Aleksandr Puixkin - Eugeni Oneguin

Li fan visites, al principi.

Ell, però, té un cavall a punt,

un semental del Don, perquè quan guipi

una tartana que, enfilant amunt,

apunta per la carretera,

pugui marxar pel pati del darrere.

Tots, molt ofesos d’un tal acte,

tallen amb ell qualsevol tracte.

«És un talòs, és un llunàtic,

és un maçó d’aquells, i beu

només vi negre, ja em direu!

No els va a la mà a les dames, l’antipàtic,

no diu de vós, contesta brusc: sí, no ...»

Aquesta era la unànime opinió.

En aquest temps, a la contrada,

arriba un altre propietari

que causa entre la veïnada

un mateix crític comentari.

De nom Vladímir Lenski, era un xicot

en plena flor dels anys, guapot,

lector de Kant, amb l’ànima repleta

d’estudis fets a Göttingen, poeta.

De les boirines d’Alemanya

va dur-ne el que li havien ensenyat:

somnis per un futur de llibertat,

una natura ardent i força estranya,

un parlar sempre enfervorit

i rínxols negres fins al pit.

La mundanitat freda i corrompuda

no havia encara en ell marcit la joia

i d’un amic la benvinguda

o la carícia d’una noia

daven caliu al cor, bo i inexpert.

Amb esperança que no es perd,

l’atreien l’espurneig i l’enrenou

del món: tot li semblava nou.

Apaivagava la incertesa

amb una dolça fantasia;

per ell, la vida consistia

d’incògnites de gran bellesa,

i sempre barrinava en elles

tot sospitant-hi meravelles.

Creia que una ànima bessona,

predestinada, se li acordaria:

que ella a la pena s’abandona

i que l’espera nit i dia.

Creia que els bons amics seran capaços

de dur, abans que trair, grillons tenaços,

i que no els dubta el braç robust

a destruir les armes de l’injust;

que hi ha una gent triada pel destí

que estima els altres de tot cor,

la seva plèiade no mor

i tard o d’hora haurà de resplendir

i amb un esclat de rajos absolut

omplirà el món de beatitud.

La compassió, la indignació que inflama,

envers el Bé un amor pur, franc,

i el dolç suplici de la fama

aviat li fan bullir la sang.

Lira a la mà, pel món desfila

i sota el cel de Goethe i Schiller,

amb el seu foc poètic, sent

que tota l’ànima s’encén.

Feliç, ell sempre en els seus rims

és de les altes muses digne,

perquè, amb orgull, als cants assigna

uns sentiments sempre sublims,

l’embat de la passió naixent dins seu,

la senzillesa bella i greu.

L’amor cantava, obedient,

i la tonada era serena

com d’una noia el càndid pensament,

com son d’infant o com la lluna plena

en els tranquils espais eteris,

deessa dels sospirs i dels misteris.

Cantava penes i separacions,

l’ Allò i els tèrbols horitzons

i roses en l’estil romàntic.

Cantava aquells indrets llunyans

on, tant de temps, en silenciós descans,

havia vessat plors amb el seu càntic.

El viure ja marcit cantava en vers,

als divuit anys tot just complerts.

Allà on només l’Eugeni era capaç

de valorar els seus dons divins,

no van poder agradar-li pas

les festes que donaven els veïns;

la seva xerradissa li era adversa.

Els amos feien gran conversa

de gossos, segues de farratges,

begudes, parentius i cosinatges,

i no excel·lien mai, per descomptat,

ni en foc poètic, ni agudesa,

ni en sentiments, ni en la saviesa,

ni en l’art del tracte en societat.

(Ara, el parlar de les mullers,

de ximple encara n’era més.)

Ric, guapo, Lenski és acollit

a tot arreu (al camp, aquest és l’ús):

el veuen casador i un bon partit

i els que li diuen el veí mig-rus

contents el casarien amb la filla.

Ell només entra i, no perilla,

en la conversa es posen a al·ludir

a l’avorrida vida del fadrí,

l’asseuen prop del samovar,

la filla Dúnia serveix te,

«Dúnia», li xiuxiuegen, «guaita’l, eh!»,

li porten la guitarra i (Déu nos guard!)

ja canta i xiscla com qui es mor:

« Acut al meu alcàsser d’or! »

A Lenski no li ve de gust

de dur fermalls matrimonials

i així, quan sap d’Oneguin, just

hi vol tenir lligams cordials.

Van coincidir. L’ona i el roc,

versos i prosa, el gel i el foc

no són tan diferents com ell i Oneguin;

i per això, quan es coneguin,

no es trobaran res de notable.

Més tard es cauen bé i, al capdavall,

junts cada dia munten a cavall

i fan una amistat inseparable.

Així la gent (i jo, el primer)

es fan amics de no saber què fer.

Però ni així existeixen, els amics.

Trobem uns zeros tots els altres,

desfent certs prejudicis massa antics,

i no ens preuem sinó a nosaltres.

Semblem petits Napoleons

i el que veiem en els milions

d’animals bípedes és sols una eina,

riem del sentiment i anem per feina.

L’Eugeni aquí tenia més paciència:

encara que ell jutgés la gent amb seny

i en general sentís desdeny,

solia en d’altres veure l’excel·lència

i els sentiments tractar amb respecte

(no hi ha cap norma prou perfecta).

Sentia Lenski amb un somrís:

la parla del poeta, apassionada,

un pensament encara movedís,

la inspiració contínua en la mirada,

tot per a Oneguin era nou.

Al seu davant, ja se’n guardava prou

de dir algun mot que sonés fred,

pensant: «Seria ben ximplet

privar-te d’una efímera il·lusió,

ja et desenganyaràs encara

que jo no hi sigui; viu tranquil, per ara,

pensa que el món és pura perfecció:

et perdonem la jovenesa.

L’ardència és jove i jove és la bestiesa.»

Pels seus debats servia tot,

tot els portava a pensaments magnífics:

l’acord social d’un clan remot,

el Bé i el Mal, descobriments científics,

els hàbits que heretem amb la cultura,

l’enigma de la sepultura,

el ser, el destí; tot hi tenia tanda

i no deixaven res de banda.

Lenski, si un tema li tocava el viu,

deia, abrandat, en un transport,

trossos d’algun autor del nord;

l’Eugeni, amb aire permissiu

(i sense entendre-hi gens, de versos, ell),

feia l’esforç d’atendre el jovencell.

Però si hi ha un assumpte que fascini

els meus dos ermitans, són les passions.

Fora del seu rebel domini,

Oneguin en parlava, en ocasions

fent un sospir ple de recança.

Feliç qui n’ha sabut l’esgarrifança

i se n’ha anat del seu costat;

molt més feliç qui no les ha tastat,

qui, refredant l’amor amb la distància,

l’odi amb retrets de tafaner,

badalla amb els amics i la muller;

qui, mai gelós, no ha sentit ànsia;

qui el patrimoni familiar

no es juga a cartes ni a l’atzar.

Quan ens empara la bandera

d’una quietud prudent i lliure,

quan se’ns apaga la foguera

de les passions, quan ens fan riure

els seus rampells, les embranzides

i ressonàncies diferides,