Vivian Gornick - Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat

–¿Què vols dir? –preguntava jo en veu alta–. ¿Què té de dolent la seva conducta? No trobo que tingui res de dolent. ¿Per què parles d’aquesta manera? –Llavors totes dues callaven, sense respondre’m i sense tornar a parlar de la Nettie aquell dia, almenys davant meu.

Un dissabte al matí, vaig entrar a casa de la Nettie sense trucar (la porta no estava mai tancada amb clau). Tenia una taula de cuina petita arrambada a la paret, al costat de la porta del carrer –el seu rebedor era més petit que el nostre, i de seguida eres a la cuina–, i qualsevol que entrava sense avisar «enxampava» els qui seien al voltant de la taula. Aquell matí vaig veure un home alt i prim de cabells rossos molt clars a la cuina. Davant seu seia la Nettie, amb el cap inclinat cap a les tovalles de cotó estampades que tant m’agradaven (nosaltres hi teníem un hule brillant i anodí, a la taula). Tenia el braç estirat, la mà quieta sobre la taula. La mà de l’home, una mà grossa amb les articulacions dels dits molt ossudes, cobrien la seva. Ell contemplava el cap cot d’ella. Vaig entrar volant, un remolí de nou anys que es ficava allà on no la demanaven. Ella va fer un bot a la cadira i va aixecar el cap. Als seus ulls hi havia una expressió que veuria moltes vegades anys a venir, però que aquell dia veia per primera vegada i, encara que no coneixia el vocabulari per descriure-la, vaig ser prou sensible perquè em trasbalsés. Ella estava calculant la impressió que m’havia fet aquella escena.

Fa una tarda ennuvolada d’abril, càlida i grisa; l’aire, dolç de primavera. La mena de temps que ens remou parts que no sabem identificar. S’escau que avui també és l’aniversari de l’aixecament del gueto de Varsòvia. La mare vol anar a la trobada commemorativa que es fa cada any al Hunter College. M’ha demanat que l’hi acompanyi. Jo li he dit que no, però he acceptat de pujar amb ella per Lexington Avenue fins aquell centre. Mentre caminem, m’explica una cosa que li va passar ahir al carrer.

–Jo m’estava dreta a l’avinguda –em diu– esperant que el semàfor canviés, i una nena, que devia tenir uns set anys, era al meu costat. Tot d’un plegat, abans que el semàfor canviés, la nena es disposa a travessar el carrer. Jo que la faig recular, la faig pujar a la vorera altre cop i li dic: «Reina, no travessis mai en vermell. Només has de travessar en verd». La nena em mira amb cara de llàstima i em diu: «Senyora, ho ha entès tot al revés».

–Aquesta nena no arribarà als vuit anys –dic jo.

–És el mateix que vaig pensar jo –fa la mare, rient.

Som a Lexington Avenue, a l’altura del número quaranta-u o quaranta-dos. És diumenge. El carrer pràcticament està desert, les botigues i els restaurants es veuen tancats, hi ha molt poques persones caminant.

–Necessito un cafè –anuncia la mare.

Els desitjos de la mare són senzills però no són negociables. Per a ella, són necessitats. Ara mateix, ha de prendre una tassa de cafè. Res no la distraurà d’aquest desig que ella anomena necessitat fins que no tingui a les mans una tassa d’aquell líquid fumejant a punt per acostar-se-la als llavis.

–Anem fins a la Tercera Avinguda –dic–. Allà hi haurà alguna cosa oberta. –Travessem el carrer i anem en direcció est.

–Aquest matí he parlat amb la Bella –diu la mare quan som a l’altre costat de l’avinguda, movent el cap d’una banda a l’altra–. Que n’és, de cruel, la gent! No ho entenc. Té un fill, que és metge, i perdona que t’ho digui, però se li porta molt malament. No ho entenc. ¿Quin mal li faria convidar la seva mare a passar un diumenge al camp?

–¿Al camp? Em pensava que el fill de la Bella treballava a Manhattan.

–Viu a Long Island.

–¿I això és el camp?

–No és pas la West End Avenue!

–Entesos, entesos. Així doncs, ¿què ha fet, ara, el fill?

