Aleksandr Puixkin - Eugeni Oneguin

Que aviat que va causar desfici

als cors de les coquetes oficials!

Si li venia, per caprici,

de carregar-se els seus rivals,

en deia fàstics ple de mala bava.

I quines trampes no els parava!

Però vosaltres, benaurats marits,

amb ell no estàveu mai renyits.

Tant s’avenia amb l’home picardiós

(deixeble de Faublas 7 i del seu art)

com amb el suspicaç vellard

o amb el cornut majestuós

i satisfet, que tot ho troba bé,

tant el dinar com la muller.

..................

Com sempre, encara s’està al llit

que ja li porten notes i correu.

¿Què són? ¿L’inviten? Sí, a la nit

el criden de tres llocs, es veu.

Primer una festa, una altra més tardana…

¿A on anirà, el meu tarambana?

¿Per on comença? Li és igual:

a tot arreu arriba puntual.

Es muda i surt, si dura el titubeig,

cofat amb un bolivarià ,

i ja tenim l’Oneguin a rondar

a l’aire lliure, pel passeig,

fins que adverteix l’atent Breguet 8

que arribarà a sopar justet.

Ja és fosc. Dins el trineu s’aclofa,

tothom s’aparta al crit «Feu pas, us dic!».

El gebre li ha argentat l’estofa

del coll de llúdria de l’abric.

Cap al Talon s’embala: que l’esperin,

segur que allí ja hi ha en Kaverin. 9

Hi ha entrat, el suro salta en línia dreta,

raja el xampany, el del cometa. 10

Té enfront un roast-beef ensagnat,

tòfones (luxe de la jovenesa,

la flor de la cuisine francesa)

amb pinya de color daurat,

formatge tendre de Limburg

i foie en conserva d’Estrasburg.

La set vol copes per posar en remull

la carn que crema, el greix; però el Breguet

repica enmig del batibull:

avui estrenen un ballet.

Legislador implacable del teatre

que xiula tant com idolatra

belles actrius a l’escenari,

dels bastidors un ciutadà honorari,

Oneguin vola a l’esdeveniment

per a xiular-hi l’heroïna,

Fedra o Cleòpatra, aplaudir Moïna 11

o un entrechat , dins d’un ambient

d’esperit crític (l’únic fi

de tot plegat, però, és fer-se sentir).

País de màgia! En temps passats,

Fonvizin va brillar sovint,

còmic audaç i amic de llibertats;

també l’adaptador Kniajnín.

Ózerov va partir-s’hi el tribut noble

que són els plors i aplaudiments del poble

amb la Semiónova, l’actriu.

Allà Katenin va tornar-hi viu

el geni majestàtic de Corneille,

el murri Xakhovskoi va fer l’estrena

dels seus sainets, punyents de mena,

i Didelot va coronar-s’hi rei. 12

Allà, entre bastidors entretingut,

van córrer els dies de ma joventut.

¿Què se n’ha fet, deesses, de vosaltres?

¿On heu anat? Oïu ma trista veu:

¿sou les d’abans?, ¿sou unes altres

que, rellevant-les, no les reemplaceu?

¿Escoltaré aquells cors un altre cop?

¿Ingràvida, em volarà a prop

una Terpsícore 13 del país rus?

¿No trobaré, amb l’ull trist, difús,

cap rostre conegut sobre l’escena

repetitiva i, dirigits

al públic els binocles avorrits,

espia fred de l’emoció aliena,

hauré de badallar, callat,

i recordar aquell temps passat?

És ple, el teatre. Brillen llotges,

butaques i platea, tot hi bull,

al galliner piquen de mans, ferotges,

i fa remor el teló mentre es recull.

Brillant, etèria, el gest acorda

als arquets màgics de la corda,

prop seu un grup de nimfes s’aglutina,

és ella, Istómina, la ballarina. 14

Tocant a terra amb un peu sol,

fa amb l’altre un cercle, punt per punt.

De sobte un salt, de sobte vola amunt,

com Èol bufaria un borrissol,

es descabdella, s’embolica

i amb un peuet veloç en l’altre es pica.

Aplaudiments. Oneguin entra,

se’n va al seient topant amb tot de cames;

guerxeja i els binocles centra

sobre desconegudes dames.

Ja ha repassat les galeries,

ho té tot vist: vestits i fesomies

el deixen molt insatisfet.

A banda i banda, als homes els ha fet

salutacions, i, amb gran desinterès,

després, ha contemplat l’escena

i ha badallat i ha dit, girat d’esquena:

«Al pas del temps, tot hi és sotmès.

Abans veia els ballets sense fer figa,

però ara en Didelot també em fatiga.»

Encara amors, dimonis i serpents

salten i s’esvaloten allà dalt.

Encara guarden els abrics servents

que dormen al vestíbul principal. 15

Piquen de peus; ningú no para

de protestar, mocar-se, fer gatzara.

Encara es veuen, dins i fora,

els fanalets brillant alhora.

Es cansen els cavalls del fred

i dels arnesos, i els cotxers fan lloc

per escalfar les mans al foc,

tot renegant del senyoret.

Però l’Eugeni ja se’n va,

a casa: el noi s’ha de mudar.

¿Me’n sortiré, de fer un retrat fidel

d’aquella cambra resguardada

on l’aprenent de modernet model

es muda i es desmuda altra vegada?

Amb tot allò que sol difondre’s

pels capritxosos des de Londres

(que, Bàltic a través, n’extreu

carregaments de fusta i sèu),

amb tot el que el gust àvid de París

(el van endevinar, el negoci)

s’empesca d’exquisit per l’oci,

el luxe i el plaer més mudadís,

amb tot això no deixa racó buit,

aquest filòsof als divuit.

Ambre a les pipes de Bizanci,

bronze a la taula, porcellana,

perfum (l’olfacte malcriant-s’hi) 16

dins de cristall en filigrana,

llimes d’acer i pintes, tisoretes,

les unes tortes, d’altres dretes,

i tretze gèneres de raspallets,

aquells per ungles, per les dents aquests.

Rousseau va creure irreverent

(ho dic de pas) que el seriós Grimm 17

es netegés les ungles de borrim

al seu davant, llunàtic eloqüent.

Tant defensar la llibertat,

i aquí va estar del tot desencertat.

Es pot ser un home molt com cal

i dur les ungles netes. ¿Qui es consum

lluitant amb l’època actual?

És el gran dèspota, el costum.

L’Eugeni meu, com un Txadàiev 18 dos,

tement dels altres un rebuig gelós,

era un pedant en roba: es va permetre

de ser el que es deia un petimetre.

Passava, entre miralls i coses fines,

tres hores, pel cap baix, cuidant la imatge.

Semblava, quan sortia de l’estatge,

que, disfressada amb robes masculines,

Venus mateixa, esbojarrada,

volgués anar a una mascarada.

Us he ensenyat, atent, amb cura,

una toaleta estrafolària

i ara voldré, pel món de la cultura,

descriure aquí la seva indumentària.

Això potser ja fóra massa.

Ho hauria de descriure amb traça

però gilet, frac, pardessús ...

cap d’aquests mots no hi és, en rus.

I ja ho veig prou (m’inculparé):

caldria que el meu pobre estil

deixés d’empastifar-se amb mil

paraules d’àmbit foraster

(el Diccionari de la llengua , 19 jo

també l’he consultat, però).

Això no ens interessa gens;