Aleksandr Puixkin - Eugeni Oneguin

mig populars i mig idealistes,

fruit descurat dels meus divertiments,

d’insomnis, d’una vaga inspiració,

d’anys immadurs i ja pansits,

de freds advertiments de la raó

i de senyals del cor, adolorits.

1. Tiré d’une lettre particulière 1 1. «La plètora de vanitat el movia a aquella mena d’orgull que fa confessar amb la mateixa desgana les bones i les males accions, efecte d’un sentiment de superioritat potser imaginari.» Puixkin diu que treu aquesta citació d’una carta privada, però segurament s’ho va inventar. No vull distreure el públic vanitós, estimo l’atenció benigna d’una amistat: tant de bo fos, la que et presento, una penyora digna de la teva ànima agraciada, plena d’un sacre ensonyament de poesia clara i desvetllada, simplicitat i elevació de ment. Que sigui així, i, amb mà predisposada, pren uns capítols divergents, amb notes còmiques i tristes, mig populars i mig idealistes, fruit descurat dels meus divertiments, d’insomnis, d’una vaga inspiració, d’anys immadurs i ja pansits, de freds advertiments de la raó i de senyals del cor, adolorits. 1. «La plètora de vanitat el movia a aquella mena d’orgull que fa confessar amb la mateixa desgana les bones i les males accions, efecte d’un sentiment de superioritat potser imaginari.» Puixkin diu que treu aquesta citació d’una carta privada, però segurament s’ho va inventar. «La plètora de vanitat el movia a aquella mena d’orgull que fa confessar amb la mateixa desgana les bones i les males accions, efecte d’un sentiment de superioritat potser imaginari.» Puixkin diu que treu aquesta citació d’una carta privada, però segurament s’ho va inventar.

S’afanya a viure i frisa per sentir...

PRÍNCEP VIÀZEMSKI 2

«L’oncle és de normes tan perfectes

que ara, malalt de veritat,

se’ns ha guanyat tots els respectes:

millor no ho pot haver pensat.

Dóna un exemple de profit,

però, Déu meu, que és avorrit

estar-se nit i dia amb un malalt,

sense allunyar-se del capçal!

Que n’és, d’hipòcrita i mesquí,

distreure un infeliç que fina,

donar-li mentrestant la medicina,

tot trist, posar-li bé el coixí,

sospirar i dir-se, quan no ho sent ningú:

a veure si el diable se t’endú!»

Així rumia un jove poca-solta,

volant en cotxe de correus

entre la polseguera que l’envolta,

fet hereu únic pel voler de Zeus.

Amics de la Liudmila i d’en Ruslan!, 3

deixeu que us mostri en un instant,

ara mateix, sense cautela,

el nostre heroi, l’heroi de la novel·la:

Oneguin, amb qui tinc bona amistat,

a vores del riu Neva neix,

allà on potser vas néixer tu mateix,

lector, o allà on has destacat.

Jo abans rondava per allí,

però em fa mal, el nord, a mi.

Servint l’Estat amb molt d’afany,

son pare s’endeutava més i més;

solia fer tres balls cada any;

s’entén que, en fi, s’arruïnés.

L’Eugeni queda a bon resguard:

primer el cuida Madame ; més tard,

serà Monsieur qui en prendrà cura.

Si bé es feia estimar, la criatura,

era argent viu. Per treure-li neguits,

Monsieur l’Abbé , trist franceset,

en comptes de moralitzar el vailet,

en tot l’alliçonava entre acudits,

renyava les maleses sense aplom

i el duia al Parc d’Estiu 4 a fer-hi un tomb.

Quan joventut i rebel·lia

arriben a l’Eugeni, anys de somieig,

anys d’esperança i melangia,

a aquest Monsieur l’engeguen a passeig.

Ja en llibertat Oneguin roda:

es fa tallar els cabells d’última moda,

va igual que un dandy londinenc mudat

i entra per fi dins l’alta societat.

Se sap comunicar en llengua francesa

perfectament, l’escriu amb eficàcia,

fent reverències hi té gràcia,

balla masurques amb destresa.

¿Què més us cal? Per tots resulta

un noi que es fa estimar i, a més, prou culte.

Tots hem après alguna cosa

de la manera que millor hem pogut,

i, així, tothom que s’ho proposa,

gràcies a Déu, pot fer-se el saberut.

Oneguin és, segons el veredicte

de molta gent (jurat estricte!),

força instruït; pedant, però.

Tenia el felicíssim do

de conversar i no prendre mai partit,

tocar qualsevol tema com si res

en un debat, amb aire entès,

guardar silenci en coses d’erudit

i desvetllar el somriure de les dames

amb flames d’imprevistos epigrames.

No està de moda, ja, el llatí.

Ell en va aprendre, a dir-vos veritat,

la mica que solia fer servir:

d’inscripcions fàcils, treure’n l’entrellat,

enraonar de Juvenal,

escriure vale 5 en cartes, al final,

i de l’ Eneida , amb desencerts,

no dir-ne gaire més d’un vers.

Entre la pols de les cronologies,

furgant les cròniques del món sencer,

no hi trobaria cap plaer.

De Ròmul, tanmateix, als nostres dies,

tenia apreses de memòria

un munt d’anècdotes d’història.

Privat d’amor per l’alta poesia,

no s’entregava a la sonoritat

i un iambe d’un troqueu no distingia,

tot i que molts ho haguéssim intentat.

Maldeia de Teòcrit i d’Homer

i a Adam Smith es dedicava enter.

Era un profund economista:

tenia el propi punt de vista

sobre l’erari nacional,

com se sosté un Estat, com creix,

com prescindeix de l’or mateix

si té matèria natural .

Son pare això no ho entenia bé

i hipotecava més terrer.

De tot el que sabia a més l’Eugeni

no puc pas fer-ne l’enfilall.

Però on sí que era un veritable geni,

allò que se sabia amb més detall,

allò que des de jove li seria

dificultat, tortura i alegria,

que li distreia tota la jornada

la seva mandra atribolada,

era, doncs, l’art de la passió suau,

que Ovidi va cantar, pagant-ho car:

tan lluny d’Itàlia, de la llar,

enmig d’un erm indret moldau,

entre suplicis, va acabar-hi

un viure esplendorós i temerari.

..................

Que aviat que va saber fer el paperot,

estar gelós, guardar-se una il·lusió,

fingir-se ombrívol i capcot,

desenganyar per enganyar millor,

mostrar-se vanitós o obedient,

considerat o indiferent!

No deia res: que esmorteït!

Parlava: que fogós i ardit!

Tot escrivint, que desimbolt!

D’un sol amor, d’una única alenada,

s’abandonava a l’estimada.

Quins ulls posava, intrèpid o irresolt,

ràpid o tendre, i com, de tant en tant,

feia acudir una llàgrima brillant!

Com simulava no tenir experiència,

atemoria amb penes preparades,

torbava amb bromes la innocència,

feia lloances delicades;

vingut l’instant entendridor,

sabia derrotar amb seny i passió

les pors d’uns anys sense malícia,

rebia el gest reflex d’una carícia,

pregava alguna confessió discreta,

sentia ja el primer batec,

l’amor a prop, i quan, en sec,

pactava una reunió secreta...

amb ella a soles al davant,

feia una classe edificant!