–No es tracta del que ha fet ara, sinó del que fa sempre. Aquest matí la Bella ha parlat amb el seu nét i el nen li ha dit que ahir a la tarda van tenir molts convidats, i que tots s’ho van passar molt bé menjant al porxo. Ja et pots imaginar com s’ha sentit la Bella. Fa mesos que no l’han convidada. Ni el seu fill ni la seva jove senten res per ella.

–Mama, que el fill aconseguís sobreviure tenint la Bella per mare i, encara més, que acabés medicina... això només passa a les pel·lícules, i ho saps molt bé.

–És la seva mare.

–Déu meu.

–No em vinguis amb «Déu meu!». És veritat. Ella és la seva mare. Ben senzill. Es va estar de moltes coses perquè ell pogués tenir alguna cosa.

–¿Tenir què? ¿La bogeria de sa mare? ¿La seva ansietat?

–Una vida. Així de senzill. Ella li va donar la vida.

–D’això fa molt de temps, mama. No pot recordar-se’n.

–És molt poc civilitzat si no se’n recorda.

–Sigui com sigui, no per això ha de tenir ganes de convidar-la a seure amb els seus amics una tarda preciosa de dissabte de començament de primavera.

–Ho hauria de fer, tant si en té ganes com si no. No em miris així. Sé de què parlo.

Arribem a una cafeteria de la Tercera Avinguda, un local barat amb pretensions, tot de plàstic que imita la fusta, pell sintètica, canelobres de llautó platejats amb bombetes amb forma d’espelmes enceses, en un ambient cursi i fosc.

–¿Et sembla bé? –em diu la mare, en un to alegre.

Si jo digués: «Mama, aquest lloc és horrorós», ella diria: «La meva filla tan refinada, ella. Jo vaig créixer en un pis on només hi havia aigua freda i el vàter era al replà, però això és poc per a tu. Doncs, molt bé, tria tu el lloc», i continuaríem caminant per la Tercera Avinguda. Però faig que sí amb el cap, ens asseiem totes dues en una taula vora el finestral i em preparo per beure’m una horrible tassa de cafè mentre continuem la nostra conversa tan important sobre pares i fills.

–Ben calent –diu la mare al cambrer d’ulls caiguts i cabells negres que s’acosta a poc a poc a la nostra taula–. Vull el cafè ben calent.

Ell se la mira amb tan poca expressió que totes dues pensem que no l’ha entès. Després el cambrer es gira cap a mi i es limita a arquejar les celles per preguntar-me què volia. La mare li agafa el braç i inclinant el cap li fa un somriure exagerat.

–¿D’on és vostè? –li pregunta.

–Mama! –exclamo.

Estrenyent el braç del cambrer amb els dits, repeteix:

–¿D’on és?

El cambrer somriu.

–De Grècia –li diu–. Sóc grec.

–Grec! –diu ella, com si calculés el valor d’aquella nacionalitat–. Molt bé. M’agraden els grecs. Recordi. Calent. Vull el cafè ben calent. –Ell es posa a riure. La mare té raó. Sap de què parla. Sóc jo que estic desorientada en el món, no pas ella.

Aclarida la situació, ella reprèn el fil de la conversa.

–És inútil. Digues el que vulguis, els fills no estimen els pares com quan jo era jove.

–Mama, ¿de debò que ho creus, això?

–I tant que sí! La mare va morir als braços de la meva germana, envoltada de tots els seus fills. ¿Com moriré, jo? ¿M’ho pots dir, sisplau? Probablement trigaran una setmana a trobar-me. Passen els dies. No sé res de tu. El teu germà, el veig tres vegades l’any. ¿Els veïns? Quins? ¿Qui hi ha que es preocupi de mi? Manhattan no és el Bronx, saps?

–Exactament. D’això és tracta. Manhattan no és el Bronx. La teva mare no va morir als braços de la seva filla perquè la teva germana l’estimés més del que nosaltres t’estimem a tu. La teva germana odiava la teva mare, i ho saps molt bé. Era amb ella perquè era el seu deure i perquè des que es va casar sempre va viure a la cantonada. No tenia res a veure amb l’amor. No era una vida millor, era una vida d’immigrants, una vida de classe treballadora, una vida d’un altre segle.