Aleksandr Puixkin - Eugeni Oneguin

Vosaltres, belles damisel·les

a qui, de nit molt avançada,

porten gosades carretel·les

per la ciutat pavimentada...

va abandonar-vos igualment.

Un renegat del gaudi turbulent,

l’Eugeni a casa es va tancar,

va prendre, badallant, la ploma en mà,

hauria escrit… però l’esforç constant

li feia fàstic i, després de tot,

la ploma no va escriure un mot

i ell no va anar a parar al gremi llampant

del qual no n’he de fer el judici,

ja que és el meu mateix ofici.

Un altre cop donat al lleure,

un buit terrible el va afligir

i amb un lloable fi es va asseure:

amb la saviesa d’altri omplir el magí.

Posa legions de llibres al prestatge,

llegeix, llegeix, sense avantatge:

això és estrany i fals, allò avorrit,

allà hi manca fondària, aquí sentit;

en tots hi troba una tortura:

els llibres vells són antiquats,

s’obstinen en l’antic les novetats.

Com fa amb les dones, deixa la lectura.

Sobre el prestatge i el polsós estol,

hi corre un tafetà en senyal de dol.

De convencions socials, de vans fatics

va desempallegar-se, i jo també,

i és quan tots dos ens vam fer amics.

Em van agradar d’ell l’estil de fer,

una tirada involuntària a

la fantasia estrafolària

i un intel·lecte fred, ben esmolat.

Jo ressentit, ell molt callat,

la vida ens feia estar de pega:

de les passions, n’havíem vist el joc

i, al cor, teníem consumit el foc.

La gent i la Fortuna cega

ja ens vigilaven amb paranys

quan érem al matí dels nostres anys.

A qui ha viscut pensant, secretament

no el pot sinó fastiguejar l’entorn.

A qui ha viscut sentint, li és un turment

l’espectre del seu temps sense retorn;

enlloc no troba encís prou fort,

la serp maligna del record

i del penediment se’l menja viu.

Cosa que dóna un atractiu

a la conversa, és clar, d’allò més gran.

Em va sobtar, primer, el seu to,

em vaig acostumar, però,

a aquella mala bava disputant,

als seus sarcasmes biliosos

i als epigrames foscos, maliciosos.

Sovint, quan era temps d’estiu,

llavors que s’il·lumina, transparent,

el cel nocturn per sobre el riu

i al vidre alegre del corrent

la faç lunar no es pot emmirallar,

tot recordant idil·lis de temps ha,

tot recordant amors viscuts,

ens embriagàvem, tots dos muts,

d’alè de nit, afectuós,

de nou sentint, sense fer cas de res.

Com, en el son, s’envola el pres

de la masmorra a un bosc verdós,

així volàvem en somieig

al primer jove vagareig.

Contra el granit, que feia de suport,

l’ànima plena de tristor,

l’Eugeni cavil·lava absort,

igual com va descriure’s el cantor.

Tot era en pau. Sols algun crit

es feien entre els vigilants de nit,

sentíem una carretel·la al lluny,

des de Miliónnaia, 27 amb retruny,

una barqueta, amb rems a cada banda,

nedava en aigües adormides

i, més enllà, ens atreien crides

d’un corn i d’una frívola corranda...

Però és més dolça, a la vesprada,

l’octava del Torquato 28 ben cantada.

Oh, Brenta! 29 Oneig de l’Adriàtic!

Al meu davant us mostrareu;

em tornaré a inspirar i, extàtic,

m’encisarà la vostra veu.

Pels néts d’Apol·lo 30 lloc sagrat,

me’l fa proper com si hi fos nat

la lira intrèpida de Byron.

Lliure, gaudint de nits que flairen

de voluptat italiana,

aniré en góndola nocturna

i, adés xerraire i ara taciturna,

tindré al cantó una jove veneciana.

Els llavis aprendran, pel seu favor,

la llengua del Petrarca i de l’amor.

¿Vindrà, el moment de deslliurança?

Invoco l’hora que no arriba.

Al mar, espero la bonança,

faig gestos als vaixells des de la riba.

Bregant sota una manta de tronades,

pel lliure encreuament de les onades,

¿quan podré, lliure, emprendre la carrera?

És l’hora de deixar aquesta ribera,

tan avorrida al meu albir,

i recordar, en el mar meridional

de la meva Àfrica pairal,

la grisa Rússia amb un sospir:

allí vaig estimar, allí vaig sofrir,

i, el cor, el vaig deixar enterrat allí.

L’Eugeni i jo ens havíem preparat

per visitar països estrangers;

però, per força temps, el fat

va separar-nos poc després.

Son pare va exhalar l’últim adéu.

Oneguin va trobar-se davant seu

una legió de creditors gasius.

Tots actuem per certs motius:

l’Eugeni no podia sofrir els plets

i, satisfet del seu destí,

tota l’herència els va cedir;

no hi veia pèrdua, a grans trets,

o va tenir la intuïció

que l’oncle passaria a un món millor.

Així mateix: va rebre al punt

de part de l’administrador l’avís

que l’oncle, al llit i moribund,

volia, abans, que hi acudís.

Va ser llegir l’epístola funesta,

que tot seguit, a la requesta,

en cotxe de correus va anar a carrera;

d’antuvi li venia badallera

i es preparava a fingir plor,

mentir i estar avorrit, tot pels diners

(aquí he volgut que el llibre comencés);

a casa l’oncle, el veu, però,

que en un taulell ja està ajagut,

llest per pagar a la terra el seu tribut.

Hi era el seguici funerari,

d’arreu venien al casal.

Amics i desamics van arribar-hi

amb ganes d’assistir a un bon funeral.

Van enterrar el difunt parent,

van menjar i beure de valent,

i, en acabat, marxaven fent la posa

com si els toqués de prop, la cosa.

Tenim Oneguin fent vida pagesa.

Malgastador fins ara, i dissolut,

es fa de sobte amo absolut

de cada bosc, taller, canal i estesa

i està content de no haver emprès

aquest viatge per no res.

Li són dos dies novetat

l’aïllament seu camperol,

el bosc ombriu i refrescat,

el plàcid so del rierol;

al tercer, camp, puig, bosc espès

no li desperten interès,

després ja li provoquen son;

després comprèn, com correspon,

que al poble hi ha el mateix avorriment,

però sense passejos ni palaus,

ni cartes, versos o saraus;

que la khandrà , sempre pendent,

corre com l’ombra al seu darrere

o la muller que persevera.

Sóc nat per una vida reposada,

per la quietud de la natura;

al camp, la lira sona reforçada,

la dèria de crear és més pura.

Innocentment passant l’estona,

passejo vora un llac que m’esborrona:

far niente és l’únic reglament.

Cada matí em desperto i tinc en ment

només que goig i llibertat...

i dormo molt, llegeixo poc,

d’honors volàtils me n’excloc.

¿No va ser així, en un temps passat,

que, inconegut de tots i ociós,

vaig deixar córrer els anys millors?

Flors, camps, natura, amor, folgança!

Amb tota l’ànima sóc vostre.

M’agrada quan alguna dissemblança

entre l’Eugeni i jo es demostra,

que eviti que lectors mofaires

o aquells sagaços criticaires