Charlotte Delbo - Cap de nosaltres tornarà

Esperem amb la il·lusió que tornaran les que falten. No tornen. Amb prou feines hi ha inquietud en la nostra espera. Ens mou una segona natura. Podem reconstruir.

—Només deixaven passar les joves, ¿saps? Les que corrien bé. Han agafat totes les altres.

—M’hauria agradat tant poder estirar l’Alice. L’agafava tan fort com podia.

—La senyora Brabander corria molt bé.

I una noia deia a la seva germana:

—Si tornés a passar, tu no et preocupis per mi. Fuig. Pensa en tu i prou. ¿M’ho promets? ¿M’ho jures?

—Escolta, Hélène, l’Alice, amb aquella cama, tampoc hauria resistit gaire més.

—I han agafat moltes poloneses.

—Feia cara de més vella, la senyora Brabander, amb tantes arrugues.

Ja en parlem en passat.

La filla Brabander, allà dalt, mira igual que la gent que ja no s’immuta per res.

Jo em pregunto com pot ser que un ànec corri amb el cap tallat. El fred em paralitzava les cames.

¿Què en faran, d’elles?

La cap del block, la Magda, una eslovaca, ens fa callar i diu coses que ens tradueix la Marie-Claude: “Calen voluntàries. No gaire estona. Les més joves.” Imposar cap altre esforç als nostres braços i cames semblava impossible, per petit que fos. Del nostre grup s’aixeca la Cécile, “Ja hi vaig jo”, i es calça. “Hem d’anar-hi, saber què passa.”

En tornar les dents li espetegaven. Ben bé, com unes castanyetes. Estava glaçada. Plorava. La fregàvem per escalfar-la i aturar aquells tremolors que se’ns encomanaven, li fèiem preguntes com a una criatura, amb paraules ximples.

—Era per recollir les mortes en aquell camp. Les hem hagut de portar al block 25. N’hi havia una de viva, suplicava, se’ns agafava al coll. Ens la volíem endur quan algú ha cridat: “Fugiu, fugiu! No us quedeu davant del 25. Arribarà en Taube i us hi tancarà. Fugiu!” Les nostres companyes ja hi són, les que acaben d’atrapar. Llavors les hem deixat i hem arrencat a córrer. La moribunda se m’agafava als turmells.

Les catorze van morir. Deien que a l’Antoinette la van enviar a la cambra de gas. Algunes van aguantar molt. Sembla ser que la senyora Van der Lee es va tornar boja. La que va trigar més a morir va ser l’Alice.

Un matí, abans del recompte, la jove Simone, que ha anat a les latrines darrere del block 25, en torna tremolant: “Allà hi ha la cama de l’Alice. Veniu-ho a veure.”

Darrere del block 25 hi havia la morgue, una barraca de taulons on apilaven els cadàvers que treien dels reviers * . Apilats, esperaven el camió que els portaria al forn crematori. Les rates els devoraven. Per l’obertura sense porta es podia veure el munt de cadàvers nus i els ulls lluents de les rates que apareixien i desapareixien. Quan n’hi havia massa els apilaven a fora.

És un paller de cadàvers ben apilats com un paller de debò al clar de lluna enmig de la neu i la nit. Però nosaltres els mirem sense por. Sabem que els límits del suportable són a tocar i ens prohibim cedir.

Estirada enmig de la neu, la cama de l’Alice és viva i sensible. Es deu haver desprès de l’Alice morta.

Nosaltres hi anàvem expressament a veure si encara hi era i cada vegada era insofrible. L’Alice abandonada morint-se enmig de la neu. L’Alice, a qui no ens podíem apropar perquè una mena de feblesa ens clavava a terra. L’Alice morint-se tota sola i sense cridar ningú.

Feia setmanes que l’Alice era morta i la cama artificial continuava allà a la neu. Després va tornar a nevar. La cama va quedar coberta. Va reaparèixer enmig del fang. Aquella cama enmig del fang. La cama de l’Alice —extremitat viva— enmig del fang.

La vam veure molt de temps. Un dia ja no hi era. Algú la devia agafar per fer foc. Segurament una gitana, ningú més hauria tingut estómac per fer-ho.

* El revier designa el sector dels malalts. ( N. de la T. )

Aquest vespre no pot dormir ningú.

El vent bufa i xiula i gemega. És un gemec que puja dels aiguamolls, un plany que creix, creix i esclata i es dissol en un silenci de calfred, un altre plany que creix, creix i esclata i s’apaga.

No pot dormir ningú.

I enmig del silenci, entre els planys del vent, raneres. Primer ofegades, després nítides, després tan i tan fortes que l’orella que vol saber d’on vénen encara les sent quan regolfa el vent.

No pot dormir ningú.

No pot dormir la Sténia, la blockova. Surt del seu dormitori, un recambró a l’entrada del block. L’espelma forada el passadís fosc entre les caselles on estem estirades l’una damunt de l’altra. La Sténia espera que amaini el fibló i crida en el silenci on s’alcen raneres: “¿Qui és que fa soroll? Silenci!” Les raneres continuen. La Sténia crida: “Silenci!” i la que agonitza no ho sent. “Silenci!” Les raneres omplen tot el silenci entre les onades de vent, omplen tota la foscor de la nit.

La Sténia alça l’espelma, s’atansa a les raneres, identifica la que es mor i ordena que la baixin. Les companyes de la moribunda la porten a fora mentre la Sténia les pega. L’estiren al peu de la paret, tan suaument com poden, i tornen a dins a estirar-se altra vegada.

La llum de la Sténia s’allunya, desapareix. Ràfegues de vent i de pluja s’abaten sobre el teulat com si anessin a ensorrar-lo.

A la barraca no pot dormir ningú.

Una plana

coberta d’aiguamolls

de vagonetes

de grava per a les vagonetes

de pics i pales per als aiguamolls

una plana

coberta d’homes i dones

per a les pales les vagonetes i els aiguamolls

una plana

de fred i febre

per a homes i dones

que lluiten

i agonitzen

Els aiguamolls. La plana coberta d’aiguamolls. Aiguamolls fins a l’infinit. La plana glaçada fins a l’infinit.

Només parem atenció als nostres peus. Caminar en files produeix una mena d’obsessió. Sempre mires els peus de qui tens al davant. Tens aquests peus que avancen feixucs, avancen al teu davant, aquests peus que evites i que no atrapes mai, aquests peus que sempre van davant dels teus, sempre, fins i tot de nit en un malson ple de trepigs, aquests peus que et fascinen tant que els veuries ni que fossis a primera fila, aquests peus que s’arrosseguen o ensopeguen, que avancen. Que avancen amb el seu soroll desigual, el seu pas desbaratat. I si vas darrere d’una que va descalça perquè li han robat les sabates, aquests peus que van nus pel gel o pel fang, aquests peus nus, nus per la neu, aquests peus torturats que voldries no veure mai més, aquests peus llastimosos que tens por de trepitjar, et turmenten fins al desfici. De vegades se surt una galotxa d’un peu, s’encalla al teu davant, et molesta com una mosca a l’estiu. No t’atures per aquesta galotxa que una altra s’ajup a recollir. Cal caminar. Camines. I passes la ressagada que ha quedat fora de la fila i es veu expulsada cap al voral, que corre per recuperar el seu lloc i ja no veu les seves companyes engolides per la marea de les altres i busca els peus amb la mirada perquè sap identificar-les pel calçat. Camines. Camines per la carretera llisa com una sala de patinatge, o enganxosa de fang. De fang argilós on s’enganxen les soles. Camines. Camines cap als aiguamolls submergits en la boira. Camines sense veure res, amb els ulls clavats en els peus que caminen al teu davant. Camines. Camines per la plana coberta d’aiguamolls. Aiguamolls fins a l’horitzó. Per la plana sense ribes, la plana glaçada. Camines.

Caminem des que s’ha fet de dia.

Hi ha un moment en què el fred que cala els ossos és més humit, més cru. El cel clareja. És de dia. Diuen que és de dia.