Aleksandr Puixkin - Eugeni Oneguin

que solen editar difamacions

em prenguin per comparacions

i repeteixin descreguts, després,

que aquí he gargotejat el meu retrat

com va fer Byron, l’altivat,

com si avui dia no es pogués,

en un poema llarg, parlar d’algú

i que per força no hagis de ser tu.

Tots els poetes són amics

de somnis amorosos, és ben cert.

Quan em venien pensaments bonics

n’extreia una figura que, a cobert,

restava en l’ànima reclusa

perquè després la revivís la musa.

Cantava, malcurós com era,

la noia muntanyenca, una quimera,

i les captives del Salguir. 31

Companys, sovint veig que despunta

entre vosaltres la pregunta:

«La lira ¿per qui et fa un sospir?

¿A qui, entre contrincants geloses,

has dedicat paraules melodioses?

»¿Quina mirada et fa d’inspiració

i amb la carícia que t’adreça

et paga el cant ple de tristor?

¿A qui torna el teu vers una deessa?»

I, nois, ningú. Ningú, carai!

El foll desfici de l’amor, jo mai

no l’he sentit i he estat feliç.

Beat qui al seu amor unís

rimes fervents! Ha duplicat

el sant deliri de la poesia

fent amb Petrarca una mateixa via,

ha donat pau al cor apesarat

i ha aconseguit la glòria de retruc.

Jo, enamorat, sóc mut i ruc.

La musa ja ha tornat, l’amor és mort

i el seny obscur se m’ha aclarit.

Lliure, de nou busco l’acord

de sentiments, sons màgics i sentit.

Escric, i el cor no es desespera,

la ploma ja no té aquella fal·lera

de fer, al costat dels versos, dibuixets

de caparrons de noies, de peuets;

no crema cendra en revifalla.

Si bé afligit, ni un plor no em resta

i aviat de marques de tempesta

no en quedarà cap romanalla:

llavors començaré a fer plans

d’una obra de vint-i-cinc cants.

Ja tinc l’esquema argumental

i el nom del meu protagonista,

mentre que la novel·la té el final

d’aquest primer capítol a la vista.

M’ho he remirat amb diligència:

hi veig més d’una incoherència

i en esmenar-la no em distrec.

Li dono a la censura el que li dec

i a mercè plena dels gasetillers

entrego el fruit de la feinada meva.

Vés-me a les vores del riu Neva,

tu, creació nounada, vés!,

i el premi de la glòria ateny:

males lectures, crits i reny!

2. Piotr Viàzemski (1792-1878), poeta i amic de Puixkin.

3. Ruslan i Liudmila (1820), poema llarg de Puixkin.

4. El Letni Sad, jardí públic de Sant Petersburg, a la vora del Neva, envoltat de canals.

5. «Adéu» en llatí.

6. Les estrofes absents són un recurs narratiu. De vegades Puixkin les va escriure i després suprimir, de vegades no les va escriure mai.

7. Protagonista d’una novel·la francesa del XVIII, Vie du Chevalier de Faublas , apel·latiu per a un seductor.

8. Rellotge de butxaca.

9. Piotr Kaverin (1794-1855), amic de joventut de Puixkin.

10. El xampany del 1811, any que va passar un cometa que recordarien molt temps, era apreciat.

11. Protagonista de la tragèdia de Vladislav Ózerov Fingal .

12. Denís Fonvizin (1744-1792), Iàkov Kniajnín (1740-1791), Vladislav Ózerov (1769-1816), autors de teatre. Iekaterina Semiónova (1786-1849), actriu tràgica. Pàvel Katenin (1792-1853), escriptor, traductor de Corneille. Aleksandr Xakhovskoi (1777-1846), dramaturg famós per les seves comèdies d’actualitat. Charles Didelot (1767-1837), coreògraf.

13. Musa de la dansa.

14. Duniaixa Istómina (1799-1848), deixebla de Didelot.

15. Als teatres de l’època no hi havia guarda-roba i els criats s’esperaven amb els abrics.

16. Els perfums masculins eren novetat.

17. Friedrich Melchior Grimm (1723-1807), il·lustrat, col·laborador de l’Enciclopèdia.

18. Piotr Txadàiev (1794-1856), intel·lectual, dandi, amic de Puixkin.

19. El Diccionari de l’Acadèmia Russa (1794), normatiu i purista, evitava les paraules estrangeres.

20. El dia que una casa donava un ball posaven llums d’oli a les cornises.

21. Puixkin fa referència al seu exili.

22. Nom poètic per convenció, com d’altres que surten en l’obra (Armida, Fil·lis, Zizí), típics de l’estètica classicista i galant.

23. El primer toc de tambor, de matinada, a les casernes militars situades als afores de Petersburg.

24. Barri al nord-est de Petersburg que llavors era als afores de la ciutat.

25. Protagonista d’ El pelegrinatge de Childe Harold (1812-1818), obra de Byron.

26. Jean-Baptiste Say (1767-1832), economista francès. Jeremy Bentham (1748-1832), filòsof anglès.

27. Carrer cèntric de Petersburg.

28. Torquato Tasso (1544-1595), poeta italià, autor de la Gerusalemme liberata i altres poemes escrits en octaves.

29. Riu que desemboca a prop de Venècia.

30. Els poetes.

31. Referències a obres anteriors de Puixkin, de rerefons oriental: El pres del Caucas (1821) i La font de Bakhtxisarai (1822). El Salguir és un riu de Crimea.

O rus! ... 32

HORACI

Oh Rússia!

Al camp, l’Eugeni s’avorria

en un racó de món excels.

Qui estimi els gaudis innocents podria,

en aquell lloc, beneir els cels.

La casa, sola i senyorial,

era a recer dels vents per un tossal

i a prop d’un riu. Lluny, als seus peus,

hi havia prades i daurats conreus

que virolaven, plens de flors;

hi havia al volt uns quants poblats

i hi pasturaven els ramats.

Un gran jardí, paratge de repòs

de dríades pensives, desatès,

obria el seu ombratge espès.

Estava feta, la mansió honorable,

com cal que es faci una mansió:

tota ella ferma i confortable,

al gust sensat de l’antigor:

habitacions de sostre alt,

drapada la saleta principal,

a les parets retrats dels tsars

i estufes d’un enrajolat espars.

Avui, tot ha quedat antic;

per què, no sé explicar-m’ho pas.

Tot i que això, en qualsevol cas,

no preocupava el meu amic,

que li venia igual la badallera

fos el saló modern o d’una altra era.

Es va instal·lar a la cambra on, quaranta anys,

va estar-s’hi el familiar d’habituds tosques,

amb la casera intercanviant reganys,

mirant per la finestra i matant mosques.

Tot era humil: empostissat

de roure, un escriptori gens tacat

de tinta, armaris i un sofà de ploma.

Va obrir els armaris: most de poma

en gerres, tota una comesa

d’un aiguardent de fruita, un calendari

de l’any mil vuit-cents vuit, en un armari;

en l’altre, una llibreta amb la despesa.

L’ancià tenia tants quefers

que, en llibres, com voleu que s’hi fixés.

Enmig dels seus dominis, sol,

per passar el temps d’alguna forma,

l’Eugeni té una idea al vol:

fer, en l’orde antic, una reforma.

Ermità savi, les labors forçoses, 33

seguint idees novedoses,

transforma en un impost no tan feixuc.

L’esclau va beneir el fat benastruc.

En canvi, el seu veí no hi veia

sinó un terrible greuge, estalviador

i emmurriat al seu racó;

l’altre veí amb sorna somreia.

Tots eren d’un parer senzill:

aquell extravagant era un perill.