Aleksandr Puixkin - Eugeni Oneguin

ens acuitem al ball, més val,

que el meu Oneguin ja hi fa cap, corrents,

i a un cotxe de lloguer ha pujat d’un salt.

Els fars frontals dels carruatges,

per les façanes fosques d’habitatges

i pels dorments carrers en successió,

treuen, alegre, una claror

que fa en la neu tot d’arcs de Sant Martí.

A la mansió de festa, tot són tràfecs

i pengen fanalets als ràfecs. 20

Pels finestrals, d’allà i d’aquí,

s’hi veuen córrer siluetes

de caps d’extravagants i de dametes.

El nostre heroi arriba al hall ;

com una fletxa vora del porter,

pels esgraons de marbre ha emprès el vol,

d’un cop de mà s’ha clenxat bé

i ha entrat. El lloc és ple de gom a gom,

la ja cansada música prorromp,

tots dansen la masurca, al ball,

arreu hi ha gent, terrabastall,

dringuen els esperons dels militars,

volen els peus de les senyores,

entre les seves passes seductores

volen, fogosos, els esguards,

i el recelós xiu-xiu d’uns figurins

es nega en el rugit dels violins.

En temps d’anhels i aspiracions,

vaig ser dels balls un gran apassionat:

per lliurar cartes o declaracions

no hi ha un indret més adequat.

Vostès, marits de tant d’honor!

Voldria fer-los un favor,

al que els diré tinguin l’oïda oberta:

més els valdria d’estar alerta.

Vostès, mamàs, amb ull més vigilant,

tinguin les filles controlades,

estiguin als binocles aferrades!

Déu les empari, si no ho fan!

Jo puc escriure això amb raó:

fa temps que ja no sóc cap pecador.

Ai las, he malversat mitja existència

en tota mena d’alegria!

El ball, però, no fos per la decència,

encara avui m’agradaria.

A mi m’agrada el jovent boig

i la gentada, l’espurneig i el goig,

les dames, els vestits tan meditats,

i els seus peuets. Però amb dificultats

podreu trobar, a Rússia sencera,

que n’hi hagi, de bonics, ni tres parells.

Ah!, no he pogut oblidar aquells

peuets… Tristoi, sense delera,

encara hi penso tot el dia;

dormint, el cor se’m desficia.

¿Quan, doncs, i en quin racó de món

ho oblidaràs, cap de pardals?

Ah, peus, peuets! ¿On sou, ai, on?

¿Trepitgeu flors primaverals?

Criats entre plaers d’Orient,

la neu del nord, tan depriment,

no l’heu marcat d’unes petjades;

en grans catifes aflonjades,

gaudíeu luxes i textura.

¿De quan feu perdre’m la memòria

de set d’elogis i de glòria,

del lloc patern, de la clausura? 21

La joventut alegre s’ha esborrat

tal com les vostres petges en un prat.

De Flora el rostre, de Diana el bust,

i tant que ho són, de bells, amics!

Però és millor Terpsícore, al meu gust,

que els seus peuets són més bonics.

En contemplar-los, l’ull preveu

alguna recompensa sense preu,

i llur bellesa afigurada mou

desitjos solts en enrenou.

M’agraden els peuets, Elvina amada, 22

a taula, sota llargues estovalles,

al ball, sobre el parquet on t’emmiralles,

de primavera, a l’herba d’una prada,

d’hivern, tocant les reixes de la llar

o en penyes de granit, vora la mar.

Recordo el mar abans d’una tempesta:

com van engelosir-me les onades

que als seus peuets, corrua agresta,

corrien a ajaçar-se, enamorades!

Com vaig voler, llavors, amb la maror,

tocar-li els peus, fer-hi un petó!

No, cap passió semblant, cap dia

de joventut que en mi bullia,

va fer-me desitjar amb un tal fervor

besar la boca d’una Armida,

la galta com de roses, enrogida,

les sines plenes de llangor;

no, mai, amb una empenta així

cap sofriment no em va afligir.

Tinc el record d’uns altres dies:

en somnis íntims, per instants,

sostinc l’estrep de moltes alegries…

em ve el peuet entre les mans.

De nou la fantasia em bull a l’acte,

de nou la sang s’inflama amb aquell tacte,

sento que al cor pansit s’emmena,

l’amor de nou, de nou la pena!...

Prou, no diguem més meravelles

de les altives amb xerraire lira;

ni els sentiments ni els versos que ens inspira

el seu encant no se’ls mereixen, elles;

els dons d’aquestes magues són replets

d’engany: els mots, els ulls... i els seus peuets.

I el meu Oneguin, ¿què? Mig adormit,

directe al jaç, deixa la dansa,

quan els tambors 23 ja han deixondit

la gran ciutat que no descansa.

Un tender es lleva, l’altre és al carrer,

va a la parada un carreter,

del barri d’Okhta 24 una lletera

ve trepitjant la neu primera.

Creix el xivarri matinal.

S’obren persianes, la fumera arrenca

i puja en espiral blavenca,

i el pastisser alemany, tan puntual,

diversos cops, en gorra de cotó,

ja ha obert el vasisdàs (o porticó ).

Però, esgotat del ball i del sarau,

tornant la matinada en mitjanit,

en una ombra beata, dorm en pau

el fill del luxe i del delit.

Dorm fins passat migdia; altra vegada

es llevarà amb la vida preparada,

monòtona i exuberant,

sempre el demà a l’ahir semblant.

Però l’Eugeni ¿està content,

tot i ser lliure i a la flor dels anys,

tot i tenir, en amor, tants guanys

i tants plaers diàriament?

En tants festins, ¿s’estava complagut,

despreocupat, bé de salut?

No. D’hora es va enfredar l’afecte,

el va avorrir l’estrèpit mundanal,

les belles van deixar de ser l’objecte

d’un maldecap habitual;

massa traïcions el van deixar esgotat,

i el van cansar els amics i l’amistat,

perquè no sempre fan el pes

ni els beef-steaks ni el foie gras estrasburguès

amb el xampany de les bodegues,

ni els acudits (no tothom sap

estar enginyós amb mal de cap).

I, si era poca-solta i cercabregues,

també va perdre el gust, en fi,

del plom, del sabre i del maldir.

És una xacra (tothom s’erra

a l’hora de trobar-li causa)

semblant al spleen d’allà Anglaterra:

la khandrà russa sense pausa

a poc a poc se’l va fer seu.

No es va engegar cap tret, gràcies a Déu

no va tenir aquesta sortida,

però es tornava fred envers la vida.

Com un Childe Harold, 25 llangorós,

als grans salons compareixia.

Cap joc de cartes, cap xafarderia,

sospir o esguard afectuós…

res no me li era d’interès,

no el commovia res de res.

..................

Capritxosetes d’alta societat!

Sou les primeres de qui es despreocupa.

Als nostres temps, la veritat,

cansa una mica l’estil d’upa.

Malgrat que alguna (de vegades passa)

de Say i Bentham 26 us farà una classe,

enutja, en general, la seva parla:

no paren, bledes, d’espifiar-la.

A més, que totes són tan virtuoses,

tan imposants, tan saberudes

i tan devotes, convençudes,

tan remirades i puntoses,

i als homes són de tan costós accés,

que ja ve spleen de veure-les, només.