ella deixava anar la imaginació en veu alta mentre treballava i jo escoltava, activament, les seves fantasies.

«No seria fantàstic que...», començava dient sempre. A partir d’aquí, amb la mateixa facilitat amb què feia passar el fil de seda entre els dits, anava teixint un relat amb final feliç i relacionat amb l’amor o els diners. Com els arguments de les novel·letes roses que llegia (movia els llavis al mateix ritme que anava passant a poc a poc els ulls per la pàgina), les seves fantasies eren senzilles, repetitives, avorrides. Les que tenien a veure amb els diners les solia començar dient: «No seria fantàstic que una velleta travessés el carrer i quan un camió estigués a punt d’atropellar-la, jo la salvés i ella digués: “Oh, maca, com t’ho puc agrair; té, agafa això”, i em donés el collaret que portava i jo el vengués per mil dòlars». O bé: «No seria fantàstic que un dia jo, asseguda en un banc del parc, veiés entre els taulons una bossa de paper marró que ningú no tocava perquè estava arrugada i bruta, i que jo l’obrís i hi trobés mil dòlars a dins». (A finals dels anys quaranta, en alguns cercles socials, mil era com un milió.)

Li agradaven molt més les fantasies centrades en l’amor, i s’hi esplaiava amb tot detall: «No seria fantàstic que un dia jo baixés del tramvia, rellisqués, em torcés el turmell, em portessin a l’hospital i el metge que em vingués a atendre fos molt ben plantat, amable i afable, que em mirés la cara i jo el mirés a ell i que ni ell ni jo no poguéssim apartar els ulls de l’altre, com si haguéssim quedat enganxats, com si ens haguéssim estat mirant tota la vida i ara tinguéssim por d’apartar la mirada tan sols uns instants, i que ell em digués: “Fa temps que t’espero. ¿Et vols casar amb mi?”. I que jo li digués: “Però vostè és un metge, un home amb estudis, i jo sóc una pobra dona, ignorant sense estudis. S’avergonyirà de mi”. I que ell em digués: “Has de ser meva; no val la pena viure si no et puc tenir”, i ja està, a partir d’aquell dia estem junts per sempre